dimarts, 29 d’abril de 2008

MILLOR CALLAR

A vegades no sé què dir, i llavors sé que és millor callar. Acompanyar en el silenci, però sabent estar al costat, sense defugir el tràngol d'aguantar la mirada encara que s'escapi la llàgrima. A vegades amb un gest, perquè sovint el tacte és més càlid que una paraula. És difícil llavors encertar el dir i el fer, sobretot quan la vida de l'altre és especialment feixuga, quan el moment compartit condensa la complexitat del perquè, per què no hi ha un perquè senzill ni escaient, ni que satisfagui la ferida de l'ànima.
En aquestes ocasions, com en moltes d'altres, miro Jesús. El Jesús que plora l'amic mort i que abraça la germana, però també el Jesús que es mira Pere quan sap que el negarà, i el Jesús que segueix compartint el pa amb Judes, abans de la traïció. El Jesús que calla.
A tots en toca d'acompanyar la mort de persones properes i fins d'acceptar les pròpies, perquè hi ha molts tipus de morts al llarg de la vida, perquè la mort és també història de fracàs, història d'incomprensió, història de traïció. Aquests dies em toca d'acompanyar una mort de l'ànima. Millor callar.
màngels