diumenge, 14 de setembre de 2008

DEPENDÈNCIA

Algunes vegades ja he comentat que el meu pare està malalt. Una malaltia degenerativa que ens fa estar pendents. Pendents del seu estat anímic, pendents d'un nou brot, pendents de cites amb metges, infermeria i sessions de rehabilitació, pendents de la logística familiar i de la llar. Sempre pendents de.
Fa uns mesos -abans de la crisi- va sortir amb gran esclat mediàtic, l'aprovació i posada en marxa de l'anomenada Llei de Dependència. Una mena de cursa d'obstacles en forma de tràmits ens posà finalment en la llista d'espera. Es veu que algunes persones ja s'han beneficiat dels recursos (això diu la premsa, però jo no conec a ningú...). Nosaltres seguim pendents de.
He passat les darreres setmanes a casa del pare, mentre fèiem les gestions per trobar una nova persona que pugui atendre'l. I durant aquests dies he reflexionat una mica més sobre la de-pendència:
- He après que estar pendent de l'altre m'ajuda a créixer, perquè em descentra del meu malic i m'humanitza.
- He de cuidar que la de-pendència no sigui mai unilateral, perquè llavors esdevé una relació que pot anul·lar, infantilitzar o materialitzar l'altre.
- Ja ho sabia, però em confirmo en que la de-pendència sana és l'amor. Viure l'atenció a l'altre des de l'aprenentatge de l'amor, que suposa cuidar els detalls, la mirada, el gest, avançar-se, preveure, donar confiança, respectar el silenci, acompanyar el dolor, saber fer festa i trobar la novetat de cada dia.
- La milor de-pendència és la inter-dependència. Perquè és donant quan rebem, i perquè en realitat tots ens necessitem.
Jo també sóc dependent!
màngels