dijous, 27 de novembre de 2008

AMB L' AI AL COR

Ahir vaig viure uns moments d'esglai, un ai al cor que em fa anar més enllà del fet en sí i em suggereix una petita reflexió compartida.
Arribava de l'escola i la litúrgia de la tarda és obligada: saludar, deixar la cartera, engegar l'ordinador. Aquesta vegada, no sé perquè, m'hi vaig asseure mentre es posava en marxa. Quasi bé no ho faig mai, perquè aprofito per anar feinejant. Però asseguda com estava, atenta als diferents sorollets, em va donar la sensació que el fons negre de la pantalla durava més del compte, que no passava a la següent fase, i vaig notar el neguit, el nerviosisme, la por a una avaria, un entrebanc tècnic potser de difícil solució.
Cadascú se sap què l'inquieta. Està clar que per a mi el portàtil ja és company habitual: l'escola i la tasca pastoral (les classes, noves dinàmiques i iniciatives, la competència digital...), la comunicació (a través dels correus, els messengers...), l'intercanvi d'idees i experiències (aquest bloc i d'altres, els diaris...) necessiten un suport molt concret. Durant uns segons em vaig veure privada d'aquesta eina i impossibilitada per a aquestes feines i els segons em van semblar hores. Com quan no trobes el pendrive o t'has deixat el mòbil a casa.
I aquesta desagradable sensació m'ha fet recordar una petita experiència: en un vol als Estats Units vaig perdre una maleta. Un aparent desastre em va servir de lliçó, un daltabaix convertit en oportunitat per relativitzar les pèrdues. I si no, com em va ensenyar una amiga meva, en moments com aquests, pregunteu-vos: què és el pitjor que em pot passar? Ho veureu tot molt més clar.
Teresa