dilluns, 15 de desembre de 2008

LA SUBTIL LÍNIA DE LA FELICITAT

Acabo d'arribar de Madrid. És tard i em sento cansada, però no puc estar-me'n de dir alguna cosa del que hem viscut cap de setmana... i de tenir en compte que viure-ho a la "capital" té encara més morbo. Els diaris del dissabte n'anaven plens i els del diumenge de nou omplien pàgines i pàgines i pàgines amb els herois, els defenestrats, els que ho van intentar, els que les veien quadrades...
Imagino la cara de satisfacció que demà farem tots plegats a la feina. Tots sabem que en un dilluns com aquest es rendeix més i la productivitat laboral va en augment. Gaire partits com el d'aquest cap de setmana i potser treiem el país de la crisi d'una manera del tot inexplicable.
Jo vaig viure les quasi dues hores de patiment i l'apoteosi final envoltada d'un ambient dividit: algunes pro-madrid i altres culés de tota la vida. Tensió, crits, alguns abandonaments abans del final i el premi per les que vam saber superar els nervis i la son.
Ser del Barça (com ser de tant equips) és un aspecte de la personalitat que diuen que es fixa durant l'adolescència. I que un cop presa la decisió, quasi bé sempre inconscient, ja es porta a la sang per sempre. Patiment, orgull i satisfacció t'acompanyaran tota la vida.
El meu fillol, per part de pare, ve de família de l'Espanyol. Encara no té els quatre anys i sé que no tot està perdut. Però aquest Nadal caldrà fer un pressing implacable. Potser quan sigui adolescent encara pugui cantar els gols del Messi i anar el dilluns a l'Institut amb un somriure d'absoluta felicitat.
Teresa