dimarts, 29 de desembre de 2009

LA FE DELS MALALTS

Per una malaltia puntual, el passat diumenge la meva mare va haver d'estar-se al llit. Li van prescriure tres dies de repòs abans de tornar a fer vida normal. Li vaig suggerir veure la missa que fan per televisió. Quan va ser l'hora, des de casa, va participar amb absoluta comunió amb el que se celebrava en uns estudis de televisió. Potser fins i tot més que molts diumenges a l'església, amb mil i un sorolls i distraccions.
Pels que tenim agilitat i possibilitat de moure'ns, una missa per televisió ens pot semblar una cosa carrinclona, d'altres temps. Pels que han de romandre a casa, al llit, en una cadira de rodes... celebrar la fe d'una manera cuidada els ajuda a sentir-se acompanyats en la seva fe i els permet participar de cor en el banquet de Jesús. Avui sóc més capaç d'entendre el bé que aquest senzill mitjà pot fer a tanta gent mancada de salut i de forces, però que se senten en el camí de l'autèntica salut de la salvació.
Teresa

divendres, 25 de desembre de 2009

BON NADAL

Els comentaris-felicitacions de la Cati i l'Eloi al post d'ahir reclamaven, d'una subtil manera, que des d'aquest bloc felicitessim el Nadal a tots els amics i amigues, als que ens segueixen fidelment, als que de tant en tant es deixen caure per aquí, a aquella persona que avui l'obre per primer cop (i esperem que no sigui l'últim).
Amb el llindar de sensacions cobert gràcies a les nadales, pessebres, neules i torrons.. només volem desitjar-vos que el bon Jesús es faci present en la vostra vida i que la transformi dia a dia. Així el món sencer brillarà d'una altra manera, més intensa, més plena.
BON NADAL A TOTHOM!!
M. Àngels i Teresa

dimarts, 22 de desembre de 2009

CARPE DIEM

Qui dies passa anys empeny, es diu tot sovint. No només la dita és una veritat com un temple, sinó que els dies passen tan depressa, el temps s'escola amb tanta rapidesa que quan tens un moment per aturar-te, te'n fas incrèdulament conscient.
Avui me n'adono de que començo les vacances de Nadal després de quasi quatre mesos de classe, de que demà "El cor de la ciutat" em deixa després de més de nou anys de companyia, de que dissabte em retrobo amb oncles i cosins en el tradicional dinar de Sant Esteve. Un altre desembre, un altre Nadal.
Crec que des de sempre he tingut un agut sentit del pas del temps. Sé que molta gent ho viu com una lluita, com si la realitat es pogués capgirar. El temps ha deixat petjada en el meu cos, el que he viscut m'ha fet el que ara sóc, les persones que he conegut em configuren .
Quan els meus alumnes es queden tots cofois amb l'expressió carpe diem em fa por que no l'estiguin malinterpretant. Aprofitar el moment, per a mi, és prendre consciència. No cal esvalotar-se ni viure el present com si fos el darrer minut de la nostra vida.
Viure, assaborir la vida, fer-se conscient del moment.. són actes que reclamen temps i disposició personal. Per no arribar la mort descobrint que no hem viscut.
Teresa

diumenge, 20 de desembre de 2009

FER-LI LLOC

D'aquí a cinc dies serem a Nadal. L'Advent, una vegada més haurà passat massa depressa i ens afanyarem a fer el pessebre, a contestar les felicitacions, a preveure tot allò previsible. Massa atrafegats en el que toca, potser ens oblidarem de qui és el centre de la festa, tot i que a vegades no passa de ser un convidat que, per manca de lloc, acabem asseient de costat en una punta de la taula. Com li oferirem el lloc que li pertoca si el tenim ple? Com trobar l'espai que li correspon si l'hem omplert de regals, de menjar, de convits i altres obligacions?
Per acollir a Jesús cal desprendre's d'alguna cosa per tal de fer-li lloc: d'uns regals que de fet no cal comprar, d'una estona que puc dedicar a alguna cosa millor, d'un neguit que em centra en mi mateixa... Com qui es troba als darrers dies de l'embaràs, amb tot a punt per la seva arribada... estar atents, obrir-li la porta, fer-li lloc... i reescriure la història en el Betlem de la nostra pròpia vida.
Teresa- 4rt diumenge d'Advent

dimarts, 15 de desembre de 2009

BENEÏDES LLÀGRIMES!

Arriscar-se amb els alumnes de 2n de l'ESO comporta un perill: que s'avorreixin, que es posin a parlar, que no entrin en la dinàmica.... i és per això que, precisament, pel repte que suposa, que cal treure's de sobre la por i intentar-ho.
Avui, per parlar del pecat, hem vist un vídeo: "Buenas noches, Ouma", un dels documentals del projecte de MSF "Invisibles". Tracta la realitat dels nens soldat del nord d'Uganda, a l'època del conflicte amb el LRA. Creia que el agradaria, però el que no imaginava és que els tocaria el cor... i quan això passa, el cor de la mestra també surt tocat. Què ha passat? El primer que he percebut, oh sorpresa!, ha estat un silenci sepulcral. Les històries d'aquells nens, alguns més petits que ells, han impactat contra les seves vides benestants, les seves famílies, els seu col·legi, el seu tenir-ho tot... Aquells testimonis podien ser els seus, encara que no ho eren. Aquelles angoixes convertien les seves pròpies en no res.
De cop i volta, una nena que tenia al meu costat, discretament s'ha posat a plorar. Tot el que veia i sentia era massa extrem perquè fos veritat. Havia descobert el que la injustícia i la desigualtat provoquen quan ens deixem afectar: ràbia, impotència, dolor, plor....
Beneïdes llàgrimes que reclamen un món més més just i habitable!
Teresa

diumenge, 13 de desembre de 2009

FELICITAT

La felicitat omple fulls, llibres i prestatgeries de totes les llibreries del nostre temps. S'ha convertit en un bé de consum més. La desitgem a qualsevol preu i fem el que calgui per aconseguir-la. Com en tot, els camins de la felicitat estan inventats des del orígens del món. La humilitat, la generositat, fer el bé, no creure'ns el melic del món... seran actituds que aniran donant forma al nostre cor fins a omplir-lo d'una extranya sensació de plenitud.
La segona lectura d'avui (Flp 4,4-7) bé es podria secularitzar i quedaria així: Viviu sempre contents. Que tohom us conegui com a gent de bon tracte. No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a allò que habita el vostre interior i sigueu agraïts. Així la pau habitarà els vostres cors i els vostres pensaments. Algú en sospitaria la procedència? El desig de Déu, el projecte de felicitat per a tota la humanitat, es manté intacte i fidel en el temps, com la seva promesa d'amor.
Teresa - 3er diumenge d'Advent

dijous, 10 de desembre de 2009

IN THE LOOP

El cap de setmana passat vaig tornar al cinema. No hi anava des del Barça-Madrid que va ser tot un espectacle futbolístic i sociològic. Els cinemes amplien la seva oferta i m'obliguen a triar amb precisió les despeses destinades al lleure.
La pel·lícula que vaig triar va ser In the loop, i la raó va ser llegir en algun lloc que recordava aquell inimitable Sí, ministre de quan jo era una criatura. Humor anglès, intel·ligent, sense estridències... La pel·lícula ens obre als secrets del món polític i diplomàtic internacional, passejant-nos entre les bambalines de les converses, reunions, odis, pactes, fòbies... d'uns i altres, dels que apareixen a la foto i dels que mouen els fils, dels que es guien per interessos personals i dels que segueixen el dictat que toca, dels ineptes, dels ambiciosos i dels espavilats de torn.
Sàtira de les converses anglo-nordamericanes que dugueren a la invasió d'Irak, el guió ens té 105 minuts en tensió, sense respir, mentre internament desitjem que els nostres polítics siguin una mica menys titelles i més amos de les seves paraules.

Teresa

diumenge, 6 de desembre de 2009

OBRIU UNA RUTA A LA JUSTÍCIA DEL SENYOR

Si és cert que les casualitats no existeixen, a ningú sorprendrà que aquest segon diumenge d'advent hagi coincidit amb el funeral de Victor Jara, cerimònia-homenatge pendent des de feia més de 30 anys. La veu que clama en el desert no ha apagat el seu crit. La veu que semblava morta ha sobreviscut a cops d'estat i dictadures, a assassinats i tortures, perquè la justícia i la vida sempre acaben triomfant. Si algú va pensar que el temps jugava a favor de l'oblit, anava ben equivocat.
Teresa
2n diumenge d'Advent

dimecres, 2 de desembre de 2009

HEM TORNAT A TAIZÉ




Acabo de tornar de Taizé, i encara estic sota la sotragada de l'impacte. Què té aquest lloc que sempre hi retrobo experiència de Déu? És la senzillesa, és la bellesa, és l'acollida, és el sentit de fraternitat, és la pregària tan simple i tan cuidada, és un paisatge preciós, és la profunditat dels cants, és retrobar moments i rostres que han marcat la meva història i la meva espiritualitat, és poder acompanyar els més joves a que descobreixin la Presència en el silenci i es trobin amb la seva veritat més autèntica, és... Aigua fresca! crec que en realitat no hi ha massa coses que siguin importants de debò, i la senzillesa de Taizé confirma que l'essencial és una vida amb sentit, una vida en l'Esperit. Llàstima que a vegades se'ns oblida, o se'ns enfosqueix. Tornant a Taizé he pres consciència de l'assedegada que estava. M'ha tocat el Déu de la tendresa, gratuït, consolador. Lloat sigui! i beneïts siguin aquests espais "verds" com Taizé, que ens retornen la Llum.
La senzillesa del cor és el missatge que sempre m'impacta de Taizé, i acompanyar els meus alumnes de 2n de batxillerat a que tastin aquest secret és també un gran regal. Ha gaudit com mai descobrint com Déu actua amb els xavals, la seva paciència i la seva pedagogia. Impressionant! Ara cal mantenir encesa la flama, amb la confiança que dóna saber-se a les seves mans: "Fiez vous en Lui, ne craignez pas. La paix de Dieu gardera vos coeurs".
màngels

dissabte, 28 de novembre de 2009

ATREVEIX-TE A ESPERAR


Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.
1er diumenge d'Advent

dijous, 26 de novembre de 2009

LA DIGNITAT DE CATALUNYA, LA DIGNITAT DELS CATALANS

Poques vegades he escrit al bloc de bon matí. No són les 7h del matí i m'he sentit empesa a encendre l'ordinador i invertir els meus hàbits matinals. Hi ha dies que es mereixen trencar les rutines, la qual cosa ens demostra que encara estem vius.
Acabo de sentir que dotze diaris catalans, els diaris editats a Cayalunya, han tret un únic editorial, La dignitat de Catalunya. Aquest fet sense precedents en el món periodístic de casa nostra no pot ser res més que la reacció lògica a un seguit de desgavells en relació amb el Tribunal Consitucional i la sentència sobre l'Estatut. Les filtracions interessades ja ens avisen que vénen maldades, i el nostre seny innat esdevé ràbia quan constates que un tribunal, imparcial per naturalesa, acumula un seguit d'irregularitats que ens fan tèmer que l'equilibri i la convivència d'un país trontolli.
Catalunya ha estat un gran país, com bé deia un Pau Casals visiblement emocionat a la seu de l'ONU ja fa anys. En aquests moments forma part d'un Estat més ampli, però no oblida el seu passat ni renuncia al seu futur. Tocar un text no ideal, però refrendat per totes les institucions democràtiques i aprovat en referèndum, sembla que sigui un pas enrera en la pràctica d'aquesta democràcia que tant ha costat aconseguir. I arribat el moment, no ha d'extranyar a ningú que ens desencantem cada cop més d'aquest sistema democràtic (diuen que el millor dels possibles) i del model d'Estat que en sorgeix i que suposadament ens acull en igualtat de condicions, encara que a l'hora de la veritat ni ens entén ni ens respecta.
Teresa

dimarts, 24 de novembre de 2009

PREGUEU SENSE DEFALLIR

La vida de pregària és un dels reptes i misteris més grans de la vida de fe. Al llarg de l'any t'hauràs passat hores i hores en silenci, en soledat, en un racó d'una habitació o en plena natura, assajant intents d'allò que en diuen "tratar de amistad con Dios".
La pregària és necessària de la mateixa manera que cal cuidar els amics, la parella o la salut. Estar abocat sempre sempre enfora és esgotador i qui més qui menys necessita un spa, un resort, un balneari. La pregària és l'"spa+i" del cristians, on reposar, carregar l'ànima, retrobar-se a un mateix, reemprendre el camí.
Aquests darrers dies m'he ajudat en la pregària d'un llibre: "Tentación y dicernimiento" de Segundo Galilea (Ed. Narcea). Llibre madurat pels anys però plenament actual, on l'autor descriu de manera planera les temptacions pastorals i espirituals. Massa nombroses (prou ho sabem!) per fer-ne aquí una llista, només n'extrauré un fragment d'un ben concreta: mesurar la qualitat de la pregària. Pregar... serveix d'alguna cosa? On i quan es veuen els resultats? Com fer recompte de les hores que a vegades ens semblen perdudes?
Segundo Galilea ho exposa d'una manera entenedora i clara, i per a mi, molt encertada:"la qualitat de la pregària es verifica fora de la matexa pregària; es clarifica en la vida, en la fidelitat a Déu en ella. Si en vida quotidiana hi ha desig i esforç persistent d'imitar a Crist, si hi ha més llibertat i pobresa interiors, si es creix en caritat fraterna, en compromís amb l'altre i en esperit apostòlic, hi ha sòlids indicis de qualitat i progrés en la pregària encara que aquesta ens sembli àrida i poc excitant".
Teresa Gomà

dissabte, 21 de novembre de 2009

UN FOC QUE NO S'APAGA

Avui, 21 de novembre, fa 209 anys del naixement de la Societat del Sagrat Cor. En un pis del centre de Paris, Sofia i tres companyes feien els seus vots. Tenien il·lusió i confiança. Començaven una aventura amb veritable passió i en moments com aquests no es calculen pros i contres, sinó que es mira endavant i deixes que el corrent t'arrossegui cap a noves fites.
Els anys van portar les dificultats, les valoracions i el realisme. Les seves primeres companyes la van abandonar i segur que en molts moments es va sentir sola i va dubtar d'ella mateixa. Però també va dubtar d'aquella tarda de novembre a Paris? Jo crec que no. El foc que vint-i-un anys abans havia avançat el seu naixement va tornar a ser protagonista de la celebració. Tots van sortir-ne sans i estalvis. La passió havia pres definitivament el seu cor i les brases encara segueixen avui enceses.
Teresa

dijous, 19 de novembre de 2009

JO, TU, NOSALTRES

Si quan parlem podem afirmar-nos com un "jo" i podem mirar a l'altre i descobrir-hi un "tu", és perquè en algún moment hem fet experiència de la nostra persona, de la nostra individualitat. Accedir al nostre interior i descobrir-hi les claus del nostre ésser és tota una aventura i comporta un risc. Perquè no és fàcil, perquè no hi estic acostumada, perquè aquí no hi valen els enganys, perquè potser hi trobaré aspectes que no m'agraden... i malgrat això, cal arriscar-se.
Si tinguessim la possibilitat de disfrutar de vàries vides, en podriem malaguanyar una. Però quan la que tenim és sagrada perquè és única... qui no vol viure-la en tota la seva profunditat?
A l'escola volem començar un treball en aquesta línia. Oferir als nens i als adolescents experiències i eines per trobar-se amb ells mateixos, per reconèixer-se enmig de la multitud. Per saber qui són, per saber què volen.
I per treballar tot això amb els grans he trobat un material imprescindible, un llibre de l'Elena Andrés una novetat editorial que sense dubte ens serà una ajuda molt valuosa: "La educación en la interioridad" (Ed. CCS).
En aquest nou repte, em faig meves les paraules de l'autora: "Avui per avui estem començant i tots els començaments tenen molt de tempteig. No tinguem por d'equivocar-nos".
Teresa

diumenge, 15 de novembre de 2009

VINT ANYS

Demà, 16 de novembre, farà vint anys de l'assassinat de sis jesuïtes i dues dones que treballaven a casa seva a la UCA, a El Salvador. La seves morts són un petit nombre enmig de més de 80.000 assassinats en deu anys de violència al país. Malgrat el pas del temps la seva memòria i testimoni són del tot actuals, com ho segueix sent la injustícia i la pobresa.
Quan el pas del temps no esborra les ferides i els culpables segueixen impunes, quan fets com aquells podrien passar avui a tants llocs del món, alguna cosa no estem fent bé amb la nostra història.
El mateix Ellacuría, el jesuïta més conegut del grup d'homes assassinats aquella nit a la Universitat, deia a Barcelona només deu dies abans de morir: “Només utòpica i esperançadament hom pot creure i tenir ànims per intentar amb tots els pobres i oprimits del món revertir la història, subvertirla i llançar-la en una altra direcció". El seu llegat és la nostra la nostra tasca inacabada.
Si voleu saber-ne més o recordar el context del fets, us proposo un vídeo en dues parts (uns 12 minuts en total) que són tot un record i un homenatge.
Teresa

dimarts, 10 de novembre de 2009

TALLER DE VIDA RELIGIOSA

Després de presentar ja fa uns dies els Exercicis en la vida, aquí teniu una altra proposta per a joves. El Taller de vida religiosa vol acostar aquest estil de vida a aquells i aquelles que en algún moment han tingut curiositat per saber-ne alguna cosa més, per mirar-s'ho desde dins, per conèixer de primera mà com són i què fan els que n'han fet una opció de vida. Persones normals que un moment concret segueixen un impuls, una intuïció, i que al llarg de la seva vida la constaten en la seva entrega i disponibilitat al servei del Regne. Una experiència profunda de pregària, la vida en comunitat, una existència viscuda com a servei seran els elements clau per a convertir en opció arrelada i vivificadora aquella crida inicial i aquell desig de fer grans coses.
Si tens entre 20 i 35 anys i alguna vegada has volgut conèixer d'aprop la vida religiosa apostòlica, et convidem a endinsar-t'hi en una experència de tres caps de setmana en diferents comunitats.
El món està en mans dels qui tenen el coratge de somiar i córrer el risc de viure els seus somnis. Paulo Coelho
Teresa

dissabte, 7 de novembre de 2009

COMUNITAT DE ROQUETES (2a part)

Aquesta setmana he tornat a Roquetes. Em van convidar a la primera pregària que la nova comunitat vol obrir mensualment, per a tots aquells que s'hi vulguin afegir. Va ser una estona de compartir senzill, amb intervals de textos i cants, i acabant amb un sopar ple de rialles i d'anècdotes d'aquests primeres setmanes comunitàries.
Arrel del post anterior que vaig escriure sobre la comunitat de Roquetes, he rebut algunes preguntes sobre l'origen i els objectius d'aquest nou projecte. Potser haurien de ser els membres de la comunitat qui en donessin la resposta, però com que tinc el privilegi de conèixer-los i d'acompanyar-los en el camí des dels inicis, me'n faig portaveu:
La nova comunitat de Roquetes neix del desig d'un grup de joves, nois i noies, de voler viure en recerca i amb coherència, una opció per l'evangeli alhora que un compromís per un món més sostenible per a tots. En una mà els criteris de fraternitat de Jesús, i a l'altra, poder experimentar, portar a lla pràctica un estil de vida més ecològic i solidari. Com? convivint i compartint les despeses de la vivenda, apostant per un consum amb criteris, fent xarxa amb les estructures socials del barri, i portant a la pregària diària els reptes i els dubtes, el desig de perdó i l'acció de gràcies que il·lumina el Déu de la vida.
Crec que iniciatives com aquesta són bona notícia i llavor de Regne. Esperança més que mai necessària en aquest temps de crisi i desencís, on sembla que tot és corrupció, i on sembla que les cimeres internacionals i els propòsits dels polítics dels grans partits no acaben de trobar solució.
Màngels

dijous, 5 de novembre de 2009

NOU BLOC

Avui us presento un nou bloc en el panorama virtual en català: viure i conviure. Al capdavant del projecte, la Montserrat ens hi vol transmetre els seus records, experiències i pensaments. Ja fa temps que recull per escrit els moments més importants de la seva vida, una vida plena i viscuda. La idea del bloc sorgeix d'una invitació a compartir les seves reflexions quotidianes amb un públic més ampli. No ha estat fàcil convèncer-la, de fet, ha calgut insistir-hi una mica. Al final, una espurna d'il·lusió en la seva mirada em va fer entendre que ja havia arribat el moment de fer-lo realitat. Facilitats els mitjans tècnics, ara, el cada dia, li correspon a ella. I qui en tingui interès, pot acompanyar-la en aquesta aventura de la vida compartida que són els blocs.
Teresa

divendres, 30 d’octubre de 2009

EXERCICIS EN LA VIDA

Una proposta de pregària, continuada, amb seguiment personalitzat i experiència de grup: si tens entre 20 i 35 anys i voldries un acompanyament en la pregària seguint el mètode de St Ignasi, si ets un buscador o buscadora incansable, si necessites anar integrant el que vius... potser t'interessa la nostra proposta.
T'oferim el que nosaltres mateixes hem viscut, el que ens ha ajudat, el que ens dóna sentit.
Si et vols apuntar o estar en contacte amb nosaltres: pastoral@rscj.es

dimecres, 28 d’octubre de 2009

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

Diuen que abans, els pactes es tancaven amb una encaixada de mans. N'hi havia prou amb la paraula donada i el gest que la refrendava. Avui, tot més complexe i sofisticat, necessitem mil i un avals i contractes per fiar-nos de qui tenim al davant. De fet, no regalem la nostra confiança a qualsevol, sinó que els moments delicats i el temps seran els que ens diran si podem arribar a posar la mà al foc per algú.
No crec que vagi per la vida amb un lliri a la mà, però els darrers esdeveniments públics a Catalunya i fora de Catalunya, em fan adonar de la dificultat de creure en les persones. Semblava d'una manera i ha acabat resultant d'una altra... Una cançó massa vegades escoltada i un sentiment intern de protecció, de prendre distància per tal de no penedir-nos de la confiança regalada.
Com que no m'agrada dubtar de tot i de tothom, m'arriscaré a equivocar-me. Vull creure en la bona fe, l'honestedat i la generositat. Vull pensar que no tothom va per la vida aprofiant-se de les circumstàncies. Vull confiar en les persones, en la grandesa humana, i mirar d'entendre la fragilitat.
Teresa

dilluns, 26 d’octubre de 2009

PROTAGONISTES

Persisteixo en l'intent d'educar mitjançant el cinema. Quan es pot, amb bon cinema, però en altres ocasions n'hi haurà prou que sigui una pel·lícula amb moments aprofitables i que els nois en surtin amb la sensació de que han après alguna cosa nova (sensació que amb el llibre sobre la taula cada cop és més difícil). Diuen que els agrada anar al video, i a mi també
Avui m'hi he passat quatre hores: amb els de Batxillerat hem acabat "El club dels poetes morts" i amb els de 2n de l'ESO, hem vist l'inici de "La ciutat de l'alegria". En ambdós casos, històries de profundes transformacions personals, amb diversos resultats, tan diversos com els nois que em mirava de reüll: els que no volien perdre cap detall de l'argument, els que miraven el rellotge cada 5 minuts, els que arribaven tard... Una història, la de ser estudiant, adolescent, incomprès per naturalesa. Moltes il·lusions, molts somnis... i tants desenllaços com persones tinc al davant.
Teresa

dimarts, 20 d’octubre de 2009

MATER

Totes les escoles del Sagrat Cor arreu del món avui estan de festa. La celebració de Mater, aquella imatge que associen a un passadís o a una capella del col·legi, és potser dels pocs signes identificatius que recorden un cop superen l'etapa escolar.
Mater és una imatge de la Mare de Déu pintada a Roma per Paulina Perdrau, una postulant, i que és venerada des del 1849 per tota l'Església.
Mater és avui una invitació a viure de manera equilibrada el treball i la vida interior. El fus és la realitat de la feina concreta; el llibre és l'espai personal que tots necessitem per saber qui som i què volem. La seva actitud d'inactivitat només és momentània; no descansa, reposa. D'un moment a l'altre reprendrà la tasca quotidiana: és la seva missió, se'n sap deutora.
Mater ens invita a una interioritat activa, o com algú va expressar d'una altra manera, a la contemplació en l'acció.
Teresa

dissabte, 17 d’octubre de 2009

EM DESCALÇO...

Em descalço, i no em sap cap greu fer-ho, davant els nois de la convivència d'avui. Tretze joves de 16 anys, fidels a la seva edat, a la seva condició, als seus dubtes... però contundents en la seva opció de fe. Jesús els invita a una vida diferent, agraeixen els espais per trobar-se, reflexionar i escoltar-se els uns als altres. De fet, si fos per ells.... cada mes fariem una sortida com la d'avui.
Crec que no me'ls mereixo, que m'ho posen massa fàcil, que jo, la monitora, sóc la principal beneficiària del grup.
Davant d'ells em decalço, trepitjo la terra sagrada del qui es fa preguntes de fons, de qui expressa les pors, de qui és capaç de confiar en algú més enllà d'ell mateix.
Que la vida us conservi la bondat dels vostres cors. Sou els nous brots d'un món millor.
Teresa

dijous, 15 d’octubre de 2009

LAMENTAR-SE NO SERVEIX DE RES

Que vivim en temps de crisi ho sentim per tot arreu i ho patim cada dia. Potser la nostra capacitat adquisitiva ha minvat o veiem que al nostre voltant altres persones ho passen magre per mantenir les despeses bàsiques habituals.
De la necessitat en sorgeix el lament, propi o aliè, i els temps que corren no inviten a l'esperança. Sobrevivim al moment, esperant uns "brots verds" reals que indiquin un canvi d'era. Però mentre no arriben, diverses entitats civils s'han mobilitzat per ajudar als que més estan patint tota aquesta situació: diuen que a Catalunya 500.000 persones passen gana. Els Banc dels aliments ens ofereix la possibilitat de passar de la queixa estèril, dels retrets infroctuosos, al gest concret i útil. Fins el dia 17 d'octubre han organitzat un gran recapte d'aliments de llarga durada (llegums, pasta, arròs, conserves...) per ajudar a les famílies més afectades per la crisi. Si som dels que ens preguntem què podem fer, aquesta és la nostra oportunitat!!
Teresa

dilluns, 12 d’octubre de 2009

NOMÉS CAL PROPOSAR-S'HO

Acabo d'arribar de Màlaga, sí, una ciutat que és molt més que les platges que l'envolten i tot el turisme d'estiu que s'hi congrega. He descobert una petita joia del món romà, un vestigi dels set segles de domini islàmic, unes profundes arrels picassianes. Una ciutat que val molt la pena i una gent que encara val més. Ho dic perquè m'he trobat en tot moment sorpresa per la seva amabilitat i aquest tret m'ha acabat convèncer respecte al conjunt de la visita. Deu ser que el clima ho fa, que la mida tan humana de la ciutat hi ajuda, que el menjar i el beure són un punt a favor... però hi deu haver algun factor decisiu que la fa especialment acollidora i li dóna un encís molt particular. Realment sembla que no costi gaire anar per la vida fent la vida més amable al nostre voltant, però resulta que la majoria de dies no ho fem, per les presses o pel que sigui. Si no ens surt com un fet natural, potser és que ens ho hem de proposar. Tots hi sortirem guanyant.

Teresa

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Obama, nou messies

M'he quedat ben sorpresa amb la notícia. D'entrada he pensat que era una broma: és 28 de deseembre, dia dels innocents? després he tingut un rampell maliciós: li donen el nobel perquè no s'enfadi, després del desencís de perdre els jocs olímpics a favor de Rio? Anant una mica més enllà, he pensat en com haurà sentat la notícia a l'Iraq, a l'Afganistan, als presoners del corredor de la mort. D'altres, els qui sobreviuen com poden al món desigual pagant-ne la pitjor part, potser ni se n'han assabentat. Potser millor.

He escoltat el discurs d'Obama acceptant el premi, i m'ha semblat humil i esperançat. Serà que per fi arriba el salvador? serà aquest el líder honest que ens sàpiga guiar cap a la justícia d'un món en pau? serà prou valent per no deixar-se corrompre? serà l'Obama un bon referent per a la humanitat i no només un bon tarannnà?

No sé perquè, em venen al cap aquelles paraules del profeta Isaïes, que l'evangeli de Mateu utilitza per descriure Jesús, com el servent del Senyor:

Aqui teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut. Posaré damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom. (Mt12, 18-21/Is42, 1-4).

Així sigui.

màngels

dimecres, 7 d’octubre de 2009

QUI ENS HO HAVIA DE DIR!

Ens encanta exigir responsabilitats. Qui la fa la paga, diem amb convenciment. El nostre dit assenyala amb facilitat el culpable, el transgressor, la mà excutora... però no sempre som conscients de la nostra responsabilitat en aquells fets que jutgem.
Ens escandalitzem dels que accepten regals a canvi de contractes profitosos, dels que es queden allò que no és seu, dels que s'aprofiten dels seus llocs de privilegi. Ens n'escandalitzem i tenim dret a fer-ho... perque qui obra de manera incorrecta (immoral o il·legal) ha de rebre el seu càstig, però potser la nostra reacció no seria la mateixa si en preguntessim: he comès algún acte similar alguna vegada? Mai m'he aprofitat de la meva posició? De veritat no tinc res per amagar?
No justifico, no exculpo. Només afirmo que, a petita escala, potser els nostres actes no són tan purs com ens agradaria.
Teresa Gomà

diumenge, 4 d’octubre de 2009

GRÀCIES, MERCEDES SOSA

Acabo de saber que la Mercedes Sosa ha mort. Per qui no la conegui, ha estat una de les grans veus de llatinoamèrica. Dona compromesa, la Negra ha estat la veu de tots aquells que han patit la política totalitària de l'Amèrica de la segona meitat del segle XX. Ella mateixa va patir l'exili i va viure de prop la repressió. La seva honestedat n'han fet un simbol més enllà de fronteres i generacions i encara avui, a milers de quilòmetres de la seva terra argentina, podem cantar de memòria algunes de les seves cançons.
Mercedes Sosa és, sense dubte, un referent. Algú amb qui redescobreixes el poder de la lluita i la força de l'esperança. Amb morts com la seva només em pregunto qui els substitueix quan falten.
Avui, la seva veu i el seu "Gracias a la vida" adquireix un to diferent.
Teresa

dijous, 1 d’octubre de 2009

Nova comunitat


Ahir em van convidar a sopar a Roquetes. De nou vaig agafar el metro i durant els vint minuts del trajecte vaig aprofitar per fullejar el nou llibret de Cristianisme i Justícia del Gonzalez Faus: Por de Jesús. L'oportunitat per recuperar la figura d'un Jesús que allibera i que et mobilitza.
Dos trams de llargues escales automàtiques s'enfilen pels carrers costeruts del barri, i en pujar-los, respiro a fons la fresca amb olor de pins, i també me n'adono dels papers i la brossa que s'amuntega a banda i banda, i de les altres olors que em parlen d'humanitat educada en altres valors...
De nou arribo a casa. Però aquesta vegada no tinc claus, i he de trucar al timbre. De seguida el bon gust de l'acollida: un sopar casolà, les estovalles africanes, rialles i abraçades quan van arribant els altres, una conversa senzilla per posar-nos al dia. Ja hi ha molta feina feta: la mudança, la neteja, la capella, els menús, les primeres compres i la visita als veïns i les entitats del barri. Brindem la nova casa.
S'acaba el sopar i arriba el moment del comiat. Una espelma al centre de la taula, i una benedicció personalitzada: el Senyor beneix, diu bé del Pere, de la Laia, de la Núria i de l'Efraín, perquè ells volen aprendre a estimar el món a través del seu treball i de la seva pregària, a través de la seva vida.
Gràcies, comunitat de Roquetes!
màngels

dilluns, 28 de setembre de 2009

REFERENTS

Avui va de referents. Crec que tots en tenim i, encara més, crec que tots els necessitem. Necessitem reflexar la nostra persona en una altra, a la que admirem, en la que ens mirem i a la que ens voldriem assemblar, al menys en alguna cosa. Crec que aquesta experiència, lluny de tot mimetisme, ens estira i ens acaba configurant en el nostre ésser més personal, perquè mirar-se no és emmirallar-se, sinó que m'ofereix possibilitats de créixer en el que ja sóc però que encara no s'ha desenvolupat del tot.
La feina no és trobar un referent, sinó trobar-ne un que em faci créixer. És a dir, que ell mateix s'hagi configurat com a persona amb tot el que això comporta. I aquí és on el cercle s'estreny i les possibilitats minven.
Reivindico el paper de les persones que, amb la seva vida, tenen alguna cosa a dir-nos. Reivindico referents vitals, compromesos, reals. Reivindico una vida més humana, on els uns als altres ens assenyalem el camí.
Teresa

divendres, 25 de setembre de 2009

La Mercè

Avui m'he decidit! gràcies, Teresa per la paciència i la fidelitat de mantenir la foto en la que apareixem les dues, quan el meu perfil els darrers mesos ha estat més testimonial i de convidada de pedra, que altra cosa.
M'incorporo al bloc, però amb un dia de retràs, perquè en realitat el dia triat era el d'ahir, 24 de setembre. El 24 de setembre és la festa major de Barcelona, celebrem la festivitat de Nostra Senyora de la Mercè, i personalment, és el meu aniversari de Vots: 9 anys. El dia 24 del mes 9 de l'any 09, he fet 9 any de Vots! Una data amb tants 9, és la més escaient per renovar-se de 9, per néixer de 9 en Crist, no us sembla?

I com ets sants tenen vuitada, felicito avui a totes les Mercès i animo als barcelonins a gaudir de la festa. Una festa que, tot sigui dit, recorda el testimoni dels mercedaris fundats per Pere Nolasc, aquell barceloní que va entendre que seguir el Crist, l'home lliure per excel·lència, suposa fer seva la causa d'alliberar els captius de qualsevol esclavatge.
Bona festa major!
màngels

dimecres, 23 de setembre de 2009

I QUÈ ÉS LA CONFIRMACIÓ?

Reprenent el curs tocava reprendre la confirmació. Vaig passar per les classes, vaig anunciar-ne la convocatòria, els vaig citar avui al video. Semblava que tot anava bé. De sobte, en una de les classes, una noia nova aixeca la mà i em pregunta: "I què és la confirmació?". Bona pregunta, i bona estitrada d'orelles a aquesta pastoralista que dóna tantes coses per suposades. A Batxillerat ens vénen molts alumnes nous, bastants d'ells provinents d'Instituts públics de la zona. Són alumnes que mai han fet classe de religió. Prou feina tinc amb ells els primers dies per tal que l'assignatura no els espanti, però d'aquí a parlar de sagraments... n'he fet un gra massa.
Està clar que aquesta noia no s'hi ha apuntat... però dels de 4rt de l'ESO n'hem tingut més de 25! Una fornada nova d'adolescents que, a contracorrent, s'afirmen cristians. Que duri!

Teresa

divendres, 18 de setembre de 2009

SIGNES DELS TEMPS

Ahir va fer 15 anys dels meus primers vots, fets a Granada amb la il·lusió pròpia de la primera joventut, amb la ingenuïtat de les primers passes, amb l'alegria de saber-me en el meu lloc.
Ha plogut molt des d'aleshores, algunes coses han canviat, en la seva forma, en la seva expressió, en la seva profunditat... i d'altres mantenen el vigor i el sentit del primer dia.
Vaig fer el noviciat a Granada, en una casa amb vistes a la Sierra, amb 15 habitacions, dos pisos i uns baixos... una casa pensada per una batalló de novícies i una comunitat formadora. Ara, quinze anys després, el noviciat és a Saragossa en un pis petit i hi tenim una novícia. Les coses han canviat molt. Sobren espais, la pastoral va a les palpentes, els temps són uns altres.
Un signe d'aquest canvi ens l'explica la mateixa capella del noviciat de Granada: en altres temps plena de gom a gom, i ara traslladada a una petita comunitat de la ciutat on s'inicia una aposta comuntària de dues joves religioses i una laica de Guatemala, una proposta de comunitat oberta, un lloc de referència per a joves, un espai càlid d'acollida. Una Mare de Déu senzilla, un tronc ferm i estable, un sagrari que incorpora el món sencer... Un signe dels temps, un motiu per a l'esperança.

Teresa

dimecres, 16 de setembre de 2009

I ELS PROFES, QUÈ?

Ja fa dies que sento parlar de la tornada a l'escola dels alumnes, de les carteres noves, dels llibres de text i dels ordinadors escolars. La preparació és molt important perquè val la pena començar el curs amb bon peu. Però no sento parlar gaire de la preparació dels professors: la novetat dels ordinadors a l'aula ha estat prevista amb els docents? sabran què fer-ne o els serà un estorb? S'han solucionat els barracons? Algú vetlla per evitar el born-out o síndrome del treballador cremat? No només les criatures passen nervis abans del primer dia de classe: jo avui m'he empassat mitja programació de matinada de Catalunya Ràdio. El neguit no em deixava dormir; de fet, ja feia dies que havia aparegut en forma de lumbàlgia.
Però arribat el moment, m'he dirigit a la meva primera classe amb pas ferm, m'he presentat, he passa llista, he comentat les idees bàsiques que poden assimilar en aquest primer encontre i amb el timbre he sortit triomfant, sabent que el pitjor ja havia passat, que el curs ja estava encarrilat i que això jo no ho parava ningú.
Teresa

dilluns, 14 de setembre de 2009

XARXES SOCIALS, SEGONA OPORTUNITAT

La primavera passada, per això de saber per on van els nous corrents, em vaig donar d'alta al Facebook i al Tuenti. Les xarxes socials triomfen arreu i m'agrada saber per on va el món. Després d'una primera fase de retrobar algunes antigues amistats, se'm feia un món buit, superficial... i les vaig abandonar. Començant el nou curs he decidir donar una segona oportunitat a les xarxes socials o que elles me la donin a mi, que mai se sap quin és l'ordre correcte. He començat a buscar antics alumnes, alumnes actuals... he afegit un bon grapat d'amics i em diposo a oferir una altra mena de continguts, més en la línia de l'actualitat social i pastoral. Un mini bloc adaptat a una altra realitat, edat, interessos... però que no per joves perden l'interès pel que passa fora del seu món. Fer-ho amb gràcia és el meu repte. Ampliar el cercle actual serà qüestió de temps i encert. Jo m'ho agafo amb ganes, que ja és molt a dos dies de tornar a la normalitat...
Teresa

divendres, 11 de setembre de 2009

QUI EDUCA PER LA FAMA?

Acabo de veure el veredicte final del programa de Cuatro, "Fama, ¡a bailar!". Hi havia una alumna nostra en joc i volia veure si entrava a l'Acadèmia. Dels seixanta finalistes només se'n quedaven vint. Això vol dir que un 66,6% en quedaven exclosos.
Volia veure com reaccionaven els eliminats. M'ha commogut una noia que deia: jo no estava preparada per a això. I jo pensava que és ben cert que no se'ns prepara pel fracàs, pel desencís, per l'error... però que tot plegat arriba un dia o un altre. Tampoc sé si preparem pel l'èxit, o al menys, per la mena d'èxit que acompanya un programa com aquest. M'agradaria pensar que eduquem els passos previs: l'horitzó vital, la capacitat d'esforç, el reconeixement de la pròpia vàlua, la solidaritat amb el que tinc al costat, la generositat, la necessitat d'un projecte de vida... i que, si construïm bé l'estructura, tant se val si és vent, pluja o sol, que no n'afectaran els fonaments.
La nostra alumna de Godella sí que hi ha entrat. Me n'alegro per ella perquè sé que porta molts anys treballant al Conservatori. Espero que se senti preparada.
Teresa
PD: un cop escrit aquest post descobreixo l'evangeli de demà dissabte: "... els qui vénen a escoltar les meves paraules i les compleixen. Són com un home que, per construir una casa, cava i enfondeix fins que arriba a posar el fonament sobre la roca. Quan ve una inundació el corrent del riu envesteix contra aquella casa, però no la pot somoure perquè està ben fonamentada" Lc 6
Sort que les casualitats no existeixen...

dimarts, 8 de setembre de 2009

LES BENAURANCES, AVUI

Donant voltes al tema del darrer post, i aprofitant aquestes tardes a mig gas abans del 15 de setembre que ja s'acosta... he retrobat aquest video musical de la Luz Casal, realitzat per David Trueba, i que, amb la sensibilitat habitual d'aquesta cantant, m'ha resultat una autèntica actualització de les benaurances. Qui pot necessitar més fer-se seu el clam de "sigues feliç" que els que estan sols, els que dubten, els que busquen l'alegria?
La música actual reflexa la joia, les pors, les il·lusions, les mancances personals i col·lectives. Només cal parar l'orella per escoltar-hi el nostre món.
Teresa

dilluns, 7 de setembre de 2009

UN REGAL ENCERTAT

A vegades regalem coses sabent que n'obtindrem un benefici directe, per exemple, quan portem uns bones postres o un bon vi a un dinar o un sopar. No per això deixa de ser un regal... Altres vegades regalem un llibre i ens quedem amb les ganes d'haver-lo llegit. No us ha pasat mai res semblant? A mi em va succeir divendres passat a San Pablo de València. Tenia a les mans el darrer llibre de X. Quinzà, "Las puertas de la felicidad" (Paulinas) i com que amb la destinatària hi ha confiança, vaig demanar a la caixera el paper d'embolicar i em vaig diposar a aprofitar les tres hores d'Euromed fins a Barcelona per tal de confirmar o no la meva elecció. I aquí estic per recomanar un llibre que, amb titol d'autoajuda, ens endinsa en un dels textos clau del Nou Testament, les benaurances. M'ha agradat la seva profunditat, el fet de ser un llibre molt suggeridor que afronta amb decisió un dels textos més fàcils de trair i sublimar, com són es benaurances. Clar i entenedor, X. Quinzà posa cada una de les afirmacions en boca d'aquells que ja les viuen. No és un text per complir, no és una norma de vida. És el crit d'ànim per a milions de persones avui, ara, aquí. I perquè el poden pronunciar, amb paraules o amb la pròpia vida, només per aquesta raó, Déu compassió se'ls fa present, es deixa veure i ja els ha fet un lloc al seu Regne.
Ara em tocarà comprar-me'n un altre per a mi... perquè no el vaig poder acabar i me n'he quedat amb les ganes!!
Teresa

dijous, 3 de setembre de 2009

I QUÈ EN FEM DEL REPTES QUE ES REPETEIXEN?

El video que us compartia fa uns dies, l'inici de curs, les primeres reunions, retrobaments... m'han fet pensar en els reptes que un any, i una altre any, i encara un altre... ocupen els primers llocs de la nostra llista de reptes no assolits. Personalment, em produeix certa satsfacció anar eliminant d'una llista el que el que ja tinc resolt. És prendre consciència de que alguna cosa es mou, de que avança. Però, i què en fem dels reptes que es repeteixen de manera indefugible? Què en fem de les bones intencions que mai prenen forma, que no es poden borrar d'una llista, que es converteixen en incòmodes recordatoris de que no tot va tan bé?
Jo en tinc uns quants d'aquests, i ja veig que és millor fer-me'n amiga que donar-me cops de cap contra la paret. Millor acceptar les limitacions pròpies i alienes que viure amb una sensació parcial de fracàs. Potser l'autèntic repte es saber destriar els que s'han d'afrontar d'aquells en els que no val la pena escarrassar-s'hi.

Teresa

dijous, 27 d’agost de 2009

CURS NOU, REPTE NOU

Un curs per endavant, un repte (o molts) per afrontar. I una actitud com a resposta.
Serem dels que giren cua?
O dels que s'ho miren de lluny?
O dels que prenen la iniciativa?
O dels que col·laboren en l'esforç?
Dels que es conformen?
Dels que dormen?
O potser dels que dubten de l'èxit?
Tu tries!
Teresa



dimarts, 25 d’agost de 2009

UN TASTET DE PREGÀRIA

Us ofereixo un tastet del que estem treballant per aquestes terres castellanes de Santa María de Huerta. I és que avui hem tractat el tema de l'adhesió, aquesta vinculació que els creients establim amb Déu i que de manera recíproca ens uneix a Ell, i per identificar la qual podem emprar imatges tan suggeridores com l'heura quan s'enfila pel tronc d'un arbre, per un mur..., el cep (Joan 15)...
Una expressió que també simbolitza amb el llenguatge aquest vincle és la paraula amén. Sï, aquesta resposta que professem a l'eucaristia quasi sense pensar, com tants mots associats a la litúrgia que un bon dia, tan buits com ens han quedat, ens sentim necessitats de redescobrir. Avui se'ns deia: quan diem "amén", més que un "així sigui" rutinari estem dient " d'això me'n fio, d'això estic segura, aquí em sostinc i em deixo sostenir". En temps de precarietat, quanta densitat darrera de només quatre lletres!!

Teresa

dilluns, 24 d’agost de 2009

REVISIÓ POST-ESTIU

Quan s'acaba el mes de juny, tot són presses per dur el cotxe al mecànic, a aquella revisió d'abans de les vacances, on ens miren i remiren les bugies, els amortiguadors, el dibuix de les rodes, els nivells... no fos cas que una pana ens desgraciés el viatge, o l'anada a la platja o la muntanya. També busquem hotels, bitllets low cost, lliguem calendaris... Necessitem preveure tantes coses abans de l'estiu!
Però quan l'estiu s'acaba, sembla que no cal fer res, que la vida ja ens porta, ella soleta, a les tasques quotidianes. Com si 10 o 11 mesos l'any (segons les professions) no es mereixessin per ells mateixos preparació, d'una altra mena, però preparació conscient i a fons.
Per aquesta raó sóc a Santa María de Huerta (de nou!) participant en una activitat anomenada "Días de oración y crecimiento personal". Una mena d'exercicis, un recés intens i intensiu a partir de les "respostes de Jesús", per veure si aconseguim allò que tan bé ens aniria: unir-nos als seus sentiments i les seves actituds. I que aquesta fos la línia, el marc, el paisatge del fons del nostre curs 2009-2010.
Teresa

divendres, 21 d’agost de 2009

COMPTE ENRERA

Quan has consumit més del 80% de les vacances, et situes en un veritable compte enrera en el que intentes treure el màxim profit a cada un dels dies i on ja no pot deixar gaires coses a la improvització. Un compte enrera que no es deixi portar per l'angoixa de les urgències, perquè aleshores perdria l'encant del temps de vacances, a més de que durant l'any també cal saber trobar temps per a les coses que ens agraden. Si només fem el que ens agrada durant aquests temps més lúdics... què passa amb la majoria dels mesos de l'any? M'agrada trobar espais humanitzadors cada dia de tot l'any, si no, em sentiria com una màquina que es programa o de desprograma segons els dies del calendari, i sortosament, també els dies que necessito despertador gaudeixo amb el que faig.
Teresa

dilluns, 17 d’agost de 2009

LECTURES ESTIUENQUES (III)

Quina diferència quan una lectura se't fa companya, quan et busca i la busques, quan les estones amb ella et són preuades!. Quina diferència quan un llibre s'està sol a la tauleta, quan l'ignores i qualsevol cosa passa pel davant abans que la seva companyia!.
En un afany de reflexionar sobre la meva tasca al col·legi, vaig començar "Mal d'escola", de Daniel Pennac. M'havien dit que era molt interessant, i en alguns aspectes sí que ho és, però a mi se'm queia de les mans, i ho dic en passat perquè he decidit deixar-lo inconclús. El llibre és una reflexió d'un dels millors escriptors contemporànis en francès, un home que comparteix una mirada enrera en primera persona com a protagonista de l'anomenat fracès escolar. A partir de nombroses anècdotes, reflexiona sobre les raons del seu desinterès acadèmic, ell que provenia d'una família estructurada i que tenia una vida on aparentment res hi fallava.
A partir de la seva anàl·lisi he reprès un dels aspectes que més em preocupen de la meva feina educadora: la motivació dels alumnes que no tenen cap interès per les classes, i als quals cada minut en la meva presència els sembla un segle que es podria aprofitar de mil maneres millors. I si a aquesta manca total d'intrerès hi afegeixes que la meva assignatura és la socialment controvertida religió, aleshores has begut oli i només et queda la possibilitat de sobreviure guanyant-els a base de descobrir les seves aficions musicals o esportives. De tots maneres, fins i tot si ho aconsegueixes, continues tenint un o dos alumnes amb el cap cot sota la caputxa de la seva suadora pregant al Déu del que reneguen que el temps de la seva adolescència voli encara més depressa.
Teresa

divendres, 14 d’agost de 2009

EL ROSSELLÓ I ALTRES TERRES GERMANES

Acabo de venir de passar quatre dies pel Roselló, el Conflent, el Vallespir... vaja, això que alguns anomenem la Catalunya Nord, terres veïnes, llengua comuna, història compartida amputada per un Pacte del Pirineus acordat per algú que no ens estimava gaire.
M'hi he sentit com a casa: senyeres per tot arreu, un paisatge familiar, una amabilitat que feia bo d'estar-s'hi. M'hi he sentit tan còmoda que em sobrava la frontera, aquelles garites grises de la policia que em recordaven que, malgrat el que em digués el cor, la política sempre té el seu camí particular, m'agradi o no.
Ja ho diuen que Catalunya es troba repartida entre els dos països més centralistes d'Europa. Però, ara com ara, els catalans de l'altra banda dels Pirineus ho tenen molt pitjor, amb diferència.
Tant de bo trobem la manera d'acostar ambdues realitats, i descobrir-nos germans.

Teresa

dijous, 6 d’agost de 2009

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Un cop acabada l'Assamblea de Santa María de Huerta, toca recapitular i recollir-ne les conculsions. En aquesta reunió, més de 200 religioses hem buscat les maneres de concretar les prioritats del Capítol General 2008. Els temes (diàleg, comunitat, contemplació, justícia i pau i joves) han estat l'eix d'un treball que ens exigeix i ens estira, que no ens deixa quedar-nos quietes.
També hem sabut que el procés biprovincial que ja fa anys estem vivint té un plaç: en quatre o cinc anys a l'Estat espanyol serem una sola província. Grans aplaudiments, algunes pors, certes dificultats reals i objectives. Una oportunitat de començar de nou, una possibilitat de fer alguna cosa nova. Una ocasió per a la conversió... i no precisament de les de l'altra província, sinó sobretot, la meva pròpia conversió que em permeti obrir-me i acollir allò diferent que a vegades em pot resultar hostil.
Però des de la meva experiència de "religiosa jove", el camí que ara ja té un plaç em resulta tan natural com ho són les meves companyes d'una província i de l'altra amb les que fa anys comparteixo trobades, reunions, etc... Els molts anys de convivència i treball conjunt colze a colze són el millor remei a les inseguretats pròpies d'un procés tan natural com la vida mateixa.
Teresa

dissabte, 1 d’agost de 2009

TRANSICIONS

La transició és, en el pas d'un fet important a un altre, el temps que fa de pont entre ambdós esdeveniments i et permet arribar a una etapa nova.
Em sento en fase de transició. Després d'acabar el Camp de Treball "Play 09", estic a punt de començar una Assamblea de religioses del Sagrat Cor a Santa María de Huerta (Sòria), però entremig se m'ha regalat un dia i mig de tall, de pont, per tal d'assaborir amb més consciència tant el que he acabat com el que ara començo. Han estat unes hores de descans, migdiada, retrobaments diversos i un passeig sota el cel estrellat de Castella. De sentir-me a casa en aquest gran edifici que ja és un clàssic dels nostres estius, de saber-me en família.
És la distància que et permet afirmar-te i t'allunya de la confusió. És el temps que necessites per saber en quin punt et trobes.
Teresa

divendres, 31 de juliol de 2009

LECTURES ESTIUENQUES II

Seguim amb les lectures estiuenques, amb el plaer de llegir un llibre seguit, quasi sense interrupcions, amb celeritat i apassionament, conscient que només són històries, però que, en molts casos, ens toquen ben d'aprop i tenen alguna cosa a transmetre'ns.
Això m'ha passat amb "Revolutionary Road". Empesa pel tràiler de la pel·lícula (que encara no he vist) vaig voler construir la casa pels fonaments i començar llegint el llibre en que està basada. Què m'atrau d'un tràiler? El que intueixo que em pot aportar, ja sigui un testimoni, una sensibilitat concreta, una realitat desconeguda. En aquest cas, em va semblar que tenia alguna cosa a dir-me sobre la mediocritat i la necessitat de revertir-la. I les expectatives s'han complert amb escreix.
És un llibre cru, parla d'una realitat dura, d'una monotonia que corroeix. Parla també del desig de recuperar les il·lusions de joventut, quan sembla que tot és viable, que tot és possible. Mostra una societat convencional, com un remolí que et xucla, de la impotència quan es vol anar contracorrent.
Ha estat un llibre que m'ha agafat des del començament, d'una manera tan sorprenent, que he llegit les darreres pàgines tot caminant pel carrer, sense poder deixar una història que és el relat de tantes vides que volen reprendre el que algun dia van ser.

Teresa

dilluns, 27 de juliol de 2009

PLAY 09'

Play 09' és un camp de treball en el que aquests dies em trobo involucrada. Play vol dir que ens posem les piles davant de la vida, que vivim "conectats", i en aquests cas suposa un compromís durant bona part del dia amb el Casal Escó del Raval, i en concret, amb els nens d'aquest barri. A vegades necessites una mirada enrera, un rewind, que són els espais al Casal Loiola després de sopar: una dinàmica, una estona de pregària... a la llum de la pedagogia dels exercicis espirituals. I altres vegades un pause, un aturar-se, que és el que vam compartir aquest cap de setmana al Mas Blanc de Centelles, amb una convivència des dels sentits, per anar afinant la nostra sensibilitat a la de l'evangeli.
Play 09' és una oportunitat de conèixer gent de diversos llocs, de fer descobriments plegats, d'experimentar que la solidaritat és agraïda, de deixar-se tocar per una realitat nova, de deixar-se qüestionar. És és mirar-se a l'espill de la Paraula, és gastar la vida. És un abans i un després.
Teresa

diumenge, 26 de juliol de 2009

RECORDANT EL LLULLU

Pocs dies després del post del 20 juliol sobre el llibre "Quiet", m'impressiona haver d'esmentar la mort del nen protagonista, el Llullu. Penso en la família Serra, que tot i sabent que en Llullu patia una patologia greu, amb una minsa esperança de vida, ara hauran de refer els ritmes quotidians: el bus escolar, els dificils accesos per a cadires de rodes, les visites d'urgències a metges i hospitals, els viatges familiars... Res no serà el mateix perquè res no serà igual, i més tenint en compte el grau de dependència del seu fill. He llegit que, malgrat tot, estaven contents perquè ha mort a casa, i perquè estava passant una bona època. Crec que el Llullu, pel que sé a través del "seu" llibre, ha deixat un forat insubstituïble a casa seva i un testimoni per a tots els que ens hi hem atansat. La mort esdevé molt relativa quan el record és tan viu.
Teresa

dilluns, 20 de juliol de 2009

LECTURES ESTIUENQUES

Una de les coses que l'estiu facilita és la lectura, bé, l'estiu... i rodalies Renfe i els seus corresponents retards. En aquest cas, les obres de l'AVE a Montmeló m'han permès llegir-me un llibre en només tres trajectes: Quiet de Màrius Serra (Empúries). Gràcies, Adif !!
Sabia que havia estat un llibre molt venut, que fins i tot el seu fenòmen va generar l'organització d'un concert en favor dels "quiets", altres nens i nenes com el Llullu, nens realment especials.
M'agradava saber què hi havia darrera d'aquest escriptor, d'aquest malabarista dels mots, i com s'encaixa i es viu en el dia a dia la realitat d'un fill amb paràlisi cerebral, ara que tots ens hem apuntat a la recerca del perfeccionsime i l'èxit.
El llibre és molt sincer, no defuig les dificultats ni les frustracions d'haver d'entomar una realitat com aquesta. Tampoc és triunfalista ni vanalitza una situació complexa, incòmoda moltes vegades, i que genera un gran patiment. A partir del que serien petites anècdotes, ens mostra un relat profund, íntim, colpidor.
Crec que amb el Llullu, la família Serra s'obre a una nova dimensió. La dels que viuen descentrats d'ells mateixos, la dels que detecten la necessitat abans que ningú els la demani, entre altres coses perquè aquest algú ni parla, ni es pot expressar a la manera tradicional. La dels que descobreixen els altres "llullus" de la nostra societat i no aparten la mirada ni donen les gràcies perquè no són els seus fills.
Teresa

dijous, 16 de juliol de 2009

AMISTATS

Cada any faig un berenar on la meva mare passa l'estiu, prop de Barcelona. Alguna vegada el feia coincidir amb el meu aniversari, pèrò no sempre ha estat possible, així que, de fet, la data no és el més important. Ens retrobem algunes amigues (ja passem els 20 anys de relació!), que vénen amb els fills i algunes de les parelles. En total, la meva família inclosa, som una bona colla.
Aquest berenar ja tradicional em fa pensar en l'amistat. Podria dir que les bones amistats són les duren, les que sobreviuen als canvis, a les diverses etapes de la vida. Però no seria honesta. Crec que he tingut grans amics, excel·lents persones, la relació amb els quals s'ha quedat pel camí. Ara m'hi uneix un bon record, que ja és prou. Alguns bons amics els perdem... i així ha de ser.
Per altra banda, segueixo coneixent gent diferent i puc dir que en els darrers anys he conegut persones que ara em són molt importants. Què en trec d'aquesta experiència? Que és tan important no aferrar-se a la gent com viure amb una disposició oberta a noves coneixences. La vida ja se n'encarrega de fer la tria.
Teresa

dissabte, 11 de juliol de 2009

FENT LA MALETA

Avui toca fer la maleta. No torno a València fins el 30 d'agost i no m'agradaria deixar-me res important. En ocasions com aquestes, necessito temps per poder pensar poc a poc. Fa un any la maleta era d'hivern per anar a Perú. Per sort, avui només he de pensar en roba lleugera i de màniga curta, la qual cosa em facilita molt la tasca.
Aquest estiu començo amb una activitat per a joves: un camp de treball a Barcelona, on els nois i noies, provinents de Saragossa, Pamplona i Barcelona, passaran el dia fent de monitors al Casal Escó de Barcelona. També vull ficar aquesta activitat entre les samarretes, les abarques... No els conec de res, però recordo que a la seva edat, les meves ganes de noves experiències eren infinites i estic agraïda a qui me les va oferir.
L'equip que ho estem preparant estem il·lusionats: cada vespre i el cap de setmana tindrem una estona per reflexionar el que estan vivint i ho farem des de la pedagogia dels Exercicis. Qui sóc jo, el mal, l'opció per Jesús, la vida que sorgeix de la mort... Un camí de vida.
Fa uns dies l'evangeli deia: "No heu pagat res per rebre aquest poder, doneu-ho també sense pagar". Vaja, que no em vull deixar ni la il·lusió ni la gratuïtat de regalar el que jo vaig rebre ja fa molts anys!!
Teresa

dimecres, 8 de juliol de 2009

TOCAR DE PEUS A TERRA

Fa uns dies, la Roser feia un comentari al post Sobreviure, arran de la mort de M. Jackson: Si mirem actors, actrius, polítics, escriptors quan es creuen que són importants i els va bé, en un principi ser el centre, la cosa acaba malament. Aleshores, quina és la solució? només penso en dues coses serenitat i humilitat. Qué en penses?
Crec que realment la llista de persones que han malbaratat la seva vida arrossegades per l'èxit, els diners, la por al fracàs, no saber gestionar la fama... és inacabable. Com en una ascenció, massa vegades, un cop al cim, han descobert el vertigen i no han sabut fer el descens en condicions. I s'han deixat caure muntanya avall, sense prendre mesures, sense control, sense poder assaborir el que ha suposat la fita conseguida.
Sí, crec que la serenitat i la humilitat són condicions necessàries per a poder arribar i per gaudir de la vista. La serenitat que t'evita actes imprudents en condicions arriscades i la humilitat de no creure't més del que ets. Altres condicions? Una que em sembla fonamental: l'entorn. Moltes vegades parlem de gent molt jove que triomfa, que amb 18 o 20 anys és la millor del món en la seva disciplina, professió. En les seves circumstàncies, el més normal és creure-s'ho i entrar en una espiral impossible de controlar. El que és extraordinari és que algú que els estimi de veritat els ajudi a mantenir-se amb els peus a terra. No per això deixaran de ser els millors, ben al contrari, podran gestionar l'èxit i segurament en podran gaudir.
Acabo amb una anècdota ben pràctica i real: vaig sentir que Rafa Nadal s'estava en un hotel de luxe i pensava baixar a sopar amb pantalons curts. Amb algú com ell farien una excepció en les normes habituals. Quan el seu oncle ho va saber, el va fer anar a l'habitació a canviar-se, com hagués fet qualsevol altre hoste.
Teresa

dilluns, 6 de juliol de 2009

QUÈ ENS FA FELIÇOS?

Això és el que sovint ens preguntem: realment, què ens fa feliços? Perquè crec que ja hem descobert que ni el consum desaforat, ni unes vacances paradisíaques, ni... Res de tot això ens assegura que, un cop a casa, es nostres actes ens facin sentir allò que en diriem, feliços. En tot cas ens proporcionen una sensació de plaer, de felicitat, però convertir aquest terme en només una sensació es un pur reduccionisme.
Aquest cap de setmana he sortit la llista dels països més feliços, i l'encapçala un petit i llunyà pais com Costa Rica. De fet, entre els 10 primers no n'hi ha cap d'europeu. D'aquí ja en trec una màxima: els diners no fan la felicitat, ni el progrés, ni l'accés massiu a les noves tecnologies... Entre aquests primers països, el 90% són llatinoamericans, i no em sorprèn. He conegut força gent d'aquelles terres i crec que tenen un do que els fa viure amb alegria i esperança, també quan sembla que tot els va en contra.
I en concret, què té Costa Rica que el faci merèixer aquest primer lloc? Doncs, en primer lloc, el que no té és exèrcit (un paradís pels pacifistes), ni grans indústries, i aconsegueixen un gran equilibri entre producció-consum que fa que la seva "petjada ecològica" sigui quasi bé la ideal. A més, una bona part del pais és zona natural protegida i la seva esperança de vida és de les més altes del món.
Cap ciutadà de Costa Rica lidera la llista Forbes dels homes i dones més rics del món, no en coneixem esportistes d'èlite, ni segurament en sabriem dir el nom del seu president, però... la majoria de la població se sent feliç. Potser no és cap dada espectacular, però a mi em sembla, pel seu abast social, més significativa que moltes altres.

Teresa

dissabte, 4 de juliol de 2009

SOBREVIURE

La majoria de les morts passen ben desapercebudes. Només se'n fan ressò la família, els amics i coneguts. Altres morts tenen una cobertura mundial, mediàtica... com la del Michael Jackson. Des de que em vaig adormir amb la notícia de la seva mort a mig confirmar, i en la mesura que se n'han donant informacions diverses, em ronda una idea pel cap.
No sé de què ens sorprenem quan ens expliquen els detalls del seu final (tot i que puguin ser exagerats): que si era calb, que si pesava 51 kilos, que si necessitava dosis fortíssimes de medicaments per viure... I dic que no em sorprèn perquè tot sovint els mitjans ens expliquen l'augment del consum d'ansiolítics i antidepressius a les nostres farmàcies, així com la seva venda il·legal, l'augment del consum d'alchol, de drogues de disseny entre els joves i no tan joves... L'exagerat consum que en Michael Jackson en feia i la seva tràgica mort, no és res més que una qüestió de proporcionalitat. La seva vida, en boca de tots des de només 5 anys, els seus èxits i fracassos mudials, les greus acusacions i judicis, se li va fer insuportables. Necessitava de la manera que fos, sobreviure a tot plegat. Necessitava un suport extern a ell mateix per no trencar-se, com tantes altres persones. En el seu cas, com que tot era de dimensions planetàries, el dolor i l'angoixa eren més difícils de curar. I la solució va esdevenir una dosi mortal.
Teresa

diumenge, 28 de juny de 2009

L'ESGLÉSIA AL CARRER

Massa vegades ens planyem que l'Església que surt multitudinàriament al carrer, la que participa en grans actes, és una Església que no ens representa. Del braç de certs partits es fa seu l'espai públic... i costa d'explicar, de justificar, de mantenir-se al marge de certs comentaris o crítiques. Jo sóc de les que creuen que els bisbes tenen molt a dir en veu alta: qüestions polítiques, econòmiques de repercussions socials, morals... No crec en un cristianisme "ad intra" sinó "ad extra",sense imposar, per a tot aquell que vulgui escoltar. L'Església i els cristians, precisament per no convertir-se en una secta amb un llenguatge i unes formes cada vegada més inintel·ligibles, han de ser uns més allà on es troba la gent.
Qui no sàpiga per on començar, un petit suggeriment: el dimecres es farà a Santa Maria del Mar, a les 19h 30, un funeral públic en memòria de Vicent Ferrer. Hi assistirà la seva vídua, que ha volgut celebrar aquest acte a la ciutat que el va veure néixer. La nostra simple presència pot ser un símbol de comunió amb les 100.000 persones que van assistir al funeral del seu "babà" i esdevenir una expressió rotunda, un crit incontestable del cristianisme que volem: compromès, generós, acollidor, evangèlic.
Teresa

dimecres, 24 de juny de 2009

COCA DE SANT JOAN

Pot semblar que després de més de quinze anys rodant pel món, les pròpies tradicions es devaluen, ja no interessen i decauen. València significa el punt just que permet saber-me lluny de casa i alhora sentir-me'n ben aprop. El clima, la llengua, el mar... em parlen de la meva pròpia terra. Les palmeres, la política, els tarongers... em tornen a la realitat.
A València he descobert tradicions úniques (els altars de St. Vicenç, el Corpus, les Falles, la Setmana Santa marinera...) hi he participat i les disfruto. Són festes al carrer, vistoses, on s'hi aplega molta gent, d'ací i d'allà.
Però també m'agrada conservar allò propi, i ahir aquest record tenia forma ovalada i gust de fruita confitada. Hi vam afegir una orxata, per allò de recordar on som, però el sabor de la coca, feta a València per un pastisser català, em va fer imaginar els petards, les fogueres, la nit de festa. (Aquí la festa només es fa a la platja. Els barris, mentrestant, romanen tranquils. L'endemà és feiner i no s'hi val a badar)
A mi, de fet, les fruites i els pinyons no m'agraden massa, però reconec que a vegades el paladar connecta més amb el cor que amb el gust. Així, fins i tot allò que no ens atrau, ens resulta plaent i saborós com cap altra cosa en el món.
Teresa

diumenge, 21 de juny de 2009

VICENÇ FERRER

Ja feia temps que s'esperava la notícia, però no per previsible ha deixat de copsar la consciència de milions de persones. Un home bo, un sant per a alguns, ha deixat la seva petjada en la nostra història i en la vida dels més pobres d'Anantapur, a l'India. Una vida dedicada als que menys tenen, un projecte d'esperança fet realitat. Si algú dubtava que efectivament hi ha una altra església, amagada, silenciosa, crítica, voluntariosa, aquí en té un exemple ben palpable. Caldria tenir l'ànima cega, o molt mala fe, per no reconèixer en aquesta barreja de català i indi un home tossut, il·lusionat, coherent, un creient de cor generós.
Teresa




divendres, 19 de juny de 2009

ESTEM DE FESTA !!

Avui és una festa de família i d'Església: el Sagrat Cor. Prenent certa perspectiva d'una iconografia tradicional que a molta gent, com a mi mateixa, no atrau, la festa d'avui ens recorda que Déu és amor, compassió i misericòrdia i que aquesta és la invitació vital que se'ns fa: viure des d'aquestes actituds per tal fer present l'Amor del seu Cor allà on el dolor conviu amb l'esperança i el desig de viure.
En un dia com avui tota la Societat del Sagrat Cor, amics i famílies... s'uneixen i fa realitat allò que anomenem Cor Unum, un sol cor, un sol batec, i ens hi ajuda la carta que tradicionalment escriu per aquesta data la nostra Superiora General. D'aquesta carta de la Kathleen Conan n'extrec un fragment:
Avui, com ho va fer en el seu temps, Sofia ens crida a arrelar-nos en les cultures i els mons que estan constituint el nostre segle. Ens crida a fer-nos presents allà on el cor del nostre poble està sent traspassat, on les ferides de la creació i del cosmos estan demanant una resposta. Sofia ens anima a afinar la nostra capacitat de discerniment i de perspectiva, per tal que puguem entendre la interconnexió les nostres eleccions. Ella ens anima a desenvolupar la nostra sensibilitat i compromís per descobrir en el nostre context el rostre de Déu, els brots d'amor i les capacitats per construir una vida de justícia, pau i d'integritat de la creació.
Tradició i actualitat, arrels profundes i brots que neixen, contemplació i compromís concret.
Bona festa a tothom!
Teresa

dimarts, 9 de juny de 2009

PREPARANT L'ESTIU

Ara que, qui més qui menys, estem tots preparant l'estiu, potser seria bona una petita reflexió sobre quina mena de vacances volem realment viure. De fet, les vacances no només ens parlen del temps d'estiu, d'oci, de descans. Organitzar les vacances també ens parla de quina vida volem i què fem quan el dia a dia ens ofereix un petit respir: quin pes hi té la família, la comunitat, la formació, la pregària, els altres...
Us recomano aquest video. Subtil, sense escarafalls, no ens deixarà indiferents. Quinze dies d'agost... de fet, una petita vida concentrada.

Teresa

divendres, 5 de juny de 2009

JA SÉ PER QUI VOTARÉ

Si, perquè recordo que diumenge de nou hi ha eleccions, les europees, que sempre ens passen més desaparecebudes. Després de donar-hi moltes voltes, de considerar diferents aspectes i criteris, crec que ja sé per qui votaré. No és fàcil, no. Dretes, esquerres, utòpics, sobiranistes, europeistes... Tot un reguitzell d'ideologies que se'ns apropen amb la intenció clara d'esgarrapar un vot al contrincant. Però per fi ho tinc clar. Votaré, és a dir, aniré a votar per:
* els més de 2.000 joves morts a Tiananmen ara fa 20 anys, que farts d'un sistema totalitari, reclamaven la democràcia.
*per la birmana Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la Pau l'any 1991, en arrest domicilari per denunciar els abusos de la junta militar i reclamar eleccions lliures.
*per les dones d'Arabia Saudita, sense dret a expressar-se en unes eleccions.
*pels quaranta anys de dictadura franquista, per la memòra històrica d'un pais sense drets ni llibertats, per la lluita contra l'oblit.
Teresa

dijous, 4 de juny de 2009

UN HOME DE PROFIT

L'Eugènia Alsina, des de Santa María de Huerta (Sòria) ens comunica una activitat que han fet alguns alumnes de l'escola i que podem veure i votar per internet:
El Col·legi Sagrat Cor de Santa María de Huerta ha participat en el primer concurs de curtmetratges sobre els drets dels nens amb una cinta anomenada "Un hombre de provecho".
Han triat el primer dels articles de la Declaració dels Drets dels Infants, i de manera específica el dret a jugar. Volen incidir en la necessitat del joc com a part de l'aprenentatge propi de la infantesa, així com el fet de que privar-los d'aquest dret els impedeix desenvolupar comportaments socials i físics tan naturals i necessaris com els comportaments intel·lectuals.
Espero que us agradi i que si ho voleu, el podeu votar seleccionant les cinc estrelles (màxima puntuació) que hi ha a sota. Per veure'l, feu clic aquí
Eugènia

dimarts, 2 de juny de 2009

PRENDRE DISTÀNCIA

D'aquí a només tres setmanes enviem els nanos a casa, al casal, amb els pares, on sigui... i nosaltres ens quedem acabant correcions, avaluant, tancant el curs.
Ara que ja veig el final, i potser aquest any més que altres, crec que això de distanciar-nos durant dos mesos i escaig és bo, és sa, és de justícia. Em miro els alumnes i em reconec molt unida a la majoria d'ells. No en va hem passat junts moltes coses: aprenentatges, entrebancs, descobriments diversos... Però tot i considerar-me vocacionada per a això de l'educació, necessito prendre distància... Separar-se d'allò que estimes? Sona incoherent però no ho deu ser tant. Tot té el seu ritme i el seu temps, i a l'aula, arribat el juny, les hormones reboten per totes les parets amb tanta força que encara algú prendrà mal... Per això és savi dir-se adéu, separar-se, i qui sap si trobar-se a faltar.
Teresa

diumenge, 31 de maig de 2009

PARIS, PARIS...

Ahir vaig arribar de Paris. Hi he estat 48 hores, la qual cosa sembla que no doni per gaire, però posada a aprofitar el temps, m'ha donat per un dia de reunió sobre la pàgina web de la Societat del Sagrat Cor, per un passeig per la Torre Eiffel i per un dia dedicat a allò que en podriem anomenar:"seguint les petjades de Magdalena Sofia". Crec que ha estat la sisena vegada que visitava aquesta ciutat, així que hi anava sense urgències turístiques, convençuda que aquesta no en serà la darrera visita. I com que només tenia un dia lliure vaig voler dedicar-lo a completar el que m'ha suposat a publicació de la breu biografia de la seva vida.
Vaig conèixer els diferents emplaçaments de les primeres cases de la Societat: la rue de Postes (d'on en va sortir el carruatge amb les primeres religioses que van anar a Amèrica), la rue Cassini (una casa molt estimada per Magdalena Sofia), l'Hotel Biron (escenari de moments dificils en la història de la Societat i actual museu Rodin)..., i la darrera casa, on va morir, del boulevard dels Invalides.
Vaig prendre consciència de l'expansió d'aquells anys i de la necessitat de buscar solucions a la manca d'espais. De la presència i el protagonisme de la Societat en aquell segle XIX parisenc. No es fa difícil entendre que cada cop més diòcesis en reclamessin la seva presència.
El meu pelegrinatge va acabar a l'església de Saint-François Xavier, enfront la casa on va morir Magdalena Sofia. Allà, el proper 19 de juny (festa del Sagrat Cor), hi traslladaran les seves restes provinents de Bèlgica. Després d'un període rellevant, d'expansió, de protagonisme, la "petita Societat" torna a la fragilitat dels seus inicis. Una fragilitat que amaga l'oportunitat de compartir el nostre carisma i el llegat de 200 anys d'història amb totes aquelles persones que es traslladaran a Paris per compartir un dia històric. Un oportunitat de sentir-nos Església. Una ocasió per agrair la vida d'una dona que és nostra i alhora de tothom.
Teresa

dijous, 28 de maig de 2009

I DEMÀ... QUÈ?


Perquè avui és dia de son, molta son, de celebracions, de festa. De buidar els kioscos, de llegir tots els comentaris, totes les anàl·lisis i reaccions. Dia d'orgull, de reviure, de sortir al carrer amb cara de joia absoluta. De sentir-se viu i feliç.
Però demà... caldrà tornar a la feina, al cada dia, a saber guanyar i a saber perdre, a sentir-se humà, limitat, normal. A la rutina d'un nou començament, d'unes expectatives difícils de complir, amb humilitat i amb l'única promesa d'una feina ben feta, de correr i intentar fer fàcil allò dificilíssim.
Però sempre guardarem a la memòria i al cor aquesta experiència: l'avinentesa d'haver tingut un any, un dia, un instant màgic i de saber gaudir-lo, de tocar la glòria amb les dues mans sense que ens tremolessin les cames, d'haver estat al cim sabedors de l'esforç i el patiment que comporta.
Avui toca celebrar. I demà... la història ens dirà si és humanament possible repetir una fita com aquesta.
Teresa