dijous, 29 de gener de 2009

UNA CANÇÓ PER LA PAU

Comparteixo una perla amb vosaltres.:

"Milonga del moro judío"

Jorge Drexler.

Teresa

dimarts, 27 de gener de 2009

LA PAU ÉS EL CAMÍ

Fa una estona buscava una imatge per la pau, i, com és habitual, he anat al google a veure quines possibilitats m'oferia. Primera decepció: entre les opcions prioritàries, les imatges que apareixien eren del Pau Gasol, res a veure amb el que jo buscava.
Segona decepció: la majoria d'imatges són bastant bucòliques. Per exemple, el colom de la pau. Tot i que l'he incorporat als cartells de l'escola sobre la pau (i a la web) no m'acaba de fer el pes. La pau no arriba del cel. La pau es fa, es construeix, demana un esforç d'apropar postures, de dialogar, de cedir... en bé d'una valor més gran.
Avui ha vingut a l'escola un noi jueu israelià que ha treballat al seu país en diversos moviments pacifistes. I el que explicava no tenia res de bucòlic: exèrcit, reservistes, controls policials, una consciència que desperta, un descobrir l'altre bàndol, un aproximar-s'hi, un creure que el canvi és possible. Escoltar-lo ens ha obert una escletxa a l'esperança. Si ell ha fet un procés tan profund, perquè no el poden fer altres? Perquè no el podem fer cada un de nosaltres en el seu àmbit? Estic convençuda de que la pau s'assoleix per cercles concèntrics. Comença aquí, ben aprop i les conseqüències arriben a llocs imprevisibles.
Teresa

diumenge, 25 de gener de 2009

"LA OLA", LA REALITAT QUE SUPERA LA FICCIÓ

Anar al cinema, no sempre té una finalitat purament lúdica. De fet, ja fa anys que contemplo el que m'envolta mentre em faig la següent pregunta: com podré adaptar-ho a l'aula? Visc una certa "deformació professional" però com que no és obsessiva, no em preocupa.
Amb aquesta intenció vaig anar el divendres a veure "La ola". Me n'havien dit bones coses i el trailer em va sembla d'allò més suggerent. Basada en fet reals, però portada a l'Alemanya actual, un mestre, una classe, una experiment acadèmic ben intencionat... que ens durà a la mateixa gènesi del neofeixisme, un moviment capaç d'arrossegar joves amb necesitat d'identificar-se amb unes idees, un grup, una identitat que els aporti sentit a tot allò que viuen, sovint buit i decebedor.
Ben feta, amb un ritme que la fa molt amena, ben interpretada i amb una trama d'allò més interessant, fan de "La ola" una peça per gaudir i, en el meu cas, per veure i comentar a classe. I per descobrir que darrera de moltes ideologies excloents i prepotents actuals, s'amaguen les frustracions i els fracassos de la nostra pròpia societat.
Teresa

divendres, 23 de gener de 2009

ÚNICA I REPETIBLE

Aquesta època nostra ja ho té això de fer-nos creure únics i irrepetibles. Tenim un número de DNI que ningú més té. Amb un altre número ens tenen fitxats a Hisenda i amb les empremtes, la policia (per si no ho sabieu). Només amb la nostra contrasenya podem accedir al correu electònic. I per rematar-ho, diuen que d'aquí a poc temps se'ns identificarà per l'iris. Ens sembla que som únics, tot i que fem el que fa quasi bé tothom i els nostres gustos i activitats es van uniformant, que ja hi ha qui se n'encarrega de disfressar daparent originalitat el que no ho és.
I jo que em pensava que era única... doncs resulta que no: he trobat una altra Teresa Gomà. De fet, també la meva tia se'n diu, i a la família hi ha un munt de Tereses... però tanta casualitat i sense aparents vincles familiars, m'ha sorprès. Seria més habitual si em digués Garcia o Torres a Catalunya, o el seu equivalent a Godella que seria el cognom Marco.
Hi ha algú que es diu com jo, però que és una altra persona. Una extranya sensació de saber-me única però repetible.
Teresa

dimecres, 21 de gener de 2009

EXPECTANTS

Ahir em vaig passar bona part de la tarda davant de la televisió. No hi puc fer més: m'agrada sentir-me part de la història, m'agrada distingir les coses importants de les banals i exercir de testimoni d'aquells fets que només passen un cop a la vida (per cert, que encara recordo aquella final de la Champions del Barça a Atenes... aquella desfeta... aquell 4-0... Jo estava al noviciat i no me la volia perdre. Vaig exercir la meva llibertat i no vaig anar a classe de Teologia. Les expectatives no es van complir... però jo ho vaig veure !!)
Parlant d'expectatives: em fa por que tots posem massa il·lusions en un sol home. La realitat humana és fràgil i complexa. La mateixa vida és prou complicada i sempre s'han de tenir en compte molts factors. De la mateixa manera que no puc aprimar-se 10 kg de cop, les metes a proposar-se han de ser realistes, perquè si no, no em quedaran ganes de tornar-ho a intentar.
Es pot fer alguna cosa per la gent que té la feina penjant d'un fil? Per la gent que està a punt de perdre la casa? Per la gent que veu com pugen els preus... i ens retallen els sous? Per la gent que vol viure en un món més just? Si algú hi pot fer alguna cosa, que ho faci com més aviat millor. Que mogui els fils que calgui per tornar l'esperança i la il·lusió amb paraules, però també amb fets. Que sigui valent. Que sigui honest. Que sigui coherent. Que sigui un exemple per als altres i que ningú defugi la seva responsabilitat.
Us n'heu adonat que en cap moment he citat a Obama...? (ai!, se m'ha escapat)
Teresa

dilluns, 19 de gener de 2009

SET ANYS

M'han ensenyat que les festes s'han de preparar... així que ja fa dies que em preparo internament per celebrar els set anys de la meva professió perpètua que és demà dia 20 de gener. La vaig fer amb 11 companyes més, una de les quals, durant aquest període de temps, ha mort a Veneçuela d'accident de cotxe. Ahir les convidava per correu electrònic a mirar enrera i compartir alguna cosa bona d'aquests set anys. Jo podria dir moltes coses: l'experiència de treballar en una escola, assumir nous reptes i responsabilitats, la confiança regalada, les noves amistats d'aquesta etapa, haver participat al Capítol General aquest darrer estiu... Sé que algunes companyes meves viuen situacions ben difícils: a Cuba, amb restriccions de tota mena; al Congo, amb la precarietat, la violència, l'horror; al Txad, amb la pobresa més absoluta, la guerra viscuda de ben aprop. Espero que també elles podran afegir-se a aquesta cadena de "bones notícícies", perquè malgrat tot, la vida que portem i que se'ns regala és en sí, el primer motiu d'agraïment.
Luty, Marisol, Joséphine, Passy, M.Jeanne, M.Gisèle, Elvira, Mariola, Clara, Ana, Chela... i Norka, gràcies!
Teresa

divendres, 16 de gener de 2009

PER QUÈ NO?

Sembla que defensors i detractors de la religió s'han llençat al carrer. Uns amb publicitat als autobusos (ens en parlava la M. Angels dimarts) i altres emprant el youtube, una mena de calaix de sastre on s'hi pot trobar realment de tot. Sembla que la visibilitat és important i cal recuperar un espai social perdut ja fa anys.
Si vivim en clau de felicitat, si hem trobat el nostre lloc, si el missatge que portem entre mans segueix sent vàlid, si creiem que pot ser bo per a altres... perquè no arriscar-se una mica i sortit als carrers i les places i explicar-ho? Per què aquesta vergonya que ens té reclosos a casa esperant que algú truqui a la porta? I si els possibles interessats no saben on adreçar-se? Parlant purament en clau vocacional religiosa, l' experiència em diu que algunes persones ho han tingut força fàcil: l'escola, el grup de joves, la parròquia els ha estat el camí per descobrir la pròpia vocació a la vida consagrada, però que altres han hagut de buscar molt fins trobar un grup, una congregació on quedar-se. I m'imagino, que molts s'hauran quedat pel camí, fruit de la indecisió, la por o el propi procés de discerniment.
Fent una lectura ràpida dels diaris digitals, m'he trobat amb la notícia de les Carmelites Descalces d'Écija que van penjar un video vocacional al youtube, han rebut milers de visites, moltes trucades, i l'arribada d'una postulant. Els camins del Senyor... el temps els confirmarà, però han obert una finestra al món i sembla que hi ha entrat una mica d'aire fresc.
Teresa

dijous, 15 de gener de 2009

UNA DONA, UN TEMPS

Avui 15 de gener es compleix el plaç que el Centre de Pastoral Litúrgica m'havia donat per entregar la biografia de Santa Magdalena Sofia, tal i com us en vaig parlar fa unes setmanes (aquí). En aquell moment ho considerava un atreviment, entre altres coses perquè relatar una vida tan llarga i tan plena en només vuit fulls era tot un repte. Una dona que va viure vuitanta-cinc anys, vuit fulls... surt, si no m'erro, a una dècada per foli... Es pot ser fidel a una persona i a la seva obra amb aquestes estadístiques? Ho he intentat. He procurat que la seva personalitat i les seves inquietuds (humilitat, confiança, senzillesa, valentia, fidelitat, sentit de l'amistat...) hi quedessin reflexades. He volgut insistir en el seu ideal educador, compromès amb cada nena. No he volgut idealitzar una dona que tenia les seves contradiccions, que va provocar conflictes i que va patir. No he pogut deixar de banda les seves constants malalties, signe de la unicitat de la persona. Tampoc m'ha estat possible mirar-la com a una santa qualsevol: és la "meva fundadora", una dona extraordinària perquè en tot moment es va saber fiar de Déu i gràcies a ella la Societat del Sagrat Cor és avui casa meva.
Santa Magdalena Sofia, una dona i un temps és un petita contribució per tal de conèixer la seva persona, la seva obra, un carisma, una manera molt concreta d'estar en el món. I, sobretot, l'oportunitat de retrobar-la en el brogit quotidià, saber-la ben propera i sentir meu el seu desig: glorificar el Cor de Jesús, fer que la humanitat tingui vida.

Teresa

dimarts, 13 de gener de 2009

DÉU VIATJA EN BUS

Fa dies que el debat és a la premsa i ha transcendit a l'opinió pública. Fins ara, utilitzàvem el bus per a traslladar-nos d'un cantó a l'altre com a medi de transport força agradable, gràcies als grans finestrals oberts a la gran ciutat i al sol. Mai no ens havíem fixat gaire en el tipus de publicitat que viatjava amb nosaltres, a no ser d'aquelles molestes enganxines que, de tant en tant cobreixen els vidres, i que ens obliguen a mirar el carrer a través d'una mena d'enreixat opac, alhora que ens preguntem de qui és la meravellosa idea de tapar-nos la vista a l'exterior, quan és una de les gràcies de l'autobús!
La qüestió és que des de fa unes setmanes es va extenent una moda iniciada a Londres i ara ja arribada a Barcelona, segons la qual els col·lectius d'ateus utilitzen el bus com a medi per a fer-nos saber la seva opinió sobre Déu. Es veu que l'existència o no de Déu, és una qüestió de provabilitat, i com a conseqüència d'aquest càlcul, el millor és gaudir de la vida. No acabo d'entendre el missatge: en matemàtiques, la provabilitat de que Déu no existeixi, no és la mateixa de que si? i per altra banda, aquesta incentivació a deixar de banda a Déu per a poder gaudir de la vida, em sona a discurs passat de moda: seguim tenint l'esteriotip de que els creients som tots una gent avorrida i amb "tuf" d'encens i naftalina?
La reacció ha estat ràpida: algun grup religiós ja s'ha posat a la defensiva. D'altres, estan contents: millor que es parli de nosaltres, encara que sigui malament!
Tot plegat, què voleu que us digui? em sona a discurs baratet.
I si em deixen escollir un anunci pel bus, prefereixo la decoració naïf i el missatge simbòlic com la imatge que us he posat per encapçalar el post: els temps no estan per a la confrontació, sinó per al diàleg i la comunió. Pujem al bus que uneix trajectes enlloc de separar-los, on tots estem d'acord, el bus de la pau i l'amor!
Màngels

dijous, 8 de gener de 2009

CINEMA SENSE REBAIXES

Abans d'entomar el cap de setmana, i per a qui, com jo, no vulgui passar-se'l tot sencer de botiga en botiga comprant el que necessita i el que no, dues propostes de bon cinema que m'han sorprès pel que tenen en comú: ambdues tenen una dona de protagonista, una dona valenta, lluitadora, que trenca esquemes enfrontant-se als estereotips socials, que sap quins són els seus drets i que al reclamar-los, aconsegueix que tota la seva societat avanci cap a la llibertat i la justícia.
Una, "Australia", recomanada al públic desitjós de descobrir nous mons, de veure bons relats d'aventures, paisatges inmensos, de somriure, de sentir histories amb majúscules.
L'altra, "El intecambio", un drama del principi al final, una narració entranyable i colpidora, ben explicada, que no decau en cap moment. L'autenticitat dels fets que descriu la fa encara més punyent i creïble, tant, que voldries que aquella història mai hagués succeït.
Dues bones pel·lícules, ben interpretades, ben ambientades, compatibles (això ja depèn del pressupost), recomanables, prou llargues (més de 140 minuts totes dues) com per ajudar a sobreviure al fred i a les aglomeracions d'un cap de setmana de gener.
Teresa

dilluns, 5 de gener de 2009

UN CANVI DE PERSPECTIVA

A vegades, per encarar el nou any, només cal un petit canvi de perspectiva... El que era evident, pot deixar de ser-ho, el que semblava impossible, es pot fer realitat. I si no ho creieu, mireu, mireu... Teresa

(i que els Reis ens duguin molta pau!!)