divendres, 27 de febrer de 2009

EL CAMI DE RETORN A CASA

Iniciada la quaresma, sembla que alguna cosa ens empeny a mirar-nos cap endins, a fer balanç, a prendre la vida en les pròpies mans per tal que, a força de córrer, no se'ns escoli entre els dits. L'eucaristia de l'escola la vam centrar en la paràbola del fill pròdig, i amb tota la intenció, la vam aturar amb l'abraçada del pare al fill retrobat. La reacció del fill gran, en aquest cas, sobrava. Voliem transmetre una idea: la quaresma és el camí de retorn a casa, on serem sempre acollits i mai serem recriminats. I aquell pare que de lluny estant veu el seu fill i l'omple de la seva estimació, n'és el millor exemple. Aquella abraçada puntual, s'ha perllongat en el temps i encara dura. És l'abraçada de qui ens estima, qui ens enyora, de qui ens vol bé. És la nostra abraçada a qui ens necessita, a qui està sol, a tots aquells a qui podem fer bé. Un gest, intern o extern, en favor de la vida, sempre, en tot lloc. Què pasaria si aquest fos el nostre propòsit quaresmal?
Teresa

dimarts, 24 de febrer de 2009

TARONGES DE LA XINA

No sé si algún dia podré dir que ja ho he vist tot. Per ara moltes coses encara em sorprenen: destitucions maquillades de dimissió, sentències judicials inimaginables, legislacions educatives totalment fora de lloc... Quan al País Valencià encara estem paint el final del serial "educació per a la ciutadania en anglès" en forma de moratòria, tot just avui ens ha caigut una notícia encara millor: el xinès s'incorporarà progressivament a l'ESO i el Batxillerat com a matèria optativa. Tot té la seva lògica i és de justícia fer-la entenedora: d'aquesta manera, els valencians podran comunicar-se amb tres mil milions de persones de tot el món. Tant se val si hi ha instituts en barracons esperant una solució o manquen professors. Des d'aquesta perspectiva, no deu ser gaire més important que molts alumnes acabin l'educació obligatòria amb un coneixement mínim de valencià, llengua cooficial en aquesta terra, i d'altres amb un menyspreu pel que suposa la convivència amb la diferència i la pluralitat lingüística. I ja no parlo de trobar mestres per impartir-la...
Potser sí que dir tres paraules seguides en xinès els obrirà algunes portes, però si és en detriment de valorar la seva pròpia realitat cultural, no sé si paga la pena... Tot plegat, una cortina de fum del que són els problemes reals de l'educació ara i aquí. Taronges de la xina? No gràcies, prefereixo les valencianes.
Teresa

diumenge, 22 de febrer de 2009

LA NIT DE L'OSCAR

En aquesta època que ens ha tocat viure tot sovint som convidats a passar la nit en blanc: superbowl, partit de les estrelles, els Oscar... La capitalitat de l'Imperi dominant (ai si Juli Cèsar aixequés el cap...) té el seu pes en la nostra agenda i marca, si el deixem, les nostres hores nocturnes. Per aquesta matinada ja tenim un munt de programes especials que prometen desvetllar-nos durant les hores de son més crítiques. Em pregunto si gaire gent els segueix o si la majoria fan com jo: tot i ser dilluns, les primeres notícies generen una expectació superior a la d'altres dies i et lleves d'una altra manera, t'espaviles abans, vaja.
Gener i febrer són mesos en que la cartellera se't fa curta. No hi ha dies ni pressupost que ho aguanti, així que cal seleccionar... Ahir vaig anar a veure "Slumdog Millionaire". No em pensava que anés a veure una pel·lícula tan dura. Tractant-se d'un concurs, m'imaginava una història fàcilment digerible. Però la vida als carrers de l'Índia no són fàcils per a milions de persones i la del protagonista s'inclou entre la dels molts desheretats d'aquest món nostre. Quin paper hi juga el concurs televisiu? Per a mi és l'excusa, el nexe d'unió mediàtic per capbussar-nos en els barris marginals (slums) de Mumbai i descobrir-nos els seus carrerons, les seves esperances, la seva crueltat. Enmig de la precarietat s'erigeix la bondat humana innata que triomfa sobre del mal i sobre 20 milions de rupies, perquè tot i l'expectació provocada al plató, que guanyi o no guanyi el concurs ja no és la qüestió: la qüestió és si es pot sortir guanyador d'una vida marcada, si la fortuna està escrita a algún lloc.
I ja que el tema és el cinema... jo sóc de les que auguren l'Oscar per la Penélope Cruz. Una actriu que tot sola salva una pel·lícula sense suc ni bruc como "Viky, Cristina, Barcelona" es mereix la Creu de Sant Jordi i una estàtua a la Plaça de Catalunya.
El que s'ha de dir per no parlar de futbol aquest diumenge matí...
Teresa

dissabte, 21 de febrer de 2009

TRANSFIGURATS EN ELL

L'evangeli d'avui dissabte ens relata la transfiguració. No és dels meus fragments preferits. M'agraden més aquells en que es mostra la humanitat de Jesús: quan es fa proper als més desvalguts (dones, malalts, pecadors...) i quan viu les realitats del patiment i del dubte. En aquestes escenes, el sento més similar el que jo sóc, al que sento.
Però al Jesús quaresmal, al que es prepara per a la creu, li faltaria el contrapunt de la divinitat, aquell vincle especial amb l'Abba que el fa igual però diferent a nosaltres.
La creu no s'explica sense la resurrecció. El crucificat també és el transfigurat. Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo.
Teresa

dijous, 19 de febrer de 2009

LA IDEA DEL TEMPS

Avui entraré a l'escola tres hores més tard d'allò que és habitual. De fet, són només dues hores menys de classe, però com que jo arribo amb una hora d'anticipació, doncs la diferència acaba sent considerable. Quan ho vaig saber se'm va obrir el cel. Aquestes darreres setmanes em costa matinar. Jo que sóc de llevar-me d'hora no em reconec. De fet, avui... què ha passat? Que m'he despertat com sempre, però he pogut sentir les notícies amb més tranquil·litat. Tot un regal!!
El temps... Quan era més jove o, més ben dit, quan era jove, el temps i les seves oportunitats em semblaven quelcom sagrat. Recordo que no em volia perdre cap fet rellevant... tan rellevant com un Barça-Madrid, per tal que ho entengueu. Ara sé que l'any que ve n'hi haurà un altre. I després un altre. El temps relativitza les coses.
Al final, aquestes tres hores m'hauran servit per fer una mica el mandra, aprofitar el sol i posar una rentadora, per escriure aquest post, fer algunes voltes al voltant de l'escola per trobar aparcament i poca cosa més... M'hauran permès viure una mica més tranquil·la però no m'han salvat de res. Si sóc sincera amb mi mateixa, perdo molt més temps mirant una mala pel·lícula un diumenge a la tarda. Això sí que es temps regalat i desaprofitat!
Teresa

dimarts, 17 de febrer de 2009

PARAULA DE DAN BROWN

Fer classe de religió avui suposa passar per sobre de totes les sospites i recels que us pogueu imaginar. Els nois vénen a classe amb força prejudicis, i això que, per edat, l'Església no els ha pogut fer gran cosa. Però senten a dir, escolten a casa i la feina és meva per replantejar tantes opinions adquirides. Sé que no ho aconsegueixo del tot, però jo, per si de cas (perquè m'agrada i em paguen per fer-ho) ho intento.
Tot sovint he de batallar amb frases com "aíxí, tot és mentida..." i us reconec que és de les coses que més nerviosa em posen perquè resulta que Harry Potter i el Senyor dels Anells sí són mentida... però no els preocupa el més mínim.
El diàleg fe-cultura és una assignatura pendent. No se li pot donar una credibilitat absoluta a una lectura literal de la Bíblia. Va ser escrita en un temps i un context determinat. Cal saber-ne les claus de lectura per no fer-li dir el que no vol dir. Però tampoc hem d'acabar jurant sobre "El Codi da Vinci"... només perquè un senyor anomenat Dan Brown es va forrar amb ell a costa nostra.
Avui, un alumne que considero prou madur i sincer em deia que a les classes ha descobert una nova visió del cristianisme. Per avui em quedo amb això. Missió acomplerta! Demà, més.
Teresa

diumenge, 15 de febrer de 2009

BIENVENIDOS AL NORTE

Diuen que els andalusos són mandrosos, poc treballadors, vaja. Que els catalans, garrepes. I que els francesos, antipàtics. Es diu amb rotunditat i els mateixos que ho diuen haurien d'anar amb compte. Perquè molts de nosaltres podriem afirmar tot el contrari: jo conec catalans que tenen la mà foradada, francesos totalment sociables, i andalusos amb una capacitat de treball envejable. Què fariem sense els prejudicis? Parlar del que coneixem, no caure en la generalització, no ficar a tothom al mateix sac, i de pas, no equivocar-nos.
"Bienvenidos al norte" és una pel·lícula que parla d'estereotips. Viure a la costa blava s'ha convertit en el somni d'un funcionari de correus i la seva dona, però per la seva mala estrugança, és destinat al nord, a tocar de Bèlgica (els veïns sempre condemnats a no entendre's...), en un lloc desagradable, amb un clima deplorable i amb un dialecte francès incomprensible. Amb aquesta tarja de presentació, sembla que més que un trasllat estiguem davant d'una condemna. O potser no?
A mi em va sorprendre l'agilitat de la història, la gràcia dels personatges, la sinceritat d'una realitat que no sempre és com ens l'han pintada... i la humilitat d'acceptar l'error d'unes idees preconcebudes. Molt recomanable!
Teresa

divendres, 13 de febrer de 2009

EL TREN DE LA VIDA: ÚNICA ESTACIÓ

De nou em trobo amb els exàmens a sobre i poques ganes de corregir. Els exàmens són una de les plagues de la tasca educadora, però crec que són necessaris. Suposen preparació, tensió, fracassos, èxits... tot plegat, una oportunitat d'agafar-te al tren del curs.
Com a professora de religió, no em convé que la meva matèria se'ls travessi. Sóc conscient de que m'hi he d'esforçar i fer-la una assignatura amable. Però d'amable a regalar la nota... hi ha molta diferència. Em considero una mestra exigent, però que sap valorar l'esforç. Em considero justa.
Aquest matí estic dedicant una bona estona a evitar suspensos a 4rt de l'ESO. Els que han estat irregulars, tenen l'oportunitat d'arrodonir la nota. La setmana que ve els donaré un "simulacre d'examen", unes preguntes similars a les que els posaré. Això els ajuda molt, i ells m'ho demanen. Em val la pena si ho aprofiten. Però el que em sorgeix és la següent qüestió: en un sistema educatiu que no fa res més que rebaixar exigència i continguts, en un ambient familiar permissiu, en una societat en crisi... és bo donar-los tantes oportunitats? Perquè em pregunto si després a la Universitat, si més tard a la feina, si quan siguin adults... la vida els en donarà tantes? Crec que hi ha trens d'una sola parada: si l'agafes bé, si no, ja t'ho trobaràs.
Vull pensar que per la seva edat, pel moment de la seva formació, les oportunitats són els assajos necessaris per tal d'anar construint els fonaments de l'edifici que serà la seva vida, per tal que quan trontolli, no s'esquerdi i es mantingui d'empeus.
Teresa

dimarts, 10 de febrer de 2009

NENS ALBINS A L'ÀFRICA

La Joséphine, una companya del Congo, m'ha enviat algunes fotos de les escoles del Sagrat Cor al seu país. Jo les havia demanat per tal de tenir algunes imatges per a la nostra campanya de solidaritat amb aquells col·legis. Entre les fotos, una m'ha cridat l'atenció. Enmig dels alumnes, en descobreixo a un diferent, un que destaca, més clar de pell, amb certes dificultats visuals... és un nen albí a l'Àfrica. Acabo de recuperar algunes dades sobre els nens albins africans. Sabia que tenien problemes per a ser acceptats, el que no sabia era que en aquest moment molts són assassinats perquè s'ha extès un rumor de que si menges els seus òrgans acoseguiràs molta riquesa, multiplicaràs la teva pesca... El darrer any n'han mort més de 40, sobretot a Tanzània i Burundi . Diuen que els governs estan posant mitjans per aturar aquesta barbàrie.
Penso en aquest nen i en els seus companys. Tenir-lo a classe és aprendre a conviure amb el que és diferent. És reconèixer-lo com a un altra persona. És anar més lluny del detall de la seva pigmentació.
Educar en la igualtat i el respecte és una tasca que no coneix fronteres.
Teresa

dijous, 5 de febrer de 2009

UNA ALTRA CARA DE L'ESGLÉSIA

És cert que tota realitat té diverses cares. Pensant en l'Església, quan dissabte visitava Sant Pere del Vaticà se'm feia difícil imaginar que una cosa nascuda en la més absoluta pobresa hagués adquirit uns aires de grandesa com aquells. De fet, recordava que dos dies abans, un alumne de Batxillerat em deia que no entenia com el missatge de Jesús s'havia desvirtuat d'aquella manera.
Dimarts vam anar tota la comunitat a una xerrada de Alejandro Fernández Barrajón, president de la Confer de Religiosos. També allà se'm va fer molt evident que hi ha moltes Esglésies, la del servei i la del poder, la de la inclusió i la que margina, la que acull i la que exclou. Em va agradar sentir-lo. Transmet una imatge positiva i plena d'esperança de la vida religiosa. Ho viu i s'ho creu. Un testimoni d'una Església que m'agrada.


Teresa

dimarts, 3 de febrer de 2009

QUAN NO TOT SURT BÉ...


Quan els alumnes van en una direcció i tu en una altra, és el dia de creure de nou que val la pena seguir educant.
Quan voldries que tot fos més fàcil, és el dia de reafirmar-se en el valor de l'esforç i no només de parlar-ne.
Quan voldries sentir-te més acompanyada, és el dia de redescobrir alguna amistat.
Quan voldries que algú t'escoltés, és el dia d'atansar-te a algú altre i fer-li costat.
Quan no tot surt bé, potser és el dia de renovar l'esperança i viure-la amb tot el seu sentit. "Talita kum. Tingues fe i no tinguis por"
Teresa

diumenge, 1 de febrer de 2009

TOTS ELS COLORS DEL MÓN


Per avui només un peu de pàgina. Acabo d'arribar de Roma d'una professió perpètua. Emocions a dojo en un dia molt intens. Records personals, agraïment per totes les que professaven, i una intenció molt especial pel Txad i Indonèsia que tenen la seva primera professa nadiua després d'anys de presència rscj en aquests països. Totes les professions tenen el seu nom, i el d'aquesta és "Dones de cor obert". Un signe i una responsabilitat. Moltes felicitats a totes!!
Teresa