diumenge, 29 de març de 2009

QUANT VALEM ALS ULLS DE DÉU?


Ahir dissabte vam tenir convivència del grup de 1er de confirmació. Tretze nois i noies que desafiaven el mal temps anunciat i renunciaven a poder fer el ronso dissabte matí després d'una setmana intesa. Només per això, ja es mereixen tot el meu reconeixement.
Aquest any, aquest grup, m'ho posen realment molt fàcil: són receptius, formals, complidors, responsables. Vénen perquè volen i n'assumeixen els preus.
Quan vaig proposar un dia de convivència, algú va suggerir fer-la a la neu. No era aquest el meu plantejament, així que, subtilment, vaig reconduir la història. Finalment vam anar a Alaquàs: un lloc nou, a prop de Godella, ampli. El fil del dia es pot resumir en: "quant valem als ulls de Déu?" i la resposta espontània i unànime va ser (si aquesta vàlua es pogués mesurar en diners): "un bitllet de cinc-cents euros!". Entre mig, vam servir-nos d'algunes cançons d'avui per introduir els diferents moments del dia, vam fer teatre, van tenir mitja hora de pregària personal, vam fer tai-txi... tot descobrint alguna cosa de nosaltres mateixos i alguna cosa d'aquest Déu fidel a sí mateix, acollidor tothora.
El millor del dia? Que vam marxar amb ganes de més: més estona de silenci, més espais de compartir, més dies de convivència i de passar-s'ho bé.
Teresa

divendres, 27 de març de 2009

L'HORA DEL PLANETA

Ja fa dies que vénen anunciant una apagada elèctrica mundial per demà, 28 de març, de 20h 30 a 21h 30. Amb aquest gest es pretén denunciar els efectes del canvi climàtic i les seves devastadores conseqüències. Moltes ciutats s'hi han adherit i apagaran les il·luminacions d'alguns dels seus edifcis més singulars. Que ningú s'esveri: la Sagrada Família enfosquirà voluntàriament les seves torres durant seixanta minuts (i aquest cop no serà culpa de l'AVE).
Sempre que hi ha una iniciativa com aquesta em surt la vena realista (aquella que està a tocar de la pessimista) i em pregunto si actes com aquest serveixen d'alguna cosa. I m'ho pregunto perquè crec que a vegades, en aquesta mena d'ocasions, els països rics "juguem" a ser pobres, i quan tot ha passat, continuem amb el nostre habitual ritme desenfrenat. La meva amiga Mª Èugènia ha marxat a Uganda amb un munt de lots de turbina... perquè allà la gent no té piles i molt menys llum elèctrica. Als nostres col·legis del Congo viuen pendents de generadors que els subministrin electricitat. Milions de persones viuen a les fosques i no necessitaran ni adherir-se a una campanya per lluitar contra el canvi climàtic, perquè no tenen ni un interruptor per apagar.
Els gestos són vàlids quan no són purs experiments puntuals ni necessiten el reclam publicitari per existir, quan esdevenen quotidians, quan els seus efectes es perllonguen en el temps. Quan sobreviuen al mateix gest.
Teresa

dimecres, 25 de març de 2009

ELS TESTOS S'ASSEMBLEN A LES OLLES

Per una vegada ficaré a la meva família pel mig. Potser no és ni espirtualitat, ni carisma, ni pastoral, ni té a veure amb d'actualitat... però son les arrels. I quan et preguntes perquè ets com ets, cal anar als origens i descobrir la llavor que en tu ha donat fruit.
La cosa va de lletres: el meu pare era poeta, el meu germà s'hi guanya la vida, la meva mare està escrivint les seves memòries. Potser no és extrany que aquest bloc s'hagi convertit en mi en una necessitat, a més d'un plaer. I és que quan em veig filla d'aquest temps tan visual, trobo a faltar les paraules. Verba volant, scripta manent (la paraula se'n va, l'escrit queda...) deien els clàssics.
Si voleu saber una mica més d'aquestes arrels, aquest vídeo va ser emès el passat 18 de març a "El Club", dins la secció humorística "Psicopatologia digital". Pareu atenció a partir del minut 2. No diré res més. Teresa


dilluns, 23 de març de 2009

PRENENT FORCES

En tota activitat que suposa un esforç hi ha un pas de l'equador. Hem començat amb moltes ganes i pletòrics d'energies, però el pas del temps minva la nostra resistència. Cal aturar-se a l'ombra i refer-se.
La quaresma també té les seves exigències. És fàcil iniciar-la amb molta empenta i poc a poc anar defallint. Arribar, arribarem però... amb la feina feta? conscisents del camí que recorrem?
De la mà de Juanes, us proposo una aturada en el camí. Ens renovarà l'esperit i alegrarà l'ànima. Perquè... qui ha dit que la quaresma ha de ser un temps de tristesa?
Teresa

diumenge, 22 de març de 2009

PLANETA FAMOLENC

Fa temps em va arribar un powerpoint seleccionat, d'aquells que et vénen amb una recomanació personal i especial: crec que t'agradarà i que el podràs fer servir a classe... Amb aquesta tarja de presentació calia veure'l amb els cinc sentits. El muntatge estava basat en un llibre anomenat "Hungry planet", l'autor del qual, Peter Menzel, fa un exercici aparentment senzill: retratar trenta famílies de vint-i-quatre països amb el menjar que consumeixen en una setmana.
A més de ser un testimoni gràfic interessantíssim, ens afegeix el pressupost en dòlars del que mengen, i de pas, ens mostra també el model familiar de cada lloc.
Crec que val la pena fer-ne cinc cèntims (por ordre, el Txad, EEUU i Nepal), tot i que no cal gaire per adonar-se'n que el nostre, a més d'un planeta heterogeni, és un món terriblement injust.
(si el voleu veure sencer, cliqueu aquí)
Teresa


dijous, 19 de març de 2009

FALLES:COMENÇAR DE NOU

Es fa difícil ser a València aquests dies i no parlar de les falles. Perquè a més de regalar-nos una setmana sencera de vacances i de festa al carrer, ens ofereixen la possibilitat d'abocar-hi tot allò que ens té insatisfets. Les falles són un aparador de la crítica el poble: polítics de tots colors en surten escaldats, sobretot l'alcadessa (la Rita), tot un personatge amb els seus famosos vestits vermells generosament escotats. Allò que es viu com a injust, allò que s'exigeix, la duresa de la vida, la fragilitat humana... tot hi té els seu racó, el seu "ninot", el seu rodolí. Tot hi cap perquè les falles són la crítica a peu de carrer, sense censures, sense embuts. El Migue, un company de l'escola, m'envia algunes fotos de la falla del col·legi. Aquesta la vam cremar abans d'hora, que el calendari lectiu mana.
Als catalans la idea de cremar les falles ens dol a l'ànima... tanta feina (i diners) per no res! Però aquesta nit, cada guspira, cada flama, s'emportarà tot allò que ens fa nosa i de les cendres en naixeran un munt d'il·lusions.
Teresa

dimarts, 17 de març de 2009

A REVEURE

Fa una estona he acomiadat una amiga que se'n va dos anys a Uganda. De fet, se n'hi torna, perquè ja ho coneix. És la seva opció i en dono gràcies. Em costa molt acomiadar-me'n: la complicitat i la quotidianitat de la relació em són un regal, però per sobre d'això considero més important que cadascú trobi el seu lloc i el seu, ara, és a Karamoja.
Fa molt anys em vaig aprendre una cita, i no sabria dir-ne ni l'autor. Però avui tinc ganes de compartir-la. Diu així:
Que no t'entristeixin els adéus. Despedir-se és necessari per retrobar-se de nou. I és ben segur que, després de certs moments o altres vides, el qui són amics es retrobaran.
A reveure, M. Eugènia! Teresa

diumenge, 15 de març de 2009

LLIBRES

Ahir vaig visitar la nova llibreria Bertrand, a la Rambla de Catalunya de Barcelona. 1500 metres quadrats i un fons de 140.000 llibres han substituït el que fa uns anys era el cinema Alcazar. De la cultura del cinema a la cultura del paper, de la vida en imatges a la vida en paraules. Em vaig quedar sorpresa de la gentada que hi havia, encara que molts com jo, tafanejàvem els títols i les portades, els fulls nous de trinca i els munts de novetats que se'ns oferien als ulls.
Potser perquè he crescut envoltada de llibres, se'm fa un paisatge natural. I encara més, se'm fa un hàbitat necessari. Acaronar les novetats, les reedicions, els best sellers i els llibres de bibliòfils és entrar en el món del saber, de la cultura que no passa de moda. Les ganes de llegir són les ganes de viure vides més enllà de la pròpia o de viure la pròpia des de més endins. Un llibre mai et deixa indiferent: fins i tot si no t'agrada ets conscient de què li faltava.
En el món de la imatge, el llibre és quelcom més personal, més íntim. Ningú et dibuixa el rostre del protagonista: a partir d'unes indicacions, tu te'l crees segons la teva imaginació, tu te'l fas teu. Potser per això la majoria de les pel·lícules adaptades ens decepcionen. Perquè ens lleven protagonsime i ens ho donen tot mastegat.
Teresa

dimarts, 10 de març de 2009

EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON

Sempre m'ha cridat l'atenció les pel·lícules aparentment perdedores... i crec que la que avui ens ocupa n'és un exemple. Amb tretze nominacions a l'Oscar i amb una previsió de gran èxit, només va ser capaç de recollir-ne tres, i cap d'ells dels més rellevants.
"El curioso caso de Benjamin Button" està basada en un conte de F. Scott Fitzgerald del mateix nom: un nen neix en el mateix moment que s'inagura un rellotge que marca les hores... enrera. Aquesta casualidad farà que Benjamin neixi en plena vellesa, i tota la seva vida sigui un "rejovenir", un fer-se més jove, fins arribar a ser un nadó com qualsevol altre... però amb una experiència i una saviesa que només donen els anys.
Si parteixes del fet que és un conte i una pura fantasia, no sorprèn tant que l'extranya situació d'un recent nascut ancià sigui acceptada quasi amb total naturalitat. El màxim que es diu d'ell és que és especial. Tohom en destaca la interpretació de Brad Pitt i Cate Blanchet, una parella que haurà d'assumir que les seves vides corren en sentit contrari, i aprofitaran els anys de joventut que tenen en comú. Molt bonica la història de tots dos i la generositat mutua per acceptar que la història els ha jugat una mala passada i no entestar-se en una relació impossible. La fidelitat i l'estimació sobreviuran, però, al pas del temps.
En plena moda de pel·lícules que duren més de 150 minuts, en aquest cas se'm va fer llarga. Potser perquè la vaig veure en un cinema gran i atrotinat, perquè feia fred, perquè era incòmode... pero "El curioso..." no em va convèncer. Potser sóc massa realista. Potser només em falta adquirir una mica d'aquesta saviesa que donen els anys.
Teresa

dilluns, 9 de març de 2009

INTENSITAT

Han passat tantes coses en aquesta darrera setmana!! A vegades la intensitat té a veure amb la quantitat, però sovint, amb la profunditat amb què es viu. Intensitat interna i externa que et fa sentir viva. Novetats, afectes, emocions, reptes, aprenentatges, descans, cinema, futbol... Una mica de tot i tot en la seva justa mesura. Perquè la vida mateixa és així de variada i se'ns presenta tota barrejada, sense poder-ne controlar el grau, ni la durada, ni l'espai que acabarà ocupant a l'agenda o al cor.
Un dels moments més bonics del cap de setmana va ser pujar a l'ermita de Sant Feliu de Savassona (Osona), al començament de la carretera que mena al Parador de Sau. És un dels meus racons preferits. I des d'allà, contemplar el Matagalls, el Pririneu tot nevat, Collsacabra... i sentir-me, tot alhora, una privilegiada-ben-poca-cosa. En una mirada de 360º, el meu país petit allà, als peus, grandiós, majestuós, net. La intensitat necessita temps per pair...
Començo la setmana amb la ressaca del retard de la Renfe (dos retards en dos diumenges seguits... llei de Murphy?) però amb el cor eixamplat, els pulmons carregats i amb ganes d'aprendre del cada dia i de viure allò que vagi venint.
Teresa

dilluns, 2 de març de 2009

SÍMPTOMES I CARMANYOLES

Els símptomes de la crisi són variats i diversos. Les xifres de l'atur, les dades de Càritas, l'índex de l'IPC... Nous termes i noves realitats que treuen el cap a les portades dels diaris, quan abans només eren un petit apartat en un racó de la secció d'economia, que reconec que jo no miro mai, com hi ha gent que se salta el bloc dels esports tot sencer.
Una altra dada que ens parla de crisi té a veure amb el plàstic, en concret, les carmanyoles que en aquests moments ofereixen dos diaris (AVUI i ABC) per un mòdic preu. Carmanyoles per anar de pic-nic, per l'escola, per l'oficina... i és que això de gastar cada dia 8, 9 o 10 euros en un menú acaba fent pessigolles a la butxaca. Els avantatges són evidents: menjar casolà, sa, al meu gust, econòmic... perquè on en mengen sis en mengen set, i afegir una mica més d'arròs o de llenties a l'olla no arruina cap pressupost. Recipients nets, fàcils de dur, pràctics.
Ara bé, el veritable glamour de tot plegat és que, si és possible, les carmanyoles portin segell de qualitat, és a dir, que siguin de la marca tupperware, d'aquelles marques que només es venen en reunions socials, en cases particulars, i que sempre m'han cridat l'atenció. Amb aquesta distinció, per una vegada i sense que serveixi de precedent, guanya l'oferta de l'ABC per golejada.
El tupperwearing truca a la nostra porta i amb ell, tornen antics costums més sans i racionals. La crisi, una oportunitat de recuperar vells ritmes que ens humanitzen.
Teresa