dijous, 30 d’abril de 2009

GRANADA

Me'n vaig a Granada. Tres dies de festa no es poden desprofitar i les "joves" rscj ens trobem en aquesta ciutat on, la majoria de nosaltres, hi vam fer el noviciat. Recordo moltes coses d'aquells anys: un idioma nou, una cultura extranya, una vida diferent que calia tastar poc a poc, una decisió que calia pair.
En tinc molt bon record. Hi vaig encaixar i el fet de tornar-hi m'il·lusiona. Coincidirem amb la festa de "las cruces de Mayo", així que serà viure una Andalusia en tot el seu esplendor. Una catalana com jo s'hi va trobar a gust: sempre em vaig sentir respectada, acollida, acceptada tal i com era. Andalusia va deixar de ser lloc d'origen dels immigrants de casa meva per passar a tenir rostres concrets. La clau de la tolerància i la convivència? El mutu coneixement que transforma el prejudici en noms, amistats, història comuna.

Teresa

dimarts, 28 d’abril de 2009

BLOCTERÀPIA

Avui el bloc tindrà una funció purament terapèutica. Necessito dir que arribo a casa amb l'ànima cansada. A vegades sents que toques el límit i que el que hi ha més enllà no és ni el que vols ni el que ha de ser. Em pregunto si, en el camp educatiu, el canvi del terme disciplina pel de convivència és un pur eufemisme. Em pregunto si el que vivim s'ha de tolerar, si no estem rebaixant tant l'exigència en el comportament i les actitud bàsiques a l'aula que acabarem trobant normal el que en sí és intolerable. I no és qüestió d'un mal dia, o una tarda de pluja, o la vigília de vacances. Em queixo del cada dia, del que ja és dinàmica habitual, d'uns quants que ho rebenten tot i de tots els altres que ho acaben pagant. Em queixo de que la paciència té un límit i que la il·usió també es desgasta.
Em dolc de que la tasca educativa és un món ple de possibilitats que necessita un ambient, una disposició, una voluntat d'aprofitar-la per tal que valgui la pena. M'agrada el que faig i crec que ho faig bé, però no a qualsevol preu.

Teresa

divendres, 24 d’abril de 2009

SANTS I SANTES DE DÉU

Amb els de 2n de l'ESO tocava parlar dels sants: vida, símbols, devocions... un seguit d'informació poc suggerent per a nois i noies de 13 i 14 anys, poc familiaritzats amb tota aquesta litúrgia religiosa. Vam començar parlant de la relació entre els sants i les professions:una mena de joc en el que a través de quatre dades biogràfiques es podia endevinar amb quina feina se'ls relacionava. Va ser molt interessant: el pare d'una alumna, fotògraf de professió, tenia un quadre de la Verònica al seu estudi, els amants dels twenti van descobrir que la seva patrona és Santa Tecla, i els futurs conductors ja saben que Sant Cristòfol va ser un privilegiat duent el nen Jesús a coll-i-be.
Sants i santes, llegendes i històries que recullen el bo i millor de les actituds cristianes. Certes o no, sempre ens conviden a la veritat, la senzillesa, la caritat, la valentia i la solidaritat.
I si no, que els ho diguin als catalans que sortien ahir al carrer homenatjant un cavaller amant de la justícia que potser mai va salvar cap princesa ni va matar cap drac.
Teresa

dimecres, 22 d’abril de 2009

VERGONYA PRÒPIA

Acabo de fer classe de Religió amb els de 4rt de l'ESO. Després de parlar de Luter, calia dir alguna cosa de l'anglicanisme, el calvinisme i altres famílies cristianes que s'han emportat com a deures, com els amish, els quàquers, adventistes, metodistes... Sé que, sobretot els amish, els cridaran l'atenció i per aquí trobarem un fil per al diàleg. Sempre se'm fa difícil connectar la matèria amb la vida real, però no per això deixo d'intentar-ho. Crec que és l'única manera de captar el seu interès.
Donant voltes a tot això també em sorgeix un sentiment de vergonya: lluites, excomunions, persecucions, judicis i execucions, com a pràctica habitual per part de l'Església d'aquells temps, i la conseqüència més evident: 2.000 milions de cristians dividits en un galimaties de famílies religioses dificil de justificar. Aquesta herència històrica no és ni exemplar ni testimonial. Més aviat provoca la incomprensió i el rebuig.
És casualitat que una alumna m'hagi preguntat al final de la classe què és l'apostasia? Potser no.
Teresa

diumenge, 19 d’abril de 2009

QÜESTIÓ DE FE

Poques figures com la de Tomàs sacsegen la nostra consciència cada vegada que topem amb les aparicions de l'evangeli de Joan. Tomàs l'incrèdul, el que necessita un pedagogia de fe personalitzada, habita, ho creiem o no, en el fons de cada un dels nostres cors. El seu dubte obliga a Jesús a insistir en el fonament de la fe: la resurrecció. Si algú encara no se n'havia assabentat ara sabrà d'un vegada per totes que Jesús, el crucificat, és viu. I ho sabrà pel camí privilegiat del seu cor traspassat, per la ferida de la humanitat que avui encara roman oberta.
Tomàs surt al nostre encontre amb una declaració de fe tan densa que ens glaça l'ànima: Senyor meu i Déu meu. El que dubtava ha cregut, el que vivia en la por ha confiat. Els que ens sabem visitats pel dubte i amenaçats per les pors... sort en tenim d'ell!!
Teresa

dimecres, 15 d’abril de 2009

COLOQUIOS NOCTURNOS EN JERUSALEN

Una de les coses bones de les vacances és que, més que no fer res, fas altres coses. Perque no fer res tampoc ens porta enlloc, a no ser que sigui una fase molt acotada i l'entomis amb plena consciència. Però el que ens agrada, el que a mi m'agrada, és tenir temps per a allò que habitualment es queda a la llista dels propòsits, aquella que fem entre gra i gra de raïm al ritme de les campanades o la que anem improvitzant cada dia de l'any.
Una de les coses que estic fent aquests dies és llegir. Sóc poc lectora, i alhora que ho reconec, també admeto que quan m'hi poso, ho disfruto, com ara mateix estic gaudint aquesta entrevista en format de llibre a Carlo M. Martini, anomenat "Coloquios nocturnos en Jerusalén".
Com sabem, Martini és jesuïta i ha estat molts anys cardenal de Milà, i en moltes ocasions el seu nom ha sonat com a papable, no sé si més com a desig d'un sector progressista o com a opció real.
El cert és que el llibre ens acosta a una home al final de la seva vida, malalt i retirat de les seves tasques apostòliques, que viu a Jerusalem i que és capaç de parlar amb tota naturalitat de l'Església, del paper dels joves en aquesta Institució, dels aprenentatges que ha fet durant la seva vida, dels amics de tota mena i condició que ha sabut conservar... En destaco la seva capacitat d'establir relacions horitzontals i el seu to dialogant. Me l'imagino un home que abans de parlar escolta, que posa la persona per davant de qualsevol norma, algú que ha estimat la seva feina i l'ha assumit com un servei. M'agrada el seu to i el seu testimoni. M'agrada saber que en aquesta Església nostra hi ha gent com ell.
Teresa Gomà

dissabte, 11 d’abril de 2009

VELLA PROMESA, NOVA ALIANÇA

La nova creació, la promesa inicial, l'Aliança original es fa realitat en l'Arbre de la creu. És nova creació i alhora creació d'alguna cosa nova. No és reviure per tornar a morir. És una nova forma de viure, una nova era de la humanitat.
Sortosos els que no es cansen d'esperar perquè aquesta nit es farà realitat la vella promesa: feliços els nets de cor perque aquesta nit veuran la Llum de Déu.
Bona Pasqua a tothom!
Teresa

divendres, 10 d’abril de 2009

INNOCENT O CULPABLE?

El recent terratrèmol del centre d'Itàlia m'ha fet pensar força. Visc amb la sensació de que quan aquesta mena de fets passen a prop de casa, tots ens posem les mans al cap i pensem (que no diem...): "Això a nosaltres no ens hauria de tocar". Tenim assumit que som el primeríssim món, que ens reunim amb els líders més mediàtics, que tenim, vaja, la paella pel mànec. Així que quan les persones que malviuen en tendes, que han perdut la casa i fins i tot algun familiar, quan aquestes persones pertanyen al nostre món cultural, econòmic o social el sentiment que preval és el de que algú s'ha equivocat, vet aquí la nostra malastrugança.
Avui és divendres sant. Algú també es debia equivocar duent Jesús al Calvari, ell que no havia fet res, com el mateix Dimas reconeix. Però no es va queixar, no va fugir, no va desdir-se de la seva vida. A ell tampoc li tocava, però ho va assumir.
Davant del dolor, ens manquen paraules i sorgeixen moltes preguntes: perquè jo? perquè ara? Per alguns és l'atzar, per altres el destí o la conseqüència d'una vida arriscada. Vull pensar que a Itàlia hi ha jugat la fatalitat, que no s'hi podia fer res. Penso que fora muralla, a Jerusalem, el protagonista hi era per pura coherència. L'opció d'entregar la vida en favor del Regne es pren una vegada en la vida i és per sempre, no té marxa enrera.
Teresa

dijous, 9 d’abril de 2009

MÓN FRATERN

Avui no calen gaire paraules. Pefereixo que la imatge que suggereixo sigui per ella mateixa font d'inspiració per a cadascú. En aquest dia de l'amor fratern, expressat en un sopar, un dinar, un gibrell, un tovallola, una visita, un record, un gest d'estimació de qualsevol mena... renovo el meu desig de viure en un món humà, just i en pau, com el que Déu va imaginar el primer dia.
Teresa

dissabte, 4 d’abril de 2009

SETMANA SANTA

Amb la meva mare d'ntermediària, el meu fillol ja té palmó. A la mida d'un nen de quatre anys, un palmó preparat per picar a terra tan fort com es pugui, ornamentat segons els temps d'avui: un ninotet del Messi, un altre del Mickey... i un formós llaç blaugrana que segur serà l'enveja de tot el poble.
La Setmana Santa fa molt de temps que va deixar de ser el que havia estat. Jo he sentit històries d'una Barcelona on el divendres sant no circulaven cotxes ni s'hi engegava la ràdio i on es menjava peix. Per a molts joves d'avui això forma part de la prehistòria, encara que atenent-nos a la mateixa paraula... només és la fase de la història prèvia a la nostra.
Jo també posava figuretes de sucre a la meva palma. De fet, hi havia més figuretes que palma, tot i que el merchandising estava encara poc desenvolupat.
I totes, les d'abans i les d'ara, són setmanes santes: una invitació a aturar la nostra quotidianitat, a gaudir d'un espai personal, familiar, comunitari, i a recuperar per uns dies allò que és important en les nostres vides. Processons, Oficis, platja o muntanya... ja dependrà de l'escala de valors de cadascú.
Teresa

dimecres, 1 d’abril de 2009

ASSABORIR LA VIDA

Tot sovint escolto afirmacions dels meus alumnes que em fan somriure. Per ells, tot és ara mateix i tot és absolut. Recordo una sortida amb el grup de confirmació, entrar a l'església d'un monestir i sentir una mena d'afirmació feta promesa: "Jo em vull casar aquí !". Aquella noia no crec que avui se'n recordi d'aquelles paraules ni del batec del cor en travessar aquella porta.
Altres vegades les promeses són de canvi: "Us demostraré que he canviat, ja no us ho diré més, us ho demostraré", i així portem tres anys... o amb el butlletí de notes a la mà "ara sí que faré els deures", i saps que a casa és incapaç d'obrir un llibre. Altres et juren amb una força insospitada que mantindran per sempre els seus amics de l'escola amb els que comparteixen els darrers cinc o sis anys que, ben mirat, són un terç de la seva vida.
O ara o mai, o tot o res. Són els absoluts de l'adolescència. Em parlen d'intensitat, passió, ganes de viure, però els sé mancats de maduresa, d'horitzó, de perspectiva.
No hi fa res. Necessiten acumular experiència per saber que els amics passen i que els bons es poden comptar amb els dits d'una mà, que de conversions radicals n'hi ha més aviat poquetes i que no passa res per desdir-nos d'allò que vam afirmar amb absoluta rotunditat.
Si confiem en passar dels vuitanta i qui sap si arribar als noranta, caldrà que no ens prenguem la vida a la valenta, sinó que l'assaborim glop a glop. És una qüestió de simple resistència.
Teresa