dimecres, 1 d’abril de 2009

ASSABORIR LA VIDA

Tot sovint escolto afirmacions dels meus alumnes que em fan somriure. Per ells, tot és ara mateix i tot és absolut. Recordo una sortida amb el grup de confirmació, entrar a l'església d'un monestir i sentir una mena d'afirmació feta promesa: "Jo em vull casar aquí !". Aquella noia no crec que avui se'n recordi d'aquelles paraules ni del batec del cor en travessar aquella porta.
Altres vegades les promeses són de canvi: "Us demostraré que he canviat, ja no us ho diré més, us ho demostraré", i així portem tres anys... o amb el butlletí de notes a la mà "ara sí que faré els deures", i saps que a casa és incapaç d'obrir un llibre. Altres et juren amb una força insospitada que mantindran per sempre els seus amics de l'escola amb els que comparteixen els darrers cinc o sis anys que, ben mirat, són un terç de la seva vida.
O ara o mai, o tot o res. Són els absoluts de l'adolescència. Em parlen d'intensitat, passió, ganes de viure, però els sé mancats de maduresa, d'horitzó, de perspectiva.
No hi fa res. Necessiten acumular experiència per saber que els amics passen i que els bons es poden comptar amb els dits d'una mà, que de conversions radicals n'hi ha més aviat poquetes i que no passa res per desdir-nos d'allò que vam afirmar amb absoluta rotunditat.
Si confiem en passar dels vuitanta i qui sap si arribar als noranta, caldrà que no ens prenguem la vida a la valenta, sinó que l'assaborim glop a glop. És una qüestió de simple resistència.
Teresa