dimarts, 28 d’abril de 2009

BLOCTERÀPIA

Avui el bloc tindrà una funció purament terapèutica. Necessito dir que arribo a casa amb l'ànima cansada. A vegades sents que toques el límit i que el que hi ha més enllà no és ni el que vols ni el que ha de ser. Em pregunto si, en el camp educatiu, el canvi del terme disciplina pel de convivència és un pur eufemisme. Em pregunto si el que vivim s'ha de tolerar, si no estem rebaixant tant l'exigència en el comportament i les actitud bàsiques a l'aula que acabarem trobant normal el que en sí és intolerable. I no és qüestió d'un mal dia, o una tarda de pluja, o la vigília de vacances. Em queixo del cada dia, del que ja és dinàmica habitual, d'uns quants que ho rebenten tot i de tots els altres que ho acaben pagant. Em queixo de que la paciència té un límit i que la il·usió també es desgasta.
Em dolc de que la tasca educativa és un món ple de possibilitats que necessita un ambient, una disposició, una voluntat d'aprofitar-la per tal que valgui la pena. M'agrada el que faig i crec que ho faig bé, però no a qualsevol preu.

Teresa

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Teresa,
Desànim? Creus no ser acceptada per tots? Estàs contenta, però no del tot?
Ja m'ho contestaràs de paraula.
Montse.

G. Sergi d'Assís ha dit...

Teresa, t'entenc perfectament.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Teresa, reb tot el suport des qui aprecia i valora molt la teva vocació docent, que en tu és un do preciós. I, malgrat el cansament, vull donar-te les grácies perque ens transmets amb sinceritat que no tot són roses i violes en el camí.

Grácies per compartir-ho i una abraçada molt forta.

Catimar.
(I ara pensa també en els altres, els que donen sentit al treball de educadors...)

Francesc xerric ha dit...

Com podríem fer-te arribar tot el nostre reconeixement i comprensió? Com podríem deixar-te patent la nostre consciència de que la vostre feina és molt valuosa i imprescindible per aquestes persones en formació i per a la societat entera? D’una cosa estic segur: el silenci indiferent no és el camí. Anims!

naif ha dit...

Teresa, quanta i quanta raó tens!!
Si de debò creus en el que fas - encara que en aquets moments sentis defallir - "apaga" per uns dies o temps la llum, però no abandonis. Et necessitem. I pensa, sobretot, en els que sí et reconeixem i esperan de tù.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Ànims Teresa!!!
Estem amb tu!!!
Que descansis bé aquests dies i tornis dilluns amb forces renovades per continuar amb la tasca tan maca i positiva que fas.
Una abraçada,
Eugènia

Pablo ha dit...

Venga Teresa, que la fuerza te acompañe!
Que quedan dos días para terminar el curso y no los tenemos que pasar sufriendo, que para eso no entramos en las aulas.

Para lo que necesites, cuenta conmigo y si lo que te hace falta es fuerza bruta, tengo un ejército de PDC´s a tu disposición.
Espero que no fueran ellos los que te causaran problemas...

Un abrazote cargado de ánimos!!
Pablo

Maria Escalas Bernat ha dit...

Se com et sents, jo em sento igual moltes vegades.
Una abraçada i ànims!