diumenge, 31 de maig de 2009

PARIS, PARIS...

Ahir vaig arribar de Paris. Hi he estat 48 hores, la qual cosa sembla que no doni per gaire, però posada a aprofitar el temps, m'ha donat per un dia de reunió sobre la pàgina web de la Societat del Sagrat Cor, per un passeig per la Torre Eiffel i per un dia dedicat a allò que en podriem anomenar:"seguint les petjades de Magdalena Sofia". Crec que ha estat la sisena vegada que visitava aquesta ciutat, així que hi anava sense urgències turístiques, convençuda que aquesta no en serà la darrera visita. I com que només tenia un dia lliure vaig voler dedicar-lo a completar el que m'ha suposat a publicació de la breu biografia de la seva vida.
Vaig conèixer els diferents emplaçaments de les primeres cases de la Societat: la rue de Postes (d'on en va sortir el carruatge amb les primeres religioses que van anar a Amèrica), la rue Cassini (una casa molt estimada per Magdalena Sofia), l'Hotel Biron (escenari de moments dificils en la història de la Societat i actual museu Rodin)..., i la darrera casa, on va morir, del boulevard dels Invalides.
Vaig prendre consciència de l'expansió d'aquells anys i de la necessitat de buscar solucions a la manca d'espais. De la presència i el protagonisme de la Societat en aquell segle XIX parisenc. No es fa difícil entendre que cada cop més diòcesis en reclamessin la seva presència.
El meu pelegrinatge va acabar a l'església de Saint-François Xavier, enfront la casa on va morir Magdalena Sofia. Allà, el proper 19 de juny (festa del Sagrat Cor), hi traslladaran les seves restes provinents de Bèlgica. Després d'un període rellevant, d'expansió, de protagonisme, la "petita Societat" torna a la fragilitat dels seus inicis. Una fragilitat que amaga l'oportunitat de compartir el nostre carisma i el llegat de 200 anys d'història amb totes aquelles persones que es traslladaran a Paris per compartir un dia històric. Un oportunitat de sentir-nos Església. Una ocasió per agrair la vida d'una dona que és nostra i alhora de tothom.
Teresa

dijous, 28 de maig de 2009

I DEMÀ... QUÈ?


Perquè avui és dia de son, molta son, de celebracions, de festa. De buidar els kioscos, de llegir tots els comentaris, totes les anàl·lisis i reaccions. Dia d'orgull, de reviure, de sortir al carrer amb cara de joia absoluta. De sentir-se viu i feliç.
Però demà... caldrà tornar a la feina, al cada dia, a saber guanyar i a saber perdre, a sentir-se humà, limitat, normal. A la rutina d'un nou començament, d'unes expectatives difícils de complir, amb humilitat i amb l'única promesa d'una feina ben feta, de correr i intentar fer fàcil allò dificilíssim.
Però sempre guardarem a la memòria i al cor aquesta experiència: l'avinentesa d'haver tingut un any, un dia, un instant màgic i de saber gaudir-lo, de tocar la glòria amb les dues mans sense que ens tremolessin les cames, d'haver estat al cim sabedors de l'esforç i el patiment que comporta.
Avui toca celebrar. I demà... la història ens dirà si és humanament possible repetir una fita com aquesta.
Teresa

diumenge, 24 de maig de 2009

SANTA MAGDALENA SOFIA BARAT, LA INTUÏCIÓ D'EDUCAR

La tardor passada us parlava de la proposta que el Centre de Pastoral Litúrgica m'havia fet: una breu biografía de Santa Magdalena Sofia per la seva col·lecció Sants i Santes. Un encàrrec d'aquells que quan l'assumeixes saps que suposa un tipus de feina que t'acabarà recompensant. Avui, vigilia de Santa Magdalena Sofia, amb el llibret recent imprès a les mans, afirmo que l'esforç ha valgut la pena. Crec que l'escrit és àgil, fresc, actual, fluid, sense més pretensions que apropar la seva figura a qui encara no la coneix, qui la coneix una mica però en vol saber més coses o per refrescar la seva obra a qui la té fa anys com a referent. Crec que compleix el seu paper: un llibret per anar fent boca, per assaborir-ne els trets bàsics sense empatxar-se (trenta pàgines escasses no ho permeten), per reviure un carisma nascut en el passat que manté la seva vigència i actualitat. Una dona, un temps concret, unes necessitats, una intuïció com a resposta.
Teresa

dijous, 21 de maig de 2009

ALLÒ QUE FÈIEU A UN D'AQUESTS PETITS...

Ens apropem a la celebració de Santa Magdalena Sofia i, com totes les festes grans, es mereix una preparació acurada. Ja fa dies que a l'escola ens hi vam posar i durant dues setmanes tindrem els alumnes mobilitzats amb una finalitat molt clara: establir una relació d'empatia amb els seus "companys" del Sagrat Cor de la RD del Congo.
Cada any, els alumnes del Congo són els protagonistes de la nostra Campanya de Solidaritat. Segons les necessitats, hem recaptat diners per a comprar mobiliari escolar, material de l'aula, ordinadors o una furgoneta. Aquest any el que ens demanaven era ben bàsic: aliments. Cada curs, en la mesura de les seves possibilitats, es comunicarà amb els nens d'allà. Ells ens van enviar cartes i fotos, i estan esperant la nostra resposta. Jo ahir i avui ho he treballat amb es de 4rt de l'ESO. Han escrit vàries cartes, de cada classe en farem una carta-resum, la farem traduir al francès i la signarem tots. Ha estat una dinàmica interessant i la majoria se l'ha pres amb interès. Per on anava l'exercici d'empatia? En adonar-se'n que no poden posar qualsevol cosa, que han de tenir molt en compte qui ho llegirà i les seves circumstàncies:
  1. que dir-los que són pobres no és políticament correcte i en tot cas, només és una part de la veritat perquè la pobresa pot tenir molts colors.
  2. que dir que no els agrada anar a l'escola és una bufetada moral per a qui ho llegeix.
  3. que explicar què fan i quant es gasten durant el cap de setmana és un acte que toca la pròpia consciència.
  4. que no aprofitar les moltes oportunitats que tenen és un acte d'injustícia.
Segons els cursos farem dibuixos, comics, fotos, de l'escola powerpoints... i les cartes de 4rt, és clar! Del que he llegit, el que més m'ha commogut ha estat "us volem ajudar perquè sabem que, en una situació inversa, vosaltres farieu el mateix". Beneïda empatia!!

Teresa

diumenge, 17 de maig de 2009

SI DÉU ENS HA ESTIMAT AIXÍ...

Les lectures d'avui diumenge són clares i van decididament en la mateixa línia: Déu ens estima i el seu amor és la mida del nostre. Parlar de Déu i parlar d'amor és (o hauria de ser) la mateixa cosa. Però l'amor no són paraules o no només paraules. L'amor són estones de companyia, gestos petits, vides ben senzlles entregades pels altres...
Si Déu és pare, és mare, o és una altra cosa ben diferent... és una discussió que només respon a la limitació de les nostres categories humanes. Ens agradi més o menys, la nostra societat patriarcal l'ha identificat amb l'autoritat masculina. Des d'aquesta realitat innegable (però discutible) comparteixo aquest video amb vosaltres: un pare australià va voler correr una triatló amb el seu fill amb paràl·lisi cerebral. Si Déu ens ha estimat així, si hem conegut l'amor de Déu... qui no hi voldrà romandre?
Teresa

dijous, 14 de maig de 2009

VISCA L'ESPORT

Són quasi quarts de dues de la matinada... així que avui dormiré una mica més de quatre hores, però la raó s'ho val. Acabo d'arribar de Mestalla. Ha estat un espectacle, un festival, una nit gran. El meu equip ha guanyat i això m'omple de felicitat. L'ambient d'alegria ha estat indescriptible: cants, senyeres, crits d'ànim... fins i tot quan les coses han començat maldades. Després, el partit ha estat només nostre, i ben cert que ho hem gaudit.
El Barça ja té el primer títol a la butxaca, però juntament amb l'èxit esportiu ens hem de felicitar per l'espectacle entre les aficions. M'ha emocionat. Acabat el partit, a la banda de l'afició culé cridàvem el nom de l'Athleti, els jugadors blaugranes han anat a abraçar els bascos, Puyol ha donat la volta al camp amb una ikurriña... Es pot demanar més? Tot un exemple del que l'esport hauria de ser sempre.
I demà... passar el dia com es pugui, tot esperant que el cansament no em faci no dir cap disbarat.
Teresa

dimarts, 12 de maig de 2009

JOLANTA, UNA LLIÇÓ DE VIDA

Darrera d'aquest nom clau s'amaga la personalitat d'una polonesa que va salvar la vida de més de 2.500 nens del ghetto de Varsòvia fent-los passar per malalts de tifus. Un cop lluny d'aquesta ciutat, elaborava un arxiu casolà amb els noms dels nens, i amagava els papers en pots de confitura i els enterrava al jardí del seu veí.
El 1943 va ser detinguda, torturada i condemnada a mort. Diuen que la resistència va sobornar els soldats i va aconseguir escapar. Acabada la guerra va viure en l'anonimat fins fa pocs anys, quan un grup de joves es va interessar per la seva història i van descobrir que, a qui els papers oficials donaven per morta, era viva.
El 2007 van presentar la seva candidatura al premi Nobel de la Pau. No li van concedir.
Avui fa un any, va morir.
La seva vida respon a un consell del seu pare: Ajuda sempre al que s'està ofegant, sense tenir en compte la seva religió o nacionalitat, ajudar cada dia a algú ha de ser una necessitat que surti del cor.
Tot i el seu gest memorable, de gran es planyia per haver fet poc per aquells nens.
Mirant el seu testimoni, la seva valentia, el seu sentit de la fraternitat... em pregunto... nosaltres, es planyem pel que no fem... o només pel que no tenim?
Teresa

dissabte, 9 de maig de 2009

ES BUSCA IDENTITAT PERDUDA.ES RECOMPENSARÀ

Dimecres vaig arribar a Barcelona i vaig topar-me amb un grapat de persones amb la samarreta del Barça. I em preguntava: però que no juguen a Londres? I és clar que sí...
Al vespre vaig buscar un bar per veure el partit amb la meva mare: vam entrar al tercer local, tot i que era un restaurant, perquè els bars eren de gom a gom. He vist aquests dies més balcons engalanats que en motiu de les darreres Diades... Sembla que hi ha ganes de celebrar, però també, ganes de sentir-se part d'un tot més gran, d'un sentiment, d'un orgull. Quan ja no sabem de quin país parlem, quan la identitat política, religiosa, social... s'ha diluït fins a límits insospitats, malgrat el nostre individualisme seguim necessitant simbols que ens recordin que partanyem a algú, a alguna cosa. Reclamem un sentiment que ens configuri i ens doni identitat.
Crec que cadascú de nosaltres arrossega la seva quota d'incoherència. La meva es va desfermar dimecres passat al minut 92. Em vaig trobar saltant i aplaudint enmig de desenes de persones a un local del carrer Balmes. Un perfecte ritual compartit entre desconeguts. Agermanats per un sentiment en comú, tornàvem a casa amb la commoció pròpia dels incrèduls als que se'ls ha ofert una prova irrefutable de fe.
Es busca identitat que aglutini, que inclogui, que impulsi. Una raó per llevar-se, per viure. Una espurna d'esperança enmig de l'apatia i la foscor. Qui sigui capaç d'omplir la nostra buidor existencial, qui ofereixi un referent palpable, serà el nou déu sobre la terra.
Teresa

dimecres, 6 de maig de 2009

MÓN JUST, MÓN FRATERN

Dijous matí tinc una sessió de formació amb animadors de pastoral dels col·legis del Sagrat Cor sobre "Educació per la justícia". M'ho van demanar ja fa molt de temps i, evidentment, tot arriba.
Serà una de les poques vegades en que em situaré en públic d'igual a igual, perquè amb els alumnes, amb tots els respectes, no em situo en un pla horitzontal. Ells són menors d'edat, estan sotmesos a unes normes determinades i tenen tota una vida per davant. Jo em trobo a la quarentena, tinc les meves obligacions professionals i, amb una mica de sort, si miro enrera, puc contemplar la meitat de la meva vida.
Preparar aquest taller ha estat una feina bonica. M'ha forçat a ser creativa, amena, profunda. A trobar la manera de compartir la reflexió, de poder marxar amb la sensació de que alguna cosa hem après, de que ha valgut la pena. Tant de bo!
Ens aproparem al tema des de la Bíblia, des de la tradició de la Societat del Sagrat Cor, des de les motivacions purament humanes... perquè el sentit de justícia per a mi té un plus cristià, però ni comença ni s'acaba aquí. Neix de la contemplació d'una necessitat real i es concreta en una acció per redreçar una situació considerada injusta. La fam, la marginació, la manca de sentit, la pobresa... no haurien de tenir lloc en el nostre món. Assolir unes estructures justes que possibilitin una vida digna a totes les persones és un dels nostres reptes més urgents i importants.
I acabarem... acabarem amb la saviesa d'algú que és capaç de dir les coses més gruixudes amb l'honestedat d'un infant. Us en deixo un tastet.
Teresa

dilluns, 4 de maig de 2009

CINC LLIÇONS D'UN VIATGE ACCIDENTAT

Aquesta anada a Granada m'ha resultat tot un aprenentatge. En només tres dies he acumulat un munt de lliçons que he incorporat al meu dilatat bagatge personal.
Primera lliçó: I SI PASSA, QUÈ PASSA? - Tenia el viatge a Granada organitzat des de feia molt temps. Sóc previsora: els bitllets, com deixar el cotxe al costat de l'estació, què fer fins les 00:51 que passava el tren per València (aquesta solució es deia "Gran Torino")... Ho tenia tot ben lligat però no vaig poder dir blat: des de l'andana vaig veure com el tren marxava carregat amb gent com jo delerosa de passar tres dies a Granada. Perquè no hi vaig pujar? Perquè no vaig calcular que a partir de les 12 de la nit ja era dia 1 de maig.... Tenia bitllet pel tren de 24h abans!!
Segona lliçó: ACCEPTAR ELS PROPIS ERRORS - Me'n vaig adonar que la meva primera reacció era trobar un culpable d'aquella equivocació. Està clar que deu ser una reacció meva totalment primària... però en aquest cas no hi havia escapatòria: la culpa era meva i només meva. Jo m'havia equivocat. Ningú més n'era responsable. I jo havia de trobar la manera de resoldre-ho.
Tercera lliçó: CARPE DIEM - El tren de dia de l'endemà ja anava ple, però vaig trobar bitllet per al cap de 24h. De cop i volta em trobava amb un dia inesperat per davant a València. Calia aprofitar el temps, i ho vaig fer. Era una extranya sensació: les meves companyes a 700 km, i jo... a casa. Vaig acabar de preparar un curset que he de fer dijous a BCN sobre "Educació per la justícia", vaig veure el Barça de bàsquet, vaig descansar...
Quarta lliçó: SOLIDARITAT.NET - Quan explicava el que m'havia passat, tothom me'n comentava una d'igual o similar: bitllets equivocats, overbookings, diverses anècdotes que no et solucionen res però et fan sentir normal... vaja, que descobreixes no només que tothom es pot equivocar, sinó que tothom s'equivoca... i no passa res!
Cinquena lliçó: LES DIFICULTATS UNEIXEN - Aquella matinada de divendres a l'estació del Nord de València erem tres els que ens vam quedar a l'andana veient com marxava el tren. Ahir diumenge me'ls vaig trobar a la palaça Bib-Rambla de Granada. Ells havien agafat un autobús a les 5 de la matinada i van aconseguir arribar a destí el mateix divendres a la 1 del migdia. Parlàvem com si ens coneguessim de feia temps. Havíem coincidit deu minuts en una estació semideserta, però la barreja d'ensurt i disgust ens havia unit en la dificultat. Ens vam alegrar de retrobar-nos enmig de la gent i les "cruces de mayo", als peus de Sierra Nevada.
Com veieu... un cap de setmana per recordar. Entre mig: el 2-6 memorable, retrobar-se amb les companyes i pensar juntes el futur, visitar la residència de les monges grans, reviure tantes coses del nostre noviciat, redescobrir el barri que ha canviat tant en pocs anys...
La trobada de Granada ha estat un regal. I tot el que l'ha envoltada, també.
Teresa