dilluns, 4 de maig de 2009

CINC LLIÇONS D'UN VIATGE ACCIDENTAT

Aquesta anada a Granada m'ha resultat tot un aprenentatge. En només tres dies he acumulat un munt de lliçons que he incorporat al meu dilatat bagatge personal.
Primera lliçó: I SI PASSA, QUÈ PASSA? - Tenia el viatge a Granada organitzat des de feia molt temps. Sóc previsora: els bitllets, com deixar el cotxe al costat de l'estació, què fer fins les 00:51 que passava el tren per València (aquesta solució es deia "Gran Torino")... Ho tenia tot ben lligat però no vaig poder dir blat: des de l'andana vaig veure com el tren marxava carregat amb gent com jo delerosa de passar tres dies a Granada. Perquè no hi vaig pujar? Perquè no vaig calcular que a partir de les 12 de la nit ja era dia 1 de maig.... Tenia bitllet pel tren de 24h abans!!
Segona lliçó: ACCEPTAR ELS PROPIS ERRORS - Me'n vaig adonar que la meva primera reacció era trobar un culpable d'aquella equivocació. Està clar que deu ser una reacció meva totalment primària... però en aquest cas no hi havia escapatòria: la culpa era meva i només meva. Jo m'havia equivocat. Ningú més n'era responsable. I jo havia de trobar la manera de resoldre-ho.
Tercera lliçó: CARPE DIEM - El tren de dia de l'endemà ja anava ple, però vaig trobar bitllet per al cap de 24h. De cop i volta em trobava amb un dia inesperat per davant a València. Calia aprofitar el temps, i ho vaig fer. Era una extranya sensació: les meves companyes a 700 km, i jo... a casa. Vaig acabar de preparar un curset que he de fer dijous a BCN sobre "Educació per la justícia", vaig veure el Barça de bàsquet, vaig descansar...
Quarta lliçó: SOLIDARITAT.NET - Quan explicava el que m'havia passat, tothom me'n comentava una d'igual o similar: bitllets equivocats, overbookings, diverses anècdotes que no et solucionen res però et fan sentir normal... vaja, que descobreixes no només que tothom es pot equivocar, sinó que tothom s'equivoca... i no passa res!
Cinquena lliçó: LES DIFICULTATS UNEIXEN - Aquella matinada de divendres a l'estació del Nord de València erem tres els que ens vam quedar a l'andana veient com marxava el tren. Ahir diumenge me'ls vaig trobar a la palaça Bib-Rambla de Granada. Ells havien agafat un autobús a les 5 de la matinada i van aconseguir arribar a destí el mateix divendres a la 1 del migdia. Parlàvem com si ens coneguessim de feia temps. Havíem coincidit deu minuts en una estació semideserta, però la barreja d'ensurt i disgust ens havia unit en la dificultat. Ens vam alegrar de retrobar-nos enmig de la gent i les "cruces de mayo", als peus de Sierra Nevada.
Com veieu... un cap de setmana per recordar. Entre mig: el 2-6 memorable, retrobar-se amb les companyes i pensar juntes el futur, visitar la residència de les monges grans, reviure tantes coses del nostre noviciat, redescobrir el barri que ha canviat tant en pocs anys...
La trobada de Granada ha estat un regal. I tot el que l'ha envoltada, també.
Teresa

3 comentaris:

volvoreta ha dit...

Gracias Teresa por resumir tan bien las lecciones de este intenso fin de semana, ¡¡he de reconocer que me ha conquistado tu post!!, desde el estupor primero viéndote pasar el tren, hasta el encuentro con tus no- compañeros de viaje días después... Es como si lo hubiera vivido. Me alegro que haya sido un fin de semana lindo y con mucho que contar y recordar. Enhorabuena por el 2-6 ¡¡memorable!!, besos y buena semana

volvoreta ha dit...

Si alguno de tus cursos (por cierto, ¡que buena pinta tiene este!) lo haces en Madrid me dices e intentamos vernos, ¡¡y si es "de incógnito" viendo un partido del Barça mejor que mejor ;-)!!

Anònim ha dit...

Aprenentatge?? Això teu és deformació professio-vocacional...

M'alegra que siguis tan positiva.
Catimar.