dimecres, 24 de juny de 2009

COCA DE SANT JOAN

Pot semblar que després de més de quinze anys rodant pel món, les pròpies tradicions es devaluen, ja no interessen i decauen. València significa el punt just que permet saber-me lluny de casa i alhora sentir-me'n ben aprop. El clima, la llengua, el mar... em parlen de la meva pròpia terra. Les palmeres, la política, els tarongers... em tornen a la realitat.
A València he descobert tradicions úniques (els altars de St. Vicenç, el Corpus, les Falles, la Setmana Santa marinera...) hi he participat i les disfruto. Són festes al carrer, vistoses, on s'hi aplega molta gent, d'ací i d'allà.
Però també m'agrada conservar allò propi, i ahir aquest record tenia forma ovalada i gust de fruita confitada. Hi vam afegir una orxata, per allò de recordar on som, però el sabor de la coca, feta a València per un pastisser català, em va fer imaginar els petards, les fogueres, la nit de festa. (Aquí la festa només es fa a la platja. Els barris, mentrestant, romanen tranquils. L'endemà és feiner i no s'hi val a badar)
A mi, de fet, les fruites i els pinyons no m'agraden massa, però reconec que a vegades el paladar connecta més amb el cor que amb el gust. Així, fins i tot allò que no ens atrau, ens resulta plaent i saborós com cap altra cosa en el món.
Teresa

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Teresa,
Desitjo que, com amb la coca, les vivències de la terra on vas néixer no s'et borrin mai.
Sabent apreciar el nou, recordar el teu. I estimar-ho tot.
Montse.

Anònim ha dit...

Traïdora, mira que dir que la coca de Sant Joan no t'agrada gaire.

Sé on vius i m'he quedat amb la teva cara.

Firmat: un català indignat.

Teresa i M.Àngels ha dit...

Al català indignat: no he dit que la coca no m'agradi. Sí ho afirmo de les fruites i els pinyons. Però són un mal menor la nit de Sant Joan...
una salutació de la teva germana, Teresa