divendres, 31 de juliol de 2009

LECTURES ESTIUENQUES II

Seguim amb les lectures estiuenques, amb el plaer de llegir un llibre seguit, quasi sense interrupcions, amb celeritat i apassionament, conscient que només són històries, però que, en molts casos, ens toquen ben d'aprop i tenen alguna cosa a transmetre'ns.
Això m'ha passat amb "Revolutionary Road". Empesa pel tràiler de la pel·lícula (que encara no he vist) vaig voler construir la casa pels fonaments i començar llegint el llibre en que està basada. Què m'atrau d'un tràiler? El que intueixo que em pot aportar, ja sigui un testimoni, una sensibilitat concreta, una realitat desconeguda. En aquest cas, em va semblar que tenia alguna cosa a dir-me sobre la mediocritat i la necessitat de revertir-la. I les expectatives s'han complert amb escreix.
És un llibre cru, parla d'una realitat dura, d'una monotonia que corroeix. Parla també del desig de recuperar les il·lusions de joventut, quan sembla que tot és viable, que tot és possible. Mostra una societat convencional, com un remolí que et xucla, de la impotència quan es vol anar contracorrent.
Ha estat un llibre que m'ha agafat des del començament, d'una manera tan sorprenent, que he llegit les darreres pàgines tot caminant pel carrer, sense poder deixar una història que és el relat de tantes vides que volen reprendre el que algun dia van ser.

Teresa

dilluns, 27 de juliol de 2009

PLAY 09'

Play 09' és un camp de treball en el que aquests dies em trobo involucrada. Play vol dir que ens posem les piles davant de la vida, que vivim "conectats", i en aquests cas suposa un compromís durant bona part del dia amb el Casal Escó del Raval, i en concret, amb els nens d'aquest barri. A vegades necessites una mirada enrera, un rewind, que són els espais al Casal Loiola després de sopar: una dinàmica, una estona de pregària... a la llum de la pedagogia dels exercicis espirituals. I altres vegades un pause, un aturar-se, que és el que vam compartir aquest cap de setmana al Mas Blanc de Centelles, amb una convivència des dels sentits, per anar afinant la nostra sensibilitat a la de l'evangeli.
Play 09' és una oportunitat de conèixer gent de diversos llocs, de fer descobriments plegats, d'experimentar que la solidaritat és agraïda, de deixar-se tocar per una realitat nova, de deixar-se qüestionar. És és mirar-se a l'espill de la Paraula, és gastar la vida. És un abans i un després.
Teresa

diumenge, 26 de juliol de 2009

RECORDANT EL LLULLU

Pocs dies després del post del 20 juliol sobre el llibre "Quiet", m'impressiona haver d'esmentar la mort del nen protagonista, el Llullu. Penso en la família Serra, que tot i sabent que en Llullu patia una patologia greu, amb una minsa esperança de vida, ara hauran de refer els ritmes quotidians: el bus escolar, els dificils accesos per a cadires de rodes, les visites d'urgències a metges i hospitals, els viatges familiars... Res no serà el mateix perquè res no serà igual, i més tenint en compte el grau de dependència del seu fill. He llegit que, malgrat tot, estaven contents perquè ha mort a casa, i perquè estava passant una bona època. Crec que el Llullu, pel que sé a través del "seu" llibre, ha deixat un forat insubstituïble a casa seva i un testimoni per a tots els que ens hi hem atansat. La mort esdevé molt relativa quan el record és tan viu.
Teresa

dilluns, 20 de juliol de 2009

LECTURES ESTIUENQUES

Una de les coses que l'estiu facilita és la lectura, bé, l'estiu... i rodalies Renfe i els seus corresponents retards. En aquest cas, les obres de l'AVE a Montmeló m'han permès llegir-me un llibre en només tres trajectes: Quiet de Màrius Serra (Empúries). Gràcies, Adif !!
Sabia que havia estat un llibre molt venut, que fins i tot el seu fenòmen va generar l'organització d'un concert en favor dels "quiets", altres nens i nenes com el Llullu, nens realment especials.
M'agradava saber què hi havia darrera d'aquest escriptor, d'aquest malabarista dels mots, i com s'encaixa i es viu en el dia a dia la realitat d'un fill amb paràlisi cerebral, ara que tots ens hem apuntat a la recerca del perfeccionsime i l'èxit.
El llibre és molt sincer, no defuig les dificultats ni les frustracions d'haver d'entomar una realitat com aquesta. Tampoc és triunfalista ni vanalitza una situació complexa, incòmoda moltes vegades, i que genera un gran patiment. A partir del que serien petites anècdotes, ens mostra un relat profund, íntim, colpidor.
Crec que amb el Llullu, la família Serra s'obre a una nova dimensió. La dels que viuen descentrats d'ells mateixos, la dels que detecten la necessitat abans que ningú els la demani, entre altres coses perquè aquest algú ni parla, ni es pot expressar a la manera tradicional. La dels que descobreixen els altres "llullus" de la nostra societat i no aparten la mirada ni donen les gràcies perquè no són els seus fills.
Teresa

dijous, 16 de juliol de 2009

AMISTATS

Cada any faig un berenar on la meva mare passa l'estiu, prop de Barcelona. Alguna vegada el feia coincidir amb el meu aniversari, pèrò no sempre ha estat possible, així que, de fet, la data no és el més important. Ens retrobem algunes amigues (ja passem els 20 anys de relació!), que vénen amb els fills i algunes de les parelles. En total, la meva família inclosa, som una bona colla.
Aquest berenar ja tradicional em fa pensar en l'amistat. Podria dir que les bones amistats són les duren, les que sobreviuen als canvis, a les diverses etapes de la vida. Però no seria honesta. Crec que he tingut grans amics, excel·lents persones, la relació amb els quals s'ha quedat pel camí. Ara m'hi uneix un bon record, que ja és prou. Alguns bons amics els perdem... i així ha de ser.
Per altra banda, segueixo coneixent gent diferent i puc dir que en els darrers anys he conegut persones que ara em són molt importants. Què en trec d'aquesta experiència? Que és tan important no aferrar-se a la gent com viure amb una disposició oberta a noves coneixences. La vida ja se n'encarrega de fer la tria.
Teresa

dissabte, 11 de juliol de 2009

FENT LA MALETA

Avui toca fer la maleta. No torno a València fins el 30 d'agost i no m'agradaria deixar-me res important. En ocasions com aquestes, necessito temps per poder pensar poc a poc. Fa un any la maleta era d'hivern per anar a Perú. Per sort, avui només he de pensar en roba lleugera i de màniga curta, la qual cosa em facilita molt la tasca.
Aquest estiu començo amb una activitat per a joves: un camp de treball a Barcelona, on els nois i noies, provinents de Saragossa, Pamplona i Barcelona, passaran el dia fent de monitors al Casal Escó de Barcelona. També vull ficar aquesta activitat entre les samarretes, les abarques... No els conec de res, però recordo que a la seva edat, les meves ganes de noves experiències eren infinites i estic agraïda a qui me les va oferir.
L'equip que ho estem preparant estem il·lusionats: cada vespre i el cap de setmana tindrem una estona per reflexionar el que estan vivint i ho farem des de la pedagogia dels Exercicis. Qui sóc jo, el mal, l'opció per Jesús, la vida que sorgeix de la mort... Un camí de vida.
Fa uns dies l'evangeli deia: "No heu pagat res per rebre aquest poder, doneu-ho també sense pagar". Vaja, que no em vull deixar ni la il·lusió ni la gratuïtat de regalar el que jo vaig rebre ja fa molts anys!!
Teresa

dimecres, 8 de juliol de 2009

TOCAR DE PEUS A TERRA

Fa uns dies, la Roser feia un comentari al post Sobreviure, arran de la mort de M. Jackson: Si mirem actors, actrius, polítics, escriptors quan es creuen que són importants i els va bé, en un principi ser el centre, la cosa acaba malament. Aleshores, quina és la solució? només penso en dues coses serenitat i humilitat. Qué en penses?
Crec que realment la llista de persones que han malbaratat la seva vida arrossegades per l'èxit, els diners, la por al fracàs, no saber gestionar la fama... és inacabable. Com en una ascenció, massa vegades, un cop al cim, han descobert el vertigen i no han sabut fer el descens en condicions. I s'han deixat caure muntanya avall, sense prendre mesures, sense control, sense poder assaborir el que ha suposat la fita conseguida.
Sí, crec que la serenitat i la humilitat són condicions necessàries per a poder arribar i per gaudir de la vista. La serenitat que t'evita actes imprudents en condicions arriscades i la humilitat de no creure't més del que ets. Altres condicions? Una que em sembla fonamental: l'entorn. Moltes vegades parlem de gent molt jove que triomfa, que amb 18 o 20 anys és la millor del món en la seva disciplina, professió. En les seves circumstàncies, el més normal és creure-s'ho i entrar en una espiral impossible de controlar. El que és extraordinari és que algú que els estimi de veritat els ajudi a mantenir-se amb els peus a terra. No per això deixaran de ser els millors, ben al contrari, podran gestionar l'èxit i segurament en podran gaudir.
Acabo amb una anècdota ben pràctica i real: vaig sentir que Rafa Nadal s'estava en un hotel de luxe i pensava baixar a sopar amb pantalons curts. Amb algú com ell farien una excepció en les normes habituals. Quan el seu oncle ho va saber, el va fer anar a l'habitació a canviar-se, com hagués fet qualsevol altre hoste.
Teresa

dilluns, 6 de juliol de 2009

QUÈ ENS FA FELIÇOS?

Això és el que sovint ens preguntem: realment, què ens fa feliços? Perquè crec que ja hem descobert que ni el consum desaforat, ni unes vacances paradisíaques, ni... Res de tot això ens assegura que, un cop a casa, es nostres actes ens facin sentir allò que en diriem, feliços. En tot cas ens proporcionen una sensació de plaer, de felicitat, però convertir aquest terme en només una sensació es un pur reduccionisme.
Aquest cap de setmana he sortit la llista dels països més feliços, i l'encapçala un petit i llunyà pais com Costa Rica. De fet, entre els 10 primers no n'hi ha cap d'europeu. D'aquí ja en trec una màxima: els diners no fan la felicitat, ni el progrés, ni l'accés massiu a les noves tecnologies... Entre aquests primers països, el 90% són llatinoamericans, i no em sorprèn. He conegut força gent d'aquelles terres i crec que tenen un do que els fa viure amb alegria i esperança, també quan sembla que tot els va en contra.
I en concret, què té Costa Rica que el faci merèixer aquest primer lloc? Doncs, en primer lloc, el que no té és exèrcit (un paradís pels pacifistes), ni grans indústries, i aconsegueixen un gran equilibri entre producció-consum que fa que la seva "petjada ecològica" sigui quasi bé la ideal. A més, una bona part del pais és zona natural protegida i la seva esperança de vida és de les més altes del món.
Cap ciutadà de Costa Rica lidera la llista Forbes dels homes i dones més rics del món, no en coneixem esportistes d'èlite, ni segurament en sabriem dir el nom del seu president, però... la majoria de la població se sent feliç. Potser no és cap dada espectacular, però a mi em sembla, pel seu abast social, més significativa que moltes altres.

Teresa

dissabte, 4 de juliol de 2009

SOBREVIURE

La majoria de les morts passen ben desapercebudes. Només se'n fan ressò la família, els amics i coneguts. Altres morts tenen una cobertura mundial, mediàtica... com la del Michael Jackson. Des de que em vaig adormir amb la notícia de la seva mort a mig confirmar, i en la mesura que se n'han donant informacions diverses, em ronda una idea pel cap.
No sé de què ens sorprenem quan ens expliquen els detalls del seu final (tot i que puguin ser exagerats): que si era calb, que si pesava 51 kilos, que si necessitava dosis fortíssimes de medicaments per viure... I dic que no em sorprèn perquè tot sovint els mitjans ens expliquen l'augment del consum d'ansiolítics i antidepressius a les nostres farmàcies, així com la seva venda il·legal, l'augment del consum d'alchol, de drogues de disseny entre els joves i no tan joves... L'exagerat consum que en Michael Jackson en feia i la seva tràgica mort, no és res més que una qüestió de proporcionalitat. La seva vida, en boca de tots des de només 5 anys, els seus èxits i fracassos mudials, les greus acusacions i judicis, se li va fer insuportables. Necessitava de la manera que fos, sobreviure a tot plegat. Necessitava un suport extern a ell mateix per no trencar-se, com tantes altres persones. En el seu cas, com que tot era de dimensions planetàries, el dolor i l'angoixa eren més difícils de curar. I la solució va esdevenir una dosi mortal.
Teresa