dilluns, 27 de juliol de 2009

PLAY 09'

Play 09' és un camp de treball en el que aquests dies em trobo involucrada. Play vol dir que ens posem les piles davant de la vida, que vivim "conectats", i en aquests cas suposa un compromís durant bona part del dia amb el Casal Escó del Raval, i en concret, amb els nens d'aquest barri. A vegades necessites una mirada enrera, un rewind, que són els espais al Casal Loiola després de sopar: una dinàmica, una estona de pregària... a la llum de la pedagogia dels exercicis espirituals. I altres vegades un pause, un aturar-se, que és el que vam compartir aquest cap de setmana al Mas Blanc de Centelles, amb una convivència des dels sentits, per anar afinant la nostra sensibilitat a la de l'evangeli.
Play 09' és una oportunitat de conèixer gent de diversos llocs, de fer descobriments plegats, d'experimentar que la solidaritat és agraïda, de deixar-se tocar per una realitat nova, de deixar-se qüestionar. És és mirar-se a l'espill de la Paraula, és gastar la vida. És un abans i un després.
Teresa

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Em sembla una experiència molt interessant i molt enriquidora!
Totes les persones haurien de provar-ho alguna vegada, ja que això ens humanitza i ens fa créixer dins nostre una actitud d'agraïment.
Mireia

Elisenda ha dit...

"De deixar-se tocar" i "de deixar-se qüestionar"... sí, crec que això és el que em va passar a mi durant aquells 15 dies. Em va passar, dic...? Avui ja en fa 15 més que vam deixar el casal Escó/Loiola, i encara no hi ha hagut dia que no hi hagi pensat sense que se'm dibuixi un somriure als llavis, encara no hi ha hagut dia en què no doni gràcies pel dia en què vaig decidir fer "aquesta bogeria". Foren 'només' 15 dies que han tingut tanta força com per marcar un petit abans-i-després al meu senzill univers personal...
Tot just ahir vaig poder dir en veu alta que començava a tocar de peus a terra un altre cop... sí, cada hora d'aquestes dues setmanes he necessitat per mastegar (i tot just començar a pair) aquest camp de treball.
Crec, però, que ja no tornaré a tocar completament de peus a terra mai més... (hehe). No sé si em feia por o mandra o... això de deixar-me qüestionar..., deixar-me qüestionar de veritat, vull dir. Ostres, de quina manera arriba a desmuntar algunes de les "nostres certeses" (les quals a vegades tenim tant i tant aferrades... senzillament perquè són nostres! -i ben lícit i comprensible que és, clar...-); doncs deia, de quina manera arriba a desmuntar algunes de les "nostres certeses" això de deixar que algú o alguna cosa entri en nosaltres, i... ens faci veure que potser no tot és vàlid! Però ara que ho he provat, ara de sobte en vull més...
Gràcies per cadascun dels minuts al casal Loiola, Teresa! :D
(I espero que hagis entès alguna cosa del que volia dir... perquè acabo d'escriure senzillament el que em passava pel més sincer racó del pensament... el qual acostuma a ser una mica desordenat! :P).

Silvia ha dit...

Soy nueva en esto de los blogs, pero he visto lo de Play y no he podido evitar dejar un comentario.

Simplemente me paso para volver a daros las gracias una vez más, gracias por esta quincena que ha sido la mejor experiencia de mi vida sin duda.
Gracias por dedicarnos tiempo, atención, cariño... y sobre todo gracias por ofrecernos la oportunidad de escapar de la rutina, centrarnos en lo importante y crecer cada día un poco más.

Nos vemos pronto familia.
Espero que vaya por allí todo perfecto, aquí se os echa muchisimo de menos.