dilluns, 6 de juliol de 2009

QUÈ ENS FA FELIÇOS?

Això és el que sovint ens preguntem: realment, què ens fa feliços? Perquè crec que ja hem descobert que ni el consum desaforat, ni unes vacances paradisíaques, ni... Res de tot això ens assegura que, un cop a casa, es nostres actes ens facin sentir allò que en diriem, feliços. En tot cas ens proporcionen una sensació de plaer, de felicitat, però convertir aquest terme en només una sensació es un pur reduccionisme.
Aquest cap de setmana he sortit la llista dels països més feliços, i l'encapçala un petit i llunyà pais com Costa Rica. De fet, entre els 10 primers no n'hi ha cap d'europeu. D'aquí ja en trec una màxima: els diners no fan la felicitat, ni el progrés, ni l'accés massiu a les noves tecnologies... Entre aquests primers països, el 90% són llatinoamericans, i no em sorprèn. He conegut força gent d'aquelles terres i crec que tenen un do que els fa viure amb alegria i esperança, també quan sembla que tot els va en contra.
I en concret, què té Costa Rica que el faci merèixer aquest primer lloc? Doncs, en primer lloc, el que no té és exèrcit (un paradís pels pacifistes), ni grans indústries, i aconsegueixen un gran equilibri entre producció-consum que fa que la seva "petjada ecològica" sigui quasi bé la ideal. A més, una bona part del pais és zona natural protegida i la seva esperança de vida és de les més altes del món.
Cap ciutadà de Costa Rica lidera la llista Forbes dels homes i dones més rics del món, no en coneixem esportistes d'èlite, ni segurament en sabriem dir el nom del seu president, però... la majoria de la població se sent feliç. Potser no és cap dada espectacular, però a mi em sembla, pel seu abast social, més significativa que moltes altres.

Teresa

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Teresa´
No comprenc ni accepto massa com es pot arribar a la afirmació que tals habitants de tal pais són els més feliços..Suposo que per un tanteig. No me'n refio. La felicitat és individual i ho dona la serenor d'esperit i l'acceptació de la teva situació. I això es dóna en casos esporàdics arrreu del món.
Montse
És una opinió. Res científic ni demostrable.
Montse.

Joan Barrios ha dit...

En relació a aquest tema us aconsello llegir un darrer llibre "L'art de la vida" de Zygmunt Bauman (l'autor dels "temps líquids"), on queda clar que ni el PIB ni la riquesa ni els plaers, tenen a veure amb la felicitat íntima i personal de cadascú, que passa més per l'esforç i els valors.

Anònim ha dit...

Molt relliscós, això de la felicitat. Em pregunto com ho avaluen.

I cal anar amb compte en no caure en allò que diem en català: pobrets i alegrets.

L'excés de consum no facilita la felicitat, però que el consum, sí: consumir allò que vols i que et cal, que et produeix satisfacció i alegria. Per no parlar de poder anar a un bon dentista, fonamental per a la felicitat (prova de ser feliç arrossegant un mal de queixal).

Tampoc no menystinguem els plaers. Aquesta tradició tan paulina que tenim dins del cristianisme contra els plaers, la considero obsoleta i perillosa (sobre Sant Pau, se n'hauria de parlar molt). Sobre els plaers, Jesús no en va dir res. Per sort, bevia vi (espero que bo), un dels plaers claus de la vida. Sobre això, no admeto discussió.

Sobre el valor de l'acceptació que diu la Montse, dos posts més amunt, jo remarcaria per damunt de l'acceptació els valors de la lluita, del canvi, d'assumir nous reptes i de l'esforç per superar allò que creus que és perjudicial o també millorable a la teva vida. Només acceptant, et condemnes a l'ostracisme. Allò que deien les nostres àvies, 'anar passant i adorant'.

Enric