dissabte, 4 de juliol de 2009

SOBREVIURE

La majoria de les morts passen ben desapercebudes. Només se'n fan ressò la família, els amics i coneguts. Altres morts tenen una cobertura mundial, mediàtica... com la del Michael Jackson. Des de que em vaig adormir amb la notícia de la seva mort a mig confirmar, i en la mesura que se n'han donant informacions diverses, em ronda una idea pel cap.
No sé de què ens sorprenem quan ens expliquen els detalls del seu final (tot i que puguin ser exagerats): que si era calb, que si pesava 51 kilos, que si necessitava dosis fortíssimes de medicaments per viure... I dic que no em sorprèn perquè tot sovint els mitjans ens expliquen l'augment del consum d'ansiolítics i antidepressius a les nostres farmàcies, així com la seva venda il·legal, l'augment del consum d'alchol, de drogues de disseny entre els joves i no tan joves... L'exagerat consum que en Michael Jackson en feia i la seva tràgica mort, no és res més que una qüestió de proporcionalitat. La seva vida, en boca de tots des de només 5 anys, els seus èxits i fracassos mudials, les greus acusacions i judicis, se li va fer insuportables. Necessitava de la manera que fos, sobreviure a tot plegat. Necessitava un suport extern a ell mateix per no trencar-se, com tantes altres persones. En el seu cas, com que tot era de dimensions planetàries, el dolor i l'angoixa eren més difícils de curar. I la solució va esdevenir una dosi mortal.
Teresa

3 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha fet gràcia això que Micheal Jakcson era calb.

Tinc uns quants amics de 51 anys completament calbs i espero que no morin.

Enric

Teresa i M.Àngels ha dit...

Ser calb no té res d'extraordinari. És més sorprenent quan es vol amagar sota una llarga cabellera. Si haguéssim fet una enquesta, ¿quanta gent hauria dit que M. Jackson feia servir perruca? Jo no... Teresa

Anònim ha dit...

Hola Teresa,
Jo també estic impressionada per aquesta mort. D'alguna manera veig que una persona quan es converteix en el centre i atenció del món no ho pot soportar.

La tensió tan forta que ha de soportar penso que el destrueix.

Si mirem actors, actrius, polítics, escriptors quan es creuen que són importants i els va bé, en un principi ser el centre, la cosa acaba malament .
Aleshores, quina és la solució? només penso en dues coses serenitat i humilitat.
Qué en penses?
Una abraçada.
Roser.