divendres, 14 d’agost de 2009

EL ROSSELLÓ I ALTRES TERRES GERMANES

Acabo de venir de passar quatre dies pel Roselló, el Conflent, el Vallespir... vaja, això que alguns anomenem la Catalunya Nord, terres veïnes, llengua comuna, història compartida amputada per un Pacte del Pirineus acordat per algú que no ens estimava gaire.
M'hi he sentit com a casa: senyeres per tot arreu, un paisatge familiar, una amabilitat que feia bo d'estar-s'hi. M'hi he sentit tan còmoda que em sobrava la frontera, aquelles garites grises de la policia que em recordaven que, malgrat el que em digués el cor, la política sempre té el seu camí particular, m'agradi o no.
Ja ho diuen que Catalunya es troba repartida entre els dos països més centralistes d'Europa. Però, ara com ara, els catalans de l'altra banda dels Pirineus ho tenen molt pitjor, amb diferència.
Tant de bo trobem la manera d'acostar ambdues realitats, i descobrir-nos germans.

Teresa

2 comentaris:

Elisenda ha dit...

Jo somnio en el dia en què, quan conegui algú, triguem un mínim de 48 hores a preguntar-nos d'on som... És fonamental estimar la nostra terra i que hi hagi algun indret on poguem sentir-nos com a casa, però... fins quin punt cal que això aparegui a la primera línia de la nostra carta de presentació...?

(I pel que fa a qüestions més pràctiques, continuarem treballant al voltant del Tractat dels Pirineus... hehe).

Anònim ha dit...

No cal que aparegui enlloc, d'on som i d'on són els altres, perquè és fàcilment deduïble.

D'entrada, quan coneixes algú, com parla és un indicatiu d'on ve i de qui és.

Si no se sap expressar gaire bé, és un senyal. Si no entén gaire res del que li dius, un altre.

Si porta anys vivint en un país i no sap parlar la llengua d'aquest país, encara és més indicatiu de qui és.

Enric