dilluns, 28 de setembre de 2009

REFERENTS

Avui va de referents. Crec que tots en tenim i, encara més, crec que tots els necessitem. Necessitem reflexar la nostra persona en una altra, a la que admirem, en la que ens mirem i a la que ens voldriem assemblar, al menys en alguna cosa. Crec que aquesta experiència, lluny de tot mimetisme, ens estira i ens acaba configurant en el nostre ésser més personal, perquè mirar-se no és emmirallar-se, sinó que m'ofereix possibilitats de créixer en el que ja sóc però que encara no s'ha desenvolupat del tot.
La feina no és trobar un referent, sinó trobar-ne un que em faci créixer. És a dir, que ell mateix s'hagi configurat com a persona amb tot el que això comporta. I aquí és on el cercle s'estreny i les possibilitats minven.
Reivindico el paper de les persones que, amb la seva vida, tenen alguna cosa a dir-nos. Reivindico referents vitals, compromesos, reals. Reivindico una vida més humana, on els uns als altres ens assenyalem el camí.
Teresa

divendres, 25 de setembre de 2009

La Mercè

Avui m'he decidit! gràcies, Teresa per la paciència i la fidelitat de mantenir la foto en la que apareixem les dues, quan el meu perfil els darrers mesos ha estat més testimonial i de convidada de pedra, que altra cosa.
M'incorporo al bloc, però amb un dia de retràs, perquè en realitat el dia triat era el d'ahir, 24 de setembre. El 24 de setembre és la festa major de Barcelona, celebrem la festivitat de Nostra Senyora de la Mercè, i personalment, és el meu aniversari de Vots: 9 anys. El dia 24 del mes 9 de l'any 09, he fet 9 any de Vots! Una data amb tants 9, és la més escaient per renovar-se de 9, per néixer de 9 en Crist, no us sembla?

I com ets sants tenen vuitada, felicito avui a totes les Mercès i animo als barcelonins a gaudir de la festa. Una festa que, tot sigui dit, recorda el testimoni dels mercedaris fundats per Pere Nolasc, aquell barceloní que va entendre que seguir el Crist, l'home lliure per excel·lència, suposa fer seva la causa d'alliberar els captius de qualsevol esclavatge.
Bona festa major!
màngels

dimecres, 23 de setembre de 2009

I QUÈ ÉS LA CONFIRMACIÓ?

Reprenent el curs tocava reprendre la confirmació. Vaig passar per les classes, vaig anunciar-ne la convocatòria, els vaig citar avui al video. Semblava que tot anava bé. De sobte, en una de les classes, una noia nova aixeca la mà i em pregunta: "I què és la confirmació?". Bona pregunta, i bona estitrada d'orelles a aquesta pastoralista que dóna tantes coses per suposades. A Batxillerat ens vénen molts alumnes nous, bastants d'ells provinents d'Instituts públics de la zona. Són alumnes que mai han fet classe de religió. Prou feina tinc amb ells els primers dies per tal que l'assignatura no els espanti, però d'aquí a parlar de sagraments... n'he fet un gra massa.
Està clar que aquesta noia no s'hi ha apuntat... però dels de 4rt de l'ESO n'hem tingut més de 25! Una fornada nova d'adolescents que, a contracorrent, s'afirmen cristians. Que duri!

Teresa

divendres, 18 de setembre de 2009

SIGNES DELS TEMPS

Ahir va fer 15 anys dels meus primers vots, fets a Granada amb la il·lusió pròpia de la primera joventut, amb la ingenuïtat de les primers passes, amb l'alegria de saber-me en el meu lloc.
Ha plogut molt des d'aleshores, algunes coses han canviat, en la seva forma, en la seva expressió, en la seva profunditat... i d'altres mantenen el vigor i el sentit del primer dia.
Vaig fer el noviciat a Granada, en una casa amb vistes a la Sierra, amb 15 habitacions, dos pisos i uns baixos... una casa pensada per una batalló de novícies i una comunitat formadora. Ara, quinze anys després, el noviciat és a Saragossa en un pis petit i hi tenim una novícia. Les coses han canviat molt. Sobren espais, la pastoral va a les palpentes, els temps són uns altres.
Un signe d'aquest canvi ens l'explica la mateixa capella del noviciat de Granada: en altres temps plena de gom a gom, i ara traslladada a una petita comunitat de la ciutat on s'inicia una aposta comuntària de dues joves religioses i una laica de Guatemala, una proposta de comunitat oberta, un lloc de referència per a joves, un espai càlid d'acollida. Una Mare de Déu senzilla, un tronc ferm i estable, un sagrari que incorpora el món sencer... Un signe dels temps, un motiu per a l'esperança.

Teresa

dimecres, 16 de setembre de 2009

I ELS PROFES, QUÈ?

Ja fa dies que sento parlar de la tornada a l'escola dels alumnes, de les carteres noves, dels llibres de text i dels ordinadors escolars. La preparació és molt important perquè val la pena començar el curs amb bon peu. Però no sento parlar gaire de la preparació dels professors: la novetat dels ordinadors a l'aula ha estat prevista amb els docents? sabran què fer-ne o els serà un estorb? S'han solucionat els barracons? Algú vetlla per evitar el born-out o síndrome del treballador cremat? No només les criatures passen nervis abans del primer dia de classe: jo avui m'he empassat mitja programació de matinada de Catalunya Ràdio. El neguit no em deixava dormir; de fet, ja feia dies que havia aparegut en forma de lumbàlgia.
Però arribat el moment, m'he dirigit a la meva primera classe amb pas ferm, m'he presentat, he passa llista, he comentat les idees bàsiques que poden assimilar en aquest primer encontre i amb el timbre he sortit triomfant, sabent que el pitjor ja havia passat, que el curs ja estava encarrilat i que això jo no ho parava ningú.
Teresa

dilluns, 14 de setembre de 2009

XARXES SOCIALS, SEGONA OPORTUNITAT

La primavera passada, per això de saber per on van els nous corrents, em vaig donar d'alta al Facebook i al Tuenti. Les xarxes socials triomfen arreu i m'agrada saber per on va el món. Després d'una primera fase de retrobar algunes antigues amistats, se'm feia un món buit, superficial... i les vaig abandonar. Començant el nou curs he decidir donar una segona oportunitat a les xarxes socials o que elles me la donin a mi, que mai se sap quin és l'ordre correcte. He començat a buscar antics alumnes, alumnes actuals... he afegit un bon grapat d'amics i em diposo a oferir una altra mena de continguts, més en la línia de l'actualitat social i pastoral. Un mini bloc adaptat a una altra realitat, edat, interessos... però que no per joves perden l'interès pel que passa fora del seu món. Fer-ho amb gràcia és el meu repte. Ampliar el cercle actual serà qüestió de temps i encert. Jo m'ho agafo amb ganes, que ja és molt a dos dies de tornar a la normalitat...
Teresa

divendres, 11 de setembre de 2009

QUI EDUCA PER LA FAMA?

Acabo de veure el veredicte final del programa de Cuatro, "Fama, ¡a bailar!". Hi havia una alumna nostra en joc i volia veure si entrava a l'Acadèmia. Dels seixanta finalistes només se'n quedaven vint. Això vol dir que un 66,6% en quedaven exclosos.
Volia veure com reaccionaven els eliminats. M'ha commogut una noia que deia: jo no estava preparada per a això. I jo pensava que és ben cert que no se'ns prepara pel fracàs, pel desencís, per l'error... però que tot plegat arriba un dia o un altre. Tampoc sé si preparem pel l'èxit, o al menys, per la mena d'èxit que acompanya un programa com aquest. M'agradaria pensar que eduquem els passos previs: l'horitzó vital, la capacitat d'esforç, el reconeixement de la pròpia vàlua, la solidaritat amb el que tinc al costat, la generositat, la necessitat d'un projecte de vida... i que, si construïm bé l'estructura, tant se val si és vent, pluja o sol, que no n'afectaran els fonaments.
La nostra alumna de Godella sí que hi ha entrat. Me n'alegro per ella perquè sé que porta molts anys treballant al Conservatori. Espero que se senti preparada.
Teresa
PD: un cop escrit aquest post descobreixo l'evangeli de demà dissabte: "... els qui vénen a escoltar les meves paraules i les compleixen. Són com un home que, per construir una casa, cava i enfondeix fins que arriba a posar el fonament sobre la roca. Quan ve una inundació el corrent del riu envesteix contra aquella casa, però no la pot somoure perquè està ben fonamentada" Lc 6
Sort que les casualitats no existeixen...

dimarts, 8 de setembre de 2009

LES BENAURANCES, AVUI

Donant voltes al tema del darrer post, i aprofitant aquestes tardes a mig gas abans del 15 de setembre que ja s'acosta... he retrobat aquest video musical de la Luz Casal, realitzat per David Trueba, i que, amb la sensibilitat habitual d'aquesta cantant, m'ha resultat una autèntica actualització de les benaurances. Qui pot necessitar més fer-se seu el clam de "sigues feliç" que els que estan sols, els que dubten, els que busquen l'alegria?
La música actual reflexa la joia, les pors, les il·lusions, les mancances personals i col·lectives. Només cal parar l'orella per escoltar-hi el nostre món.
Teresa

dilluns, 7 de setembre de 2009

UN REGAL ENCERTAT

A vegades regalem coses sabent que n'obtindrem un benefici directe, per exemple, quan portem uns bones postres o un bon vi a un dinar o un sopar. No per això deixa de ser un regal... Altres vegades regalem un llibre i ens quedem amb les ganes d'haver-lo llegit. No us ha pasat mai res semblant? A mi em va succeir divendres passat a San Pablo de València. Tenia a les mans el darrer llibre de X. Quinzà, "Las puertas de la felicidad" (Paulinas) i com que amb la destinatària hi ha confiança, vaig demanar a la caixera el paper d'embolicar i em vaig diposar a aprofitar les tres hores d'Euromed fins a Barcelona per tal de confirmar o no la meva elecció. I aquí estic per recomanar un llibre que, amb titol d'autoajuda, ens endinsa en un dels textos clau del Nou Testament, les benaurances. M'ha agradat la seva profunditat, el fet de ser un llibre molt suggeridor que afronta amb decisió un dels textos més fàcils de trair i sublimar, com són es benaurances. Clar i entenedor, X. Quinzà posa cada una de les afirmacions en boca d'aquells que ja les viuen. No és un text per complir, no és una norma de vida. És el crit d'ànim per a milions de persones avui, ara, aquí. I perquè el poden pronunciar, amb paraules o amb la pròpia vida, només per aquesta raó, Déu compassió se'ls fa present, es deixa veure i ja els ha fet un lloc al seu Regne.
Ara em tocarà comprar-me'n un altre per a mi... perquè no el vaig poder acabar i me n'he quedat amb les ganes!!
Teresa

dijous, 3 de setembre de 2009

I QUÈ EN FEM DEL REPTES QUE ES REPETEIXEN?

El video que us compartia fa uns dies, l'inici de curs, les primeres reunions, retrobaments... m'han fet pensar en els reptes que un any, i una altre any, i encara un altre... ocupen els primers llocs de la nostra llista de reptes no assolits. Personalment, em produeix certa satsfacció anar eliminant d'una llista el que el que ja tinc resolt. És prendre consciència de que alguna cosa es mou, de que avança. Però, i què en fem dels reptes que es repeteixen de manera indefugible? Què en fem de les bones intencions que mai prenen forma, que no es poden borrar d'una llista, que es converteixen en incòmodes recordatoris de que no tot va tan bé?
Jo en tinc uns quants d'aquests, i ja veig que és millor fer-me'n amiga que donar-me cops de cap contra la paret. Millor acceptar les limitacions pròpies i alienes que viure amb una sensació parcial de fracàs. Potser l'autèntic repte es saber destriar els que s'han d'afrontar d'aquells en els que no val la pena escarrassar-s'hi.

Teresa