divendres, 30 d’octubre de 2009

EXERCICIS EN LA VIDA

Una proposta de pregària, continuada, amb seguiment personalitzat i experiència de grup: si tens entre 20 i 35 anys i voldries un acompanyament en la pregària seguint el mètode de St Ignasi, si ets un buscador o buscadora incansable, si necessites anar integrant el que vius... potser t'interessa la nostra proposta.
T'oferim el que nosaltres mateixes hem viscut, el que ens ha ajudat, el que ens dóna sentit.
Si et vols apuntar o estar en contacte amb nosaltres: pastoral@rscj.es

dimecres, 28 d’octubre de 2009

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

Diuen que abans, els pactes es tancaven amb una encaixada de mans. N'hi havia prou amb la paraula donada i el gest que la refrendava. Avui, tot més complexe i sofisticat, necessitem mil i un avals i contractes per fiar-nos de qui tenim al davant. De fet, no regalem la nostra confiança a qualsevol, sinó que els moments delicats i el temps seran els que ens diran si podem arribar a posar la mà al foc per algú.
No crec que vagi per la vida amb un lliri a la mà, però els darrers esdeveniments públics a Catalunya i fora de Catalunya, em fan adonar de la dificultat de creure en les persones. Semblava d'una manera i ha acabat resultant d'una altra... Una cançó massa vegades escoltada i un sentiment intern de protecció, de prendre distància per tal de no penedir-nos de la confiança regalada.
Com que no m'agrada dubtar de tot i de tothom, m'arriscaré a equivocar-me. Vull creure en la bona fe, l'honestedat i la generositat. Vull pensar que no tothom va per la vida aprofiant-se de les circumstàncies. Vull confiar en les persones, en la grandesa humana, i mirar d'entendre la fragilitat.
Teresa

dilluns, 26 d’octubre de 2009

PROTAGONISTES

Persisteixo en l'intent d'educar mitjançant el cinema. Quan es pot, amb bon cinema, però en altres ocasions n'hi haurà prou que sigui una pel·lícula amb moments aprofitables i que els nois en surtin amb la sensació de que han après alguna cosa nova (sensació que amb el llibre sobre la taula cada cop és més difícil). Diuen que els agrada anar al video, i a mi també
Avui m'hi he passat quatre hores: amb els de Batxillerat hem acabat "El club dels poetes morts" i amb els de 2n de l'ESO, hem vist l'inici de "La ciutat de l'alegria". En ambdós casos, històries de profundes transformacions personals, amb diversos resultats, tan diversos com els nois que em mirava de reüll: els que no volien perdre cap detall de l'argument, els que miraven el rellotge cada 5 minuts, els que arribaven tard... Una història, la de ser estudiant, adolescent, incomprès per naturalesa. Moltes il·lusions, molts somnis... i tants desenllaços com persones tinc al davant.
Teresa

dimarts, 20 d’octubre de 2009

MATER

Totes les escoles del Sagrat Cor arreu del món avui estan de festa. La celebració de Mater, aquella imatge que associen a un passadís o a una capella del col·legi, és potser dels pocs signes identificatius que recorden un cop superen l'etapa escolar.
Mater és una imatge de la Mare de Déu pintada a Roma per Paulina Perdrau, una postulant, i que és venerada des del 1849 per tota l'Església.
Mater és avui una invitació a viure de manera equilibrada el treball i la vida interior. El fus és la realitat de la feina concreta; el llibre és l'espai personal que tots necessitem per saber qui som i què volem. La seva actitud d'inactivitat només és momentània; no descansa, reposa. D'un moment a l'altre reprendrà la tasca quotidiana: és la seva missió, se'n sap deutora.
Mater ens invita a una interioritat activa, o com algú va expressar d'una altra manera, a la contemplació en l'acció.
Teresa

dissabte, 17 d’octubre de 2009

EM DESCALÇO...

Em descalço, i no em sap cap greu fer-ho, davant els nois de la convivència d'avui. Tretze joves de 16 anys, fidels a la seva edat, a la seva condició, als seus dubtes... però contundents en la seva opció de fe. Jesús els invita a una vida diferent, agraeixen els espais per trobar-se, reflexionar i escoltar-se els uns als altres. De fet, si fos per ells.... cada mes fariem una sortida com la d'avui.
Crec que no me'ls mereixo, que m'ho posen massa fàcil, que jo, la monitora, sóc la principal beneficiària del grup.
Davant d'ells em decalço, trepitjo la terra sagrada del qui es fa preguntes de fons, de qui expressa les pors, de qui és capaç de confiar en algú més enllà d'ell mateix.
Que la vida us conservi la bondat dels vostres cors. Sou els nous brots d'un món millor.
Teresa

dijous, 15 d’octubre de 2009

LAMENTAR-SE NO SERVEIX DE RES

Que vivim en temps de crisi ho sentim per tot arreu i ho patim cada dia. Potser la nostra capacitat adquisitiva ha minvat o veiem que al nostre voltant altres persones ho passen magre per mantenir les despeses bàsiques habituals.
De la necessitat en sorgeix el lament, propi o aliè, i els temps que corren no inviten a l'esperança. Sobrevivim al moment, esperant uns "brots verds" reals que indiquin un canvi d'era. Però mentre no arriben, diverses entitats civils s'han mobilitzat per ajudar als que més estan patint tota aquesta situació: diuen que a Catalunya 500.000 persones passen gana. Els Banc dels aliments ens ofereix la possibilitat de passar de la queixa estèril, dels retrets infroctuosos, al gest concret i útil. Fins el dia 17 d'octubre han organitzat un gran recapte d'aliments de llarga durada (llegums, pasta, arròs, conserves...) per ajudar a les famílies més afectades per la crisi. Si som dels que ens preguntem què podem fer, aquesta és la nostra oportunitat!!
Teresa

dilluns, 12 d’octubre de 2009

NOMÉS CAL PROPOSAR-S'HO

Acabo d'arribar de Màlaga, sí, una ciutat que és molt més que les platges que l'envolten i tot el turisme d'estiu que s'hi congrega. He descobert una petita joia del món romà, un vestigi dels set segles de domini islàmic, unes profundes arrels picassianes. Una ciutat que val molt la pena i una gent que encara val més. Ho dic perquè m'he trobat en tot moment sorpresa per la seva amabilitat i aquest tret m'ha acabat convèncer respecte al conjunt de la visita. Deu ser que el clima ho fa, que la mida tan humana de la ciutat hi ajuda, que el menjar i el beure són un punt a favor... però hi deu haver algun factor decisiu que la fa especialment acollidora i li dóna un encís molt particular. Realment sembla que no costi gaire anar per la vida fent la vida més amable al nostre voltant, però resulta que la majoria de dies no ho fem, per les presses o pel que sigui. Si no ens surt com un fet natural, potser és que ens ho hem de proposar. Tots hi sortirem guanyant.

Teresa

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Obama, nou messies

M'he quedat ben sorpresa amb la notícia. D'entrada he pensat que era una broma: és 28 de deseembre, dia dels innocents? després he tingut un rampell maliciós: li donen el nobel perquè no s'enfadi, després del desencís de perdre els jocs olímpics a favor de Rio? Anant una mica més enllà, he pensat en com haurà sentat la notícia a l'Iraq, a l'Afganistan, als presoners del corredor de la mort. D'altres, els qui sobreviuen com poden al món desigual pagant-ne la pitjor part, potser ni se n'han assabentat. Potser millor.

He escoltat el discurs d'Obama acceptant el premi, i m'ha semblat humil i esperançat. Serà que per fi arriba el salvador? serà aquest el líder honest que ens sàpiga guiar cap a la justícia d'un món en pau? serà prou valent per no deixar-se corrompre? serà l'Obama un bon referent per a la humanitat i no només un bon tarannnà?

No sé perquè, em venen al cap aquelles paraules del profeta Isaïes, que l'evangeli de Mateu utilitza per descriure Jesús, com el servent del Senyor:

Aqui teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut. Posaré damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom. (Mt12, 18-21/Is42, 1-4).

Així sigui.

màngels

dimecres, 7 d’octubre de 2009

QUI ENS HO HAVIA DE DIR!

Ens encanta exigir responsabilitats. Qui la fa la paga, diem amb convenciment. El nostre dit assenyala amb facilitat el culpable, el transgressor, la mà excutora... però no sempre som conscients de la nostra responsabilitat en aquells fets que jutgem.
Ens escandalitzem dels que accepten regals a canvi de contractes profitosos, dels que es queden allò que no és seu, dels que s'aprofiten dels seus llocs de privilegi. Ens n'escandalitzem i tenim dret a fer-ho... perque qui obra de manera incorrecta (immoral o il·legal) ha de rebre el seu càstig, però potser la nostra reacció no seria la mateixa si en preguntessim: he comès algún acte similar alguna vegada? Mai m'he aprofitat de la meva posició? De veritat no tinc res per amagar?
No justifico, no exculpo. Només afirmo que, a petita escala, potser els nostres actes no són tan purs com ens agradaria.
Teresa Gomà

diumenge, 4 d’octubre de 2009

GRÀCIES, MERCEDES SOSA

Acabo de saber que la Mercedes Sosa ha mort. Per qui no la conegui, ha estat una de les grans veus de llatinoamèrica. Dona compromesa, la Negra ha estat la veu de tots aquells que han patit la política totalitària de l'Amèrica de la segona meitat del segle XX. Ella mateixa va patir l'exili i va viure de prop la repressió. La seva honestedat n'han fet un simbol més enllà de fronteres i generacions i encara avui, a milers de quilòmetres de la seva terra argentina, podem cantar de memòria algunes de les seves cançons.
Mercedes Sosa és, sense dubte, un referent. Algú amb qui redescobreixes el poder de la lluita i la força de l'esperança. Amb morts com la seva només em pregunto qui els substitueix quan falten.
Avui, la seva veu i el seu "Gracias a la vida" adquireix un to diferent.
Teresa

dijous, 1 d’octubre de 2009

Nova comunitat


Ahir em van convidar a sopar a Roquetes. De nou vaig agafar el metro i durant els vint minuts del trajecte vaig aprofitar per fullejar el nou llibret de Cristianisme i Justícia del Gonzalez Faus: Por de Jesús. L'oportunitat per recuperar la figura d'un Jesús que allibera i que et mobilitza.
Dos trams de llargues escales automàtiques s'enfilen pels carrers costeruts del barri, i en pujar-los, respiro a fons la fresca amb olor de pins, i també me n'adono dels papers i la brossa que s'amuntega a banda i banda, i de les altres olors que em parlen d'humanitat educada en altres valors...
De nou arribo a casa. Però aquesta vegada no tinc claus, i he de trucar al timbre. De seguida el bon gust de l'acollida: un sopar casolà, les estovalles africanes, rialles i abraçades quan van arribant els altres, una conversa senzilla per posar-nos al dia. Ja hi ha molta feina feta: la mudança, la neteja, la capella, els menús, les primeres compres i la visita als veïns i les entitats del barri. Brindem la nova casa.
S'acaba el sopar i arriba el moment del comiat. Una espelma al centre de la taula, i una benedicció personalitzada: el Senyor beneix, diu bé del Pere, de la Laia, de la Núria i de l'Efraín, perquè ells volen aprendre a estimar el món a través del seu treball i de la seva pregària, a través de la seva vida.
Gràcies, comunitat de Roquetes!
màngels