dijous, 23 de desembre de 2010

BON NADAL I AQUESTES COSES QUE ES DIUEN

Ahir em van felicitar el Nadal d'una manera que em va sorprendre: Si no ens veiem, Bon Nadal i aquestes coses que es diuen. Què debia voler dir amb aquestes coses que es diuen? Potser és que ens felicitem de manera molt superficial, sempre amb la mateixa cantarella, sense posar-hi gaire èmfasi ni pensar de veritat en la persona que tenim al davant. Com quan a missa extens la mà per donar la pau i et trobes una mà flàcida, sense cap expressió ni intenció de res.
Què volem dir quan diem Bon Nadal o Bones Festes? Li desitgem el millor a aquella persona? Li destigem uns dies tranquils de família i descans? Li desitgem, si és creient, que aculli en el seu cor a Déu que es fa home i es compromet amb la humanitat sencera?
Tot aquests desitjos són lloables si ho fem conscientment. Abans, amb les felicitacions que omplien les cases tots havíem passat prèviament uns minuts elaborant un text, tot fent present en la nostra memòria a la persona escollida. Ara que ja no n'enviem (jo, por exemple, no en faig cap) i que a tot estirar fem un correu electrònic col·lectiu, hem perdut aquella estona d'estar amb cada persona. És per això que em forço a escriure (emails) de manera individual a persones concretes, que planifico algunes trucades, que vull estar atenta a gent que sé que agrairà el record, sobre tot perque és Nadal. És per això que vull felicitar-vos el Nadal a tots els que seguiu treient el cap per aquest bloc, quasi quatre anys després de començar-lo. Per un moment visualitzo noms, cares, comentaris, i fins i tot rostres que no conec i desitjo a cadascú allò que de veritat necessiteu, que aquests dies pogueu disfrutar de la família i que acolliu en el vostre cor al Déu amb nosaltres que fent-se home es compromet per sempre amb tota la humanitat.
Teresa

diumenge, 19 de desembre de 2010

MÉS QUE UN PROGRAMA

Diumenge al matí i jo davant la televisió. Si el Barça és més que un club, la Marató de TV3 és més que un programa. Mesos de preparació, milers de participants, hores i hores d'emissió per tal de posar rostre a una malaltia, cada any una patologia diferent, però sempre ben propera. Potser perquè s'apropa el Nadal, i ens agafa a tots més sensibles, però el cert és que la gent respon. La proximitat humana i la confiança en qui en fa la proposta ens dóna garanties. A més, els diners van a l'arrel del problema: la investigació científica.
No podem abusar de la solidaritat. Si cada setmana fessim una marató matariem la generositat. Val la pena concentrar la feina, les activitats, la participació popular. Un dia a l'any, o dos, o tres. Dies de mirar més enllà i descobrir altres realitats... menys afortunades? Avui escolto alguns testimonis i m'arriba el dolor una realitat que en forma de cadira de rodes va arribar sense avisar. Tampoc la voldria per a mi. Però també recordo un jove amb una malaltia visual degenerativa que em deia: "Avui no canviaria res de la meva vida". I aquesta acceptació del que ens toca, sigui el que sigui, n'és la clau. I tirar endavant. I saber-nos regalats.
Teresa

dilluns, 13 de desembre de 2010

SANTA LLÚCIA,ORA PRO NOBIS

Ja fa dies que volia escriure sobre la vista, aquest sentit que com tantes coses a la vida, donem per suposat i al que no li atorguem cap importància. De fet, l'evangeli d'ahir parlava de coixos... i cecs!, i avui és Santa Llúcia, patrona de cosidores i oculistes. Massa casualitats per no aprofitar-les!
D'un temps ençà, no podia llegir la lletra petita, ni del diari. De fet, pensava que les mateixes editorials escolars, any rera any, amb el seu afany estalviador, anaven reduint la lletra dels llibres. Sempre resulta més fàcil donar la culpa als altres, també a mi. Les etiquetes del supermercat s'havien convertit en un misteri imposible de resoldre, a l'alçada de les trames més fantàstiques de Dan Brown. Com que veia que m'estava perdent massa coses a la vida, vaig fer un cop de cap i l'oculista va certificar el diagnòstic esperat: Teresa, ja necessites ulleres.
Més contenta que un gínjol, les meves ulleres noves m'han obert a un munt de possibilitats, sobretot des de que no se m'escapa el pes net i el pes escorregut de les llaunes d'olives, que no es pot ser una ingènua en aquesta vida. I m'han confirmat en una petita convicció: tot allò que creies que mai et passaria, et pot passar més aviat del que et penses, digues-li esquinç, digues-li ulleres. Tot plegat, un signe de normalitat i una lliçó d'humilitat.
Ull viu! i que Santa Llúcia ens conservi la vista a tots plegats !
Teresa

dijous, 9 de desembre de 2010

SILENCI, SILENCI, SILENCI

Aquests dies d'abans de Nadal toca parlar als meus alumnes de 15-16 anys de la vida religiosa. El programa dedica un tema de la història de l'Església a St Benet, l'aparició dels monestirs, la vida religiosa avui... i no vull perdre l'oportunitat d'explicar-los una dimensió que ningú més els explicarà de manera seriosa. En sentiran acudits, llegiran alguns titulars als diaris... però poques vegades, potser cap, podran apropar-se a l'opció de vida religiosa sense que algú la titlli de vajanada en ple segle XXI.
Hem llegit un text sobre la comunitat de monges de Sigena, hem treballat en paral·lel la vida de molts missioners que, en nom del mateix Jesús, porten un estil de vida ben diferent i hem acabat visualitant uns 20 minuts de la pel·lícula "El gran silenci", rodada al monestir de la Cartoixa proper a Grenoble (França).
I ara que ja ha passat l'experiència amb la primera classe (me'n falten tres, i sempre es poden rectificar coses, aquest sort tinc...) exclamo sense donar-me per vençuda del tot: Què dificil que és intentar transmetre la importància del silenci a joves que viuen permanentment connectats a tota mena de dispositius electrònics! Què difícil convencer-los del valor de la l'austeritat en plena campanya comercial de Nadal!
Puc entendre que la vida religiosa avui es fa difícil d'explicar i més a un grup d'adolescents, però més em preocupa que els valors que viuen no inclouen ni per equivocació la del silenci i la soledat, imprescindibles per madurar i arribar a viure, algún dia, de manera adulta. Potser només és qüestió de temps i de procés. Potser.
Teresa

dijous, 2 de desembre de 2010

TROBA LA DIFERÈNCIA

¿No sou aficionats als enreteniments que consisteixen en buscar un nombre determinat de diferències entre dos dibuixos? Jo mai he estat bona per a aquestes coses, ni pels mots encreuats, ni per les sopes de lletres ni menys pel sudoku. De fet veig que alguna gent molt propera a mi s'ha enganxat a aquest joc. Jo, per si de cas, no m'hi acosto.
Buscar la diferència entre dos dibuixos exigeix molta concentració, atenció i bona vista, i a mi aquesa darrera comença a fallar-me. Res extraordinari, el que toca. Però de cara a aquest Advent recentment estrenat, em proposo buscar i facilitar algunes diferències entre la meva vida habitual i aquest temps en el que se'ns convida a l'espera joiosa. La primera és la corona d'Advent que tenim a la capella i que ens recorda que l'arribada de Jesús a la nostra vida és progressiva, que no va arribar de cop, que el vam anar descobrint i que així que es va anar apropant, va il·luminar la nostra vida. La segona també té a veure amb la llum: l'estona diària de pregària la faig des de fa uns dies amb una espelma encesa. Un petit signe que converteix l'espai quotidià en un espai nou, sagrat. Per sort les propostes mai s'esgoten i cadascú pot triar la seva. Petits rituals, petits canvis, signes litúrgics que fan la diferència.

Teresa

divendres, 26 de novembre de 2010

MOMENT HISTÒRIC

Aquests propers dies viurem un moment que es pot titllar d'històric. De fet ja fa temps que estem tots plegats una mica neguitosos, que a vegades ens sembla que els dies passen massa a poc a poc, i ens agradaria trobar-nos ja al dia assenyalat. Anem complint amb les nostres obligacions i els deures quotidians, però de fet tenim el cap en un altre lloc i posem tots els esforços per tal que no se'ns noti massa, no fos cas que la nostra imatge de seriositat i professionals competents en quedés malmesa.
D'aquí a quatre o cinc dies tot tornarà a la normalitat. Seguirem amb la nostra vida, a l'aguait de noves fites que ens aportin una mica de color, aquell bri d'il·lusió que inunda el nostre cor i tenyeix subtilment tot allò que toca.
Ja ho sabeu: Montilla, Mas i Puigcercós... Messi, Iniesta i Puyol... copeu les nostres converses i els nostres desigs. Sou referents per a molta gent i aquesta responsabilitat no es dóna a qualsevol. Cadascú en el seu ofici feu-ho el millor que sabeu i no penseu tan sols en vosaltres. Només passen a la història els que han sabut fer-s'hi un forat per mèrits propis.

Teresa

dimecres, 17 de novembre de 2010

LA BUENANUEVA

Si estàs oberta a noves possibilitats, els alumnes sempre et sorprenen. Això sí, has de tenir temps per escoltar-los i una disposició favorable al que et puguin proposar. Jo mateixa més d'un cop els paro els peus, doncs et vénen amb propostes que no tenen més finalitat que no fer classe amb qualsevol excusa que comença amb la paraula podriem... I jo els dic: "podriem... però no ho farem". Forma part d'un estira i arronsa clàssic.
Però alhora que no baixes la guàrdia, cal estar molt atenta a les propostes que neixen d'un desig d'ampliar la temàtica, d'assolir noves mirades sobre el tema que estem tractant, de fer pensar, d'ajudar a dialogar. D'aquesta manera em va arribar la proposta d'un alumne de Batxillerat de veure "La Buena nueva", una pel·lícula de la que n'havia sentit parlar i que fa unes setmanes la van fer a la televisió. La curiositat de la petició em va fer comprar-la i descobrir una història real, paral·lela a la Guerra Civil, a l'interior de Navarra en la que es veu de manera molt clara que no tota l'Església es va decantar a favor de l'alzamiento, i que alguns capellans, volent ser fidels a l'evangeli, es van posicionar de manera clara i arriscada en pro dels més febles i perseguits, en aquest cas els republicans.
La pel·lícula em va agradar, tot i que està fet amb pocs mitjans i es nota. I em va fer descobrir una directora, Helena Taberna, una dona amb voluntat d'explicar la història per no caure en l'oblit. En aquesta línia té altres pel·lícules com "Yoyes" (ex etarra assassinada pels seus ex-companys) i una de recent "Nagore", sobre un cas de violència de gènere.
En definitiva, farem un forat a "La Buena nueva" dins el programa, ells contents i jo agraïda de que alguns es prenguin la matèria com un espai obert a les iniciatives raonables.

Teresa

dissabte, 13 de novembre de 2010

UNA MONEDA, DUES CARES

Rebo amb sorpresa i alegria la notícia de l'alliberament d'Aung San Suu Kyi, l'opositora birmana que ha estat alliberada del seu arrest domiciliari que l'ha tinguda reclosa a els darrer set anys i mig. Premi Nobel de la Pau l'any 1991, ha passat quinze dels darrers vint-i-un anys privada de llibertat. Filla de l'heroi de la independència de l'actual Myanmar, es va sentir hereva d'una tasca, d'una idea: "Com a filla del meu pare no podia romandre indiferent davant del que estava passant". Es va separar fa més de vint anys del seu marit i dels seus fills petits per quedar-se al seu país i lluitar per la seva democratització. El seu marit va morir sense tronar-se a veure.
Escolto amb admiració les paraules de l'esposa de Liu Xiaobo, Nobel de la Pau d'enguany, que tot i haver d'anar a la presó a comunicar-li al seu marit la concessió del guardó, va expressar que estava orgullosa del seu marit, malgrat la separació forçosa que estan patint: "No ens agrada viure així. Podriem haver marxat abans que el detinguessin però vam decidir que no ho fariem".
Una mateixa realitat: la manca dels drets civils més bàsics en ple segle XXI. I dues cares: la de la fràgil llibertat d'Aung San Suu Kyi i la ferma voluntat de Liun Xiao. Qui ha dit que vivim en un món sense valors quan hi ha gent que arrisca la vida pel bé dels seus compatriotes?
Teresa

divendres, 5 de novembre de 2010

JO SÍ T'ESPERO

Que voleu que us digui.... Partint de la llibertat d'expessió, estic una mica indignada amb l'allau de crítiques que estic sentint aquests dies amb la visita de Benet XVI a Barcelona per dedicar la Sagrada Família. Crec que són oportunistes i orquestrades, i em dolen.
Així.... jo dic: Benet XVI, jo sí t'espero
perquè crec que el lloc de l'Església és el carrer, perque ja ho va ser en els seus principis quan es predicava a les places, perque crec que el seu lloc és entre la gent del carrer i sé que molta gent de parròquies hi serà.
perquè hem viscut altres fenòmens que ens han estat aliens (algú recorda l'espectacle de Carlinhos Brown al Passeig de Gràcia?... les molèsties que va generar, el que va costar... i tot plegat, per a què?) i no hem dit res.
perquè tots vivim les nostres ambiguitats, i no per això ens amaguem a casa. La crítica i l'autocrítica (encara millor) a l'Església és del tot necessària, però també té dret a viure i reunir-se.
perquè la fe catòlica, com totes les religions, parteixen d'un desig d'una millor convivència, d'una fraternitat... i les expressions públiques en aquest sentit sempre tindran el meu suport. I l'aconfessionalitat de l'Estat no suposa, que jo sàpiga, fer callar les expressions religioses, que hi són i que ens permeten entendre qualsevol cultura.
Ja ho veieu... Mai m'hagués imaginat que aquest escrit sortiria de mi d'una manera tan espontània però no m'ho volia callar.
Teresa

dijous, 4 de novembre de 2010

EL QUE L'ART ENS ENSENYA

Fa uns dies, algú va centrar una pregària en aquesta imatge de Déu creant Adam, de la Catedral de Chartres. Aquesta persona està passant un moment difícil, una malaltia massa comuna i extesa l'ha obligat a aturar-se, a mirar-se la vida amb la serenor del repòs i el neguit de la incertesa. Déu, diguem-ho així, s'ha desdibuixat en aquest temps.
Ella ens explicava que el que l'ha resituat de nou ha estat contemplar aquesta imatge i posar-se ella mateixa en el lloc d'Adam, amb el caparró entre les mans de Déu i abandonar-s'hi totalment, esperant que tot allò dolent pasés i la tendresa de Déu l'embolcallés.
Penso que en moments de dificultat com aquests se'ns regala l'oportunitat d'anar al fons de la nostra vida i aquest viatge es converteix en una ocasió única per saber què volem, per expressar què ens importa, per donar testimoni de la nostra plenitud.

Teresa

dijous, 28 d’octubre de 2010

RUTINES EXTRAORDINÀRIES

Acabo de veure, un any més, "El club de los poetas muertos". Podria semblar que no ens podem alliberar de certes rutines i que any rera any fem el mateix. De fet, imagino que moltes feines pateixen aquesta situació. En algunes coses també la meva... però només en algunes, perquè de fet, no hi ha res igual d'un dia a l'altre, ni jo mateixa...
Com sortir del cercle de la repetició? Jo intento fixar-me en alguna cosa nova, algún petit descobriment. Aquesta petita escletxa fa que cada experiència sigui del tot diferent i cada dia sigui nou. El que sí que es repeteix aquests dies al vídeo, i no em fa res, és l'emoció de veure els meus alumnes "tocats" per una història sobre el sentit de la vida que té molt a veure amb la seva edat i la seva recerca personal. Aquests moments són els que fan extraordinària aquesta professió.
En aquesta línia, un fragment en relació amb la pel·lícula:
«...el dia d'avui no es tornarà a repetir. Viu intensament cada instant, que no significa esbojarradament, sinó mimant cada situació, escoltant a cada company, intentant realitzar cada somni positiu, buscant l'èxit de l'altre, examinant-te de l'assignatura fonamental: l'Amor. Per tal que un dia no lamentis haver malaguanyat egoistament la teva capacitat d'estimar i donar vida"

Teresa

dissabte, 23 d’octubre de 2010

LA RED SOCIAL

Ahir vaig anar al cinema. tenia ganes de veure "La red social" i alhora sabia que no hi podia anar amb qualsevol. De fet, una persona a la que vaig convidar em va preguntar: "Què és el facebook?" Definitivament, no hi podia anar amb qualsevol...
"La red social" descriu els origens convulsos d'aquesta xarxa social que, si fos pel nombre de persones registrades, seria el tercer país del món, només darrera de la Xina i l'Índia. Cinc-cents milions de persones no és qualsevol cosa, i vol dir que algú va captar una necessitat social i li va donar forma. Tant bé li va anar el negoci, que ara és el multimilionari més jove del planeta i els diners, i potser els maldecaps, li surten per les orelles.
La pel·lícula em va resultar molt interessant, amb un ritme frenètic que a vegades costava de seguir. El guió, del mateix de "El ala oeste de la Casa Blanca", em va semblar molt ben trabat. L'actor que fa el paper protagonista, molt aconseguit. I la trama... trepidant, perquè trepidant és el ritme d'avui, els avenços, la tecnologia i els interessos que s'hi juguen. D'una idea per passar l'estona a un dels negocis més fructífers del moment. I, tot plegat, nascut d'un noi que sense dubte treuria un "necessita millorar" en un examen d' habilitats socials.

Teresa

dilluns, 18 d’octubre de 2010

CONTRA EL SILENCI I CEGUESA

La vida, plena de contrastos, pot ser, si ho volem, una escola farcida d'aprenentatges. En aquest cas alliçonar no vol dir renyar sinó oferir-nos la possibilitat de ser una mica més savis. Què és sinó el fet de viure?
El llibre "Tendríamos que haber gritado" de Ch. Feldamnn ens acosta al personatge de Dietrich Bonhoeffer d'una manera profunda i molt amena alhora. Un jove pastor protestant, intel·lectual i just, es veu sobrepassat pel temp que li toca viure: l'ascens del nazisme i l'holocaust que se'n deriva. A partir d'un posicionament més aviat tebi, veurem com la teologia que fonamenta la seva vida el fa decantar-se per una acció directa i arriscada contra aquell moviment basat en l'odi i la destrucció de tot allo que se sortís dels seus paràmetres.
De la por i la cautela, Bonhoeffer va passar a posicions molt arriscades que li van costar la vida i un llarg patiment final. No podia romandre en silenci. El que succeia al seu voltant era massa colpidor. La fe en Jesús crucificat el va fer interpretar i acceptar la seva pròpia passió, una mort en comunió amb totes les morts injustes del seu voltant que no va voler ignorar.
Teresa

dijous, 7 d’octubre de 2010

NOBEL DE LA PAU

Demà divendres es coneixerà la persona guardonada amb el premi nobel de la pau. Per primera vegada sóc conscient de que en una sola setmana s'atorguen aquests premis en les seves cinc categories. Les tres primeres, tot i la seva importància, són més llunyanes als meus centres d'interès o capacitat intel·lectual, i no m'han despertat massa expectació. Avui sí, poc abans del migdia he entrat a la pàgina web de la Fundació Nobel i he pogut veure com el compte enrera del rellotge em deia que m'hauria d'esperar encara uns 40 minuts. No he pogut entretenir-m'hi.
Demà a la mateixa hora sabrem que succeeix a Obama en aquesta designació. Posats a desitjar... a mi m'agradaria que, per variar, fos una dona. Que no fos d'un pais dels més anomenats i que així, ens obrís a altres realitats menys conegudes. Que fos una persona ben nomal, amb la que ens hi poguessim identificar. Que no fos un premi polèmic, que hi hagués consens. I finalment, m'agradaria que fos algú, ja sigui home, dona o institució, d'aquí o d'allà, de qui ens en poguessim sentir orgullosos i estigués a l'alçada dels seus predecessors.

Teresa

diumenge, 3 d’octubre de 2010

NEGOCI ESPIRITUAL

Fa uns dies Martínez Camino es refereria a la propera visita a Santiago i Barcelona com un "negoci espiritual i negoci econòmic". Independentment de les campanyes desfermades contra aquesta visita i que setmanes abans ja omplen pàgines i articles d'opinió d'alguns diaris, sembla que el Secretari de la Conferència Espiscopal Espanyola encara no hagi après la suficient diplomàcia per entendre que hi ha paraules que no lliguen. Si del que es tracta la visita és d'afavorir una experiència eclesial entre els fidels dels llocs escollits i, en conseqüència, dels creients de tota l'Església, la paraula negoci no sembla la més escaient. Perquè un negoci, segons l'IEC, és un afer, assumpte, empresa, especialment comercial, de què s’espera obtenir avantatge, profit o beneficis. La connotació comercial enfonsa tot el sentit espiritual, religiós, de comunió que es pretén, tot i que no ens hem d'enganyar i està clar que qualsevol projecte comporta un preu econòmic.
Quan Jesús era posat a prova deia "Al Cèsar el que es del Cèsar i a Déu el que és de Déu" era prou conscient que ens costa separar les coses i que al llarg de segles es farien autèntiques barbaritats. El problema, per a mi, és que seguim sense entendre moltes coses però adoptem el posat de qui ho sap tot i no es morirà mai.

Teresa

dilluns, 27 de setembre de 2010

VA DE LLIBRES

Tinc al davant dos llibres de temes similars: "Tot el que tinc ho duc al damunt" de Herta Müller, premi Nobel de Literatura i "Tendríamos que haber gritado" de Ch. Feldmann sobre Bonhoeffer. Tots dos parlen de totalitarismes, tant se val si és dels alemanys o dels russos, tots dos parlen de la supervivència, tots dos parlen dels límits humans, de la llibertat, de la dignitat.
El primer l'he hagut de deixar inacabat. No avançava i he cregut que era millor prendre una determinació. El segon m'ha agafat des de bon principi, potser arrossegada per l'admiració que la meva mare professa a Bonhoeffer, "un gran home" com ella sempre diu. En temps de mediocritat moral i de "casos Malaia", potser em cal deixar-me impregnar per testimonis com el seu.
Una persona gran em deia fa poc: "a mi abans m'agradaven molt les vides de sants. Ara, el que em queda de vida, només vull llegir sobre Jesús". Potser els anys ens fan aprofundir i centrar-nos en allò que és realment important, abans la vida no se'ns escoli del tot i acabem decepcionats de nosaltres mateixos.

Teresa

divendres, 24 de setembre de 2010

LLIURES I CAPTIUS

Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i defensora dels captius. Avui és dia gran per a molta gent, tot i que molts no sàpiguen que una advocació del segle XIII pot conectar perfectament amb el nostre món d'avui. De la reconquesta medieval ja no en queda res. No tenim presos per alliberar ni captius pels que oferir la pròpia llibertat. Se suposa que la llibertat és el valor suprem, el que es troba per sobre de tots els altres, fins i tot per sobre de l'honradesa o la fidelitat. Som lliures i ho exigim a cada moment. Però tanta llibertat ens incomoda, ens neguiteja, i busquem la manera de sentir-nos menys insegurs. De fet, més d'una vegada he sentit a algun dels meus alumnes més grans: "No m'agrada créixer perquè suposa assumir responsabilitats i prendre decisions". La lliberat és una responsabilitat, i de les grosses. I com compensar el neguit? Aferrant-nos a persones i objectes que ens facin sentir menys "a l'aire". Així, ens esclavitzem a la tecnologia, als fàrmacs, als afectes tiranitzants, al consumisme, a la publicitat... Busquem qui decideixi per nosaltres i fins i tot decidim viure a través d'atres vides abans que assumir la pròpia. I tot perquè la beneïda llibertat, l'autèntica, de la que ens omplim la boca no té el color rosa amb que molts, interessadament, ens la pinten.
Teresa

dilluns, 20 de setembre de 2010

ANGLICANISME VERSUS CATOLICISME

Sembla que algú s'ha confabulat per tal que la relació entre l'anglicanisme i el catolicisme fossin tema de debat durant tot l'estiu i sobretot aquesta darrera setmana. La sèrie "Els Tudor" que tan èxit d'audiència ha tingut les nits del dijous ens ha posat sobre la pista d'uns fets històrics que van marcar un Cisma. La visita del Papa a la Gran Bretanya, on els catòlics són un 10% del conjunt de la població, ha estat àmpliament coberta pels mitjans de comunicació, manifestacions en contra incloses. Potser és que el Cisma mai havia d'haver estat i només va ser una lluita de poder amb unes conseqüències religioses irreparables. Potser és que la visita del Papa amb la beatificació del Cardenal Newman (catòlic convertit) tampoc ha estat un signe de comunió amb el món anglicà.
Però si m'he de quedar amb alguna cosa, em quedo amb un home de principis, amb un home honest i conseqüent fins el final: em quedo amb Thomas More, que per la seva desavinença amb Enric VIII va ser empresonat i decapitat. Tant me fa de quin bàndol fos, perquè quan un s'alia amb els seus propis ideals i no s'agenollla davant la por, ens transmet molt més que una creença, ens transmet una manera exemplar de viure.
Teresa

dimecres, 15 de setembre de 2010

VORA LA CREU

La Patrícia, una amiga, comparteix la seva reflexió a partir del text de la Mare de Déu dels Dolors que avui celebrem.
“Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare”... La meva vida professional es desenvolupa a un centre oncològic... Dia rera dia em toca travessar amb moltes persones, joves i grans, el llindar que porta de la vida a la Vida, i caminar al costat de tantes mares, filles, esposes, germanes que romanen amb tant d’Amor fent suau aquest trànsit difícil i misteriós... I cada dia, a la nit, m’emociona fer memòria dels seus rostres i dels seus noms, de la seva fidelitat i fortalesa, i de la seva capacitat de posar vida en situacions on la mort imposa el seu domini.
Tots som posseïdors de la capacitat d’esperar, de romandre, de generar vida allí on sembla que no és possible cap signe d’esperança, però moltes vegades silenciem aquestes capacitats femenines amb les que tot cor és beneït.
Demanem avui a Maria l’aprenentatge de la fidelitat, de la mirada compassiva, de la mà estesa a tantes existències despullades. També la confiança ferma en l’Amor que va transformant les nostres pròpies vides encara que tinguem la sensació de foscor, de petitesa, de fragilitat... la nostra terra serà capaç de donar fruits abundants i d’obrir-se a d’altres vides, com Maria va rebre la de Joan.

Patrícia Hevia

dimarts, 14 de setembre de 2010

L'ESTIU BÉ, GRÀCIES

Sembla que ja es va acabant la fase de preguntar com ens han anat les vacances. Amb cada persona que feia temps no et veies sorgeix la pregunta: com ha anat l'estiu? I el que s'acostuma a dir, per pressa o per costum, l'estiu bé, gràcies. Davant de respostes tan protocolàries sempre em pregunto què hi ha realment al darrera. Realment, tots hem passat un bon estiu? Tots hem gaudit del descans? A ningú no li ha pesat la soledat o ha viscut moments d'angoixa? Tothom ha resolt sense problemes l'excés de temps lliure? Si anessim al fons, crec que l'estiu combina de manera equilibrada i segons les persones el millor i el pitjor: és temps de fer tot allò que sempre ens queda al final de la llista i també temps més que suficient de trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb la parella, amb els fills... trenta dies i trenta nits, sense escapatòria.
No renuncio a trobar algú, o fins i tot jo mateixa, que un dia expressi amb valentia: l'estiu m'ha anat regular, ha estat un temps difícil de pair, me n'alegro de tornar al ritme habitual.

Teresa

dimecres, 8 de setembre de 2010

NO OBLIDEM HAITÍ

El calendari de les catàstrofes ens marca el dia que van succeir. La nostra memòria ens diu el mitjà pel que vam ajudar. Al cap del temps, ningú es recorda de que encara hi ha molt per fer. Matilde Moreno, rscj de Granada que viu a Haití explicava a la revista "Vida Nueva" la situació del país després del terretrèmol i la tasca que hi duu a terme en aquests moments. El seu testimoni ens recorda que el compromís per la vida no té fronteres.
"Para estas gentes, acostumbradas a sobrevivir en medio de la más absoluta miseria, la vida continúa. Continúa milagrosamente, porque aquí siempre ha sido así. Porque para la mayoría del pueblo haitiano la vida se traduce en un constante vivir sin ni siquiera lo mínimo necesario. Y yo, religiosa del Sagrado Corazón, comparto mi vida desde hace ocho años con esta querida gente, aprendiendo de ellos toda su constancia y su tesón. (...) Yo continúo con mi trabajo. No es justo aquél en que me empleaba antes del 12 de Enero. Ese día todo cambió y mi vida también. Sigo comprometida en el campo de la educación , sí, pero ahora desde una urgente plataforma que la Conferencia Haitiana de Religiosos y Religiosas organizó desde el mes de Febrero. (...) Damos talleres de terapia a profesorado de los colegios para ayudarles a superar su trauma, y a la vez, les facilitamos herramientas para que puedan ayudar al alumnado. (...)
Y después (de un tiempo de corte en España) volveré a esta tierra, porque éste es también mi país y ésta es mi gente. Volveré porque nos espera el reto de construir un Haití nuevo. Volveré porque creo en el Resucitado, en que la vida siempre vence a la muerte".
Teresa

dilluns, 6 de setembre de 2010

PILOT AUTOMÀTIC

Avui vaig amb el pilot automàtic, com quan els avions van aparentment sols mentre els qui els piloten se'n despreocupen. Després d'uns dies intensos i imprevistos, amb cinc dies de retard ahir vaig arribar a València. En poques hores he hagut de canviar el xip de manera fulminant: vaig arribar amb l'últim tren, m'he llevat molt d'hora, he conduït d'esma per una ruta ben coneguda, he entrat al cole a la mateixa hora que les que netegen les aules, m'he posat a corregir els exàmens que els meus alumnes van fer la setmana passada... i han anat arribant els companys, més morenos, alguns més prims, altres no... tots atrafegats a punt de començar les avaluacions. Massa coses en poc temps, massa impactes en ben poca estona. Per sort, les tres hores de tren d'ahir em van servir per revisar l'estat amb que arribava a casa: el cor agraït, el cos una mica fatigat, molta satisfacció per un estiu variat i complet.
Així que descansi una mica podré treure l'automàtic i tornar a assaborir que matinar m'és sinònim d'aprofitar el dia, que en el meu camí a l'escola veig com es lleva la ciutat, que la salutació a la portera no és un ritual, que cada alumne que m'espera mereix tota la meva atenció. Així anirem passant els dies d'aquest nou curs com si fossin únics, perquè de fet ho són.
Teresa

diumenge, 22 d’agost de 2010

CARITAT O JUSTÍCIA

Han passat força dies des de que vaig llegir aquesta notícia: 40 milionaris donaran la meitat de la seva fortuna a obres de caritat. La idea ha estat promoguda per Warren Buffet i Bill Gates, que després de diverses trobades l'han extès a altres filàntrops.
D'entrada, res a dir, ben al contrari. Només pel fet que qui pot oblidar-se'n de tot es preocupi per algú del seu voltant ja em sembla un bon senyal. I si algú digués: "ells sí que poden"... li diria "tots podem fer alguna cosa, cadascú a la seva mida". Això de rascar-se la butxaca té moltes condicions i encara més excuses.
Tot i que ho valoro, hi tinc un però: ¿com es poden arribar a acumular milions i milions de dòlars amb una feina honesta? Em sembla ben impossible per molta sort, esforç, ull pels negocis que es tingui... perquè estem parlant de fortunes i quantitats inimaginables. Però si algú té un gest que em parli de redistribució i de justícia, jo no el criticaré. I m'hauré de preguntar què hi puc fer jo.
Teresa

dimecres, 11 d’agost de 2010

EL MILLOR DIA DE LA MEVA VIIDA

Avui us comparteixo un text que he trobat per aquest calaix de sastre que és internet. És un text per a avui, però també per demà. És una pregària que cada dia podriem fer nostra. Tant de bo el que transmet brolli en nosaltres de manera natural i espontània tots els dies de la nostra vida.

El millor dia de la meva vida...
Avui, quan m'he aixecat,sobtadament m'he adonat que aquest és el millor dia de la meva vida.
Avui, celebraré l'increïble vida que he tingut plena de benediccions i tot i les adversitats que m'han servit per fer-me més fort.
Viuré aquest dia amb el front bé enlaire i un cor feliç.
Em sorprendré dels "simples"regals que Déu m'ha donat:un matí tranquil, el sol, els núvols, els arbres, les flors, els ocells.
Avui cap d'aquestes minúscules creacions escaparan de la meva vista.
Avui compartiré la meva emoció per la vida amb una altra gent.Faré somriure algú.Realitzaré un inesperat acte de bondat amb algú, encara que no el conegui.
Avui donaré suport a algú que se sent deprimit. Diré als petits com són d'importants i diré a algú que estic a la vora d'ell.
Avui és el dia que deixaré de preocupar-me pel que no tinc i començaréa ser agraït amb Déu per totes les coses meravelloses que m'ha donat.
Tindré present que la preocupació és només una pèrdua de temps perquè la meva fe en Déu i el seu Pla diví m'assegura que en un futur tot anirà bé.
I avui abans d'anar a dormiro observaré la nit i elevaré els meus ulls al cel per admirar la bellesa de les estrelles, la lluna i elevaré una oració a Déu per aquests magnífics tresors.
Quan el dia finalitzi i posi el meu cap al coixí, agrairé al Totpoderós pel millor dia de la meva vida i dormiré com un nen feliç, emocionat per l'esperança de saber que avui ha estat el millor dia de la meva vida!

Amén

Teresa

dimecres, 4 d’agost de 2010

MEETING POINT

Tothom té un lloc de trobada. A Barcelona, sabem que el Zurich és el més emprat. De fet, quan l'excés de puntualitat t'hi fa estar una estona llarga, pots veure com persones de tota mena hi coincideixen per anar a dinar, fer un cafè o tornar a casa després de comprar o realitzar unes gestions. El lloc de trobada de les monges del Sagrat Cor, cada estiu, és el poblet de Santa Maria de Huerta (Sòria). No el coneixeu? No us el perdeu.... No tant pel poblet com per l'abadia cistercenca que el presideix, absolutament imponent, i la seva comunitat de monjos ben viva.
Aquí cada estiu fem i defem, dialoguem i fins i tot discutim. També és lloc de retrobar-nos al cal d'un any i de posar-nos al dia. Santa Maria és sinònim d'acollida i amistat.
Aquest any el tema que centra aquesta trobada és el camí cap a la nova província. Res de nou perquè totes les congregacions fem el mateix viatge, però tot per fer perquè cada procés té la seva història i les seves peculiaritats. Pel que ahir ens presentaven, sembla que la nostra realitat és bastant més senzilla que altres. Una sola província que coincidirà amb els límits polítics d'Espanya no augura excessives dificultats. Però cal fer un camí col·lectiu, escoltar totes les veus, cuidar les diferències... que asseguri que totes hi arribem amb bona disposició i alhora. No ens podem deixar a ningú pel camí.
Teresa

dimecres, 28 de juliol de 2010

"SWEET SIXTEEN"

Posats a il·lustrar l'experiència de voluntariat amb nens d'un barri com el Raval, vam fer un video-fòrum sobre la pel·lícula de Ken Loach "Sweet sixteen". Guanyadora del premi de Cannes al millor guió, aquesta història ens trasllada a un barri industrial d'Anglaterra per acompanyar la quotidianitat d'un adolescent de quinze anys. Sense estudis ni feina, ell i el seu amic es "busquen la vida" com poden, i poc a poc, en forma d'espiral, es van introduint en el món de la delinqüència i la il·legalitat. És un relat dur amb petites espurnes de tendresa, perquè per sobre de la impotència sempre queda un bri d'esperança, el desig d'una petita escletxa que ens digui que és possible una nova oportunitat que ens permeti canviar de vida, és a dir, que la mateixa vida ens doni l'oportunitat que ens ha robat. Arrossegat per una situació totalment negativa, el nostre protagonista esdevé víctima d'una realitat que li ha immobilitzat el futur. Arrossegat a l'abisme amb només quinze anys, arribarà al seu aniversari enmig de la desesperació i la confusió.
Una bona pel·lícula per descobrir que la vida de molta gent és fruit del que els ha tocat viure. Així, el judici fet des del nostre benestar potser ens serà menys fàcil...
Teresa

dimecres, 21 de juliol de 2010

ANIVERSARI

Fa pocs dies va ser el meu aniversari. Quan ja es passa de certes xifres, els aniversaris perden part de la seva màgia, però així i tot, saber-se viu no deixa de ser un fet del tot celebrable.
És un dia bonic, on reps de manera palpable molta estimació. Fas repàs dels darrers temps i agraeixes haver-hi arribat. No tothom ho pot explicar.
M'agrada rebre felicitacions, ho reconec. Així, en vaig rebre des de l'Àfrica, Amèrica, diversos països d'europa, diverses ciutats espanyoles... Les noves tecnologies foren ràpides portadores d'abraçades i bons desitjos.
Crec que felicitar-nos és una oportunitat d'actualitzar les amistats, de posar una data a l'agenda, de saber i d'expressar que els altres ens importen. La data no deixa de ser una excusa quan l'amistat hi surt guanyant.
Teresa

diumenge, 18 de juliol de 2010

DIUMENGE, SET DEL MATÍ

Coses del Camp de Treball... aquest diumenge, a les set del matí, em trobava pel carrer. Acabada de llevar, amb la bossa del pa a la mà, buscava un forn.
A aquestes hores d'un dia de festa el carrer és un espai de contrastos i experiments sociològics. Per una banda, els que anem recent dutxats amb la clenxa ben pentinada. Se'ns veu nets i desperts. Per altra banda, els que acaben la nit, els que amb la roba desmanegada surten dels afterhours, els que dormen dins un cotxe o s'asseuen a la vorera a esperar no sé què.
Dues realitats, dos mons que es miren amb desconfiança i incomprensió. Els que creiem que el diumenge està per aprofitar-lo d'empeus i els que pensen que està fet per dormir-lo. Els que ens agrada la claror del dia i els que prefereixen les ombres de la nit.
Primer diumenge de Camp de Treball, d'un Camp en el que tretze joves faran una experiència de servei i oferiran el seu temps a un grup de nens del Raval. Una tasca lloable en aquests temps i per la que caldrà anar ben descansats.
Llibertat per passar-s'ho bé però responsabilitat per assumir un compromís que exigeix molta paciència i energia. Per això a les 12h diem "bona nit". Per això no ens importa llevar-nos un diumenge a les set del matí.
Teresa

dissabte, 10 de juliol de 2010

SIMBOLS

Ahir tocava remenar els armaris de casa la meva mare i recuperar la senyera. La que fa anys penjavem amb orgull al balcó de manera ritual i que expressava molt més que les paraules. Era l'autèntica protagonista dels dies assenyalats.
Ahir la vaig trobar després de buscar una mica, i un cop desembolicada, descobria que els color no lluïen perquè el sol de tantes celebracions i reivindicacions se n'havien menjat la força. No serà tan viva com moltes altres que veig pels balcons de l'Eixample, però amaga el mèrit de la fidelitat a unes idees, a uns principis. Tindrà el mèrit de més de 30 anys de constància, de perseverància, de compromís.
Em fa il·lusió veure tantes senyeres als balcons. Aquest és el meu símbol, només aquesta és la meva bandera.
Teresa

diumenge, 4 de juliol de 2010

DONAR-SE TEMPS

Una de les coses bones de l'estiu és que tenim més temps... o ens ho sembla, perquè de fet el temps és el mateix, però el ritme habitual minva i sembla que les hores s'estirin. Una manera d'aprofitar aquesta sensació de temps extra és trobar espais serens, "espais verds", on allò que som passa a ser prioritari. Són moments de silenci, de lectura, de contemplació... on per fi podem deixar de banda l'agenda i on tota la nostra responsabilitat es decanta en centrar (o recentrar) la nostra vida.
En aquesta tasca m'hi estic ajudant d'un llibre: "Mirar por otros" (Sal Terrae) de la Mariola López Villanueva, rscj companya de tants i tants moments des de que vam coincidir al noviciat de Granada fa més de quinze anys. És un recull d'articles que ajuden a recorrer les actituds vitals (l'entrega, l'agraïment, l'humilitat, el servei...), a redescobrir-les en cadascú i a aprendre'n, de cada una, quelcom. És una lectura que ajuda a viure's pausadament, just el que ens cal abans de que l'estiu agafi el seu propi ritme.
El llibre només és una recomanació. La necessitat d'aturar-se, una urgència.
Teresa

dimarts, 29 de juny de 2010

ELS MÈRITS DEL CONSTITUCIONAL

No cal ser gaire experta per adonar-se'n que la sentència del Tribunal Consitucional ha superat quasi bé totes les expectatives. I no és d'extranyar, tant temps com l'hem esperada!
De fet, escolant una mica d'aquí i d'allà, sembla que no parlin de la mateixa notícia. Algunes reflexions en ple estat de confusió...
a.- els senyors jutges del Constitucional, després de quatre anys d'intensa activitat, han estat exemple per a tots els ciutadans a l'hora de millorar el rendiment i l'eficàcia a la feina. Està clar que són dels que treballen millor sota pressió. Admirables, però no imitables.
b.- la sentència dictada ha emprenyat, indignat un país. I no parlo només de Catalunya. A les Espanyes tambe s'ha reaccionat amb indignació, encara que sigui d'una altra mena. Seguim amb les espases alçades. Res no ha canviat.
c.- la reacció catalana, liderada per una institució tan prestigiosa com Òmnium Cultural, es farà pal·lesa al carrer el proper dissabte 10 de juliol. El Passeig de Gràcia, per unes hores, es confondrà amb la platja de la barceloneta, excepte pels para-sols.
d.- i el símptoma definitiu: aquesta nit, i ara parlem de futbol, Portugal es beneficiarà amb uns milers més d'aficionats catalans, cansats d'humiliacions i oprobis. I guanyi qui guanyi, sempre podrem trobar alguna emissora gens sospitosa que enyori l'Imperio en el que nunca se ponía el sol. I és que ja hi ha qui diu: "Con Carlos V vivíamos mejor".
Teresa

dilluns, 28 de juny de 2010

JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT

Ahir al vespre arribava de Madrid d'una nova reunió. En aquest cas, de començar a preparar la presència que com a Sagrat Cor volem tenir a la propera Jornada Mundial de la Joventut, a Madrid, l'estiu de 2011. Aquesta cita, que es convoca cada tres anys a nivell mundial, pot ser una oportunitat per a allò que en termes pastorals ens sembla tan important: joventut, fe, comunitat, identitat. En massa moments de la nostra vida ens sentim sols com a cristians, veient les parròquies mig buides i enyorant un relleu que no sabem si arribarà. I com que el desànim és la penúltima opció, volem aprofitar l'oportunitat de la JMJ per sentir-nos vius, per renovar la il·lusió, per encomanar-nos allò que alimenta el nostre sentit més profund.
Sabem que és una trobada molt plural i que no sintonitzem igual amb totes les formes. Per això mateix hi volem ser: l'espiritualitat del Sagrat Cor és un carisma més dins de l'Església i el volem comunicar sense complexos. Se'ns ha donat de franc i amb la mateixa gratuïtat el volem transmetre.
Teresa



dilluns, 21 de juny de 2010

TRES, DOS, UN....

Estem en ple compte enrera. De fet, em queden dos dies de classes: dimecres acabo. Tot un curs que ha passat, deixeu-me caure en el tòpic, volant. Sense adonar-me'n vaig començar el meu vuitè curs a València, sense adonar-me'n vam anar superant avaluacions, com qui salva esculls infranquejables, sense adonar-me'n arribo al juny, a les recuperacions, als deures d'estiu...
Un altre curs que s'esgota: diferent, incomparable, únic. Perquè ells són similars però mai els mateixos, perquè jo també canvio, aprenc, em platejo nous reptes. Perquè la vida ens condiciona a tots, perquè aprenem a conviure, perquè cada dia tenim l'oportunitat de créixer junts i això no té models ni normes fixes.
Acabem el curs, comencem vacances. Descansarem una mica, farem altres coses i farem reviure les forces i la i·lusió. I hi tornarem amb ganes renovades, ells més alts, jo una mica més experta.
Teresa

dijous, 17 de juny de 2010

MUNDIAL

Constato que el Mundial ens concedeix una extranya alegria a aquest mes de juny tan auster pels estudiants i els mestres. Encara que, en aquest campionat, no m'hi jugo res, el segueixo i em distreu. Els esports m'agraden de tota la vida, però si em poso a pensar quan partits he vist d'aquesta primera fase... crec que només l'Espanya-Suïssa d'ahir (per poder-ne parlar després) i no sencer. I d'aquí sorgeix la següent idea: m'agraden els esports però només segueixo realment aquells en els que tinc una implicació afectiva. És a dir, una final de tennis Federer-Djokovic..., una cursa de motos sense corredors catalans..., una final de Champions sense el Barça... no em faria perdre ni 10 minuts del meu temps.
Constato que m'agraden els esports, però només centren tot el meu interés quan hi estableixo una vinculació afectiva: quan juguen de balugrana, quan són "de casa", quan sento representada la meva identitat. De fet, vaig seguir la final de la Lliga francesa de rugbi i veure la derrota de l'USAP de Perpinyà em va doldre.
Deu ser que, en general, ens movem per afectes... i l'esport no n'és excepció.
Teresa

dimarts, 15 de juny de 2010

TUENTI

M'imagino la cara de sorpresa de més d'un amb el titol d'avui. Tuenti? Què deu ser això? El Tuenti és una xarxa social més, és a dir, un espai virtual on la gent es troba, xerra, comparteix fotos, vídeos... i una bona part del seu temps. Suposo que molts hi esteu avesats, i d'altres mig informats. Potser aquesta ens sona menys: Tuenti triomfa fora de Catalunya i de manera molt especial entre els adolescents. Així que allà on són els meus alumnes... alguna cosa m'hi crida. Algú t'hi ha d'invitar, i quan ho vaig dir a classe, aquella matexa tarda ja m'hi registrava. D'aquell dia fa un any i mig i hi tinc quasi 100 alumnes com a amics.
En aquest temps he tingut anècodotes de tota mena: alumnes que em pregunten les notes (evidentment, no és el canal escaient), que m'expliquen coses seves, que imagino avorrits a casa.. Avui m'hi passaré la tarda connectada: demà tenen examen els de 4rt i alguns ja m'han fet preguntes, fins i tot m'han demanat pistes sobre l'examen de demà!
I si no em vingués la son... a les nits te'ls trobes a tots. És la seva hora, és el seu espai, és la seva manera de viure avui l'oci i la comunicació. Potser algun dia, aquestes hores s'arribaran a considerar lectives-no presencials. Temps al temps.
Teresa

divendres, 11 de juny de 2010

SI LOGO

Recordo ja fa uns anys, un llibre que va fer furor entre el pensament plural i el moviment per una altra globalització: "No logo. El poder de les marques", de Naomi Klein. Passats als anys, veus que els logos s'extenen arreu, que són poderosos signes identitaris, que en temps de confusió necessitem visualitzar-los i creus que més que oposar-t'hi, els has de convertir en amics de la teva causa. Els nostres logos i simbols... diuen molt de nosaltres i ens fan sentir a casa.
Avui, festa del Sagrat Cor, vull verbalitzar el logo de la Societat del Sagrat Cor, tot i que, en aquest cas, possiblement les paraules sobrin. Mary Shanahan, rscj de la província d'Austràlia/Nova Zelanda, ho expressa d'aquesta manera:
El Sagrat Cor és l’amor que ens atrau i ens porta enfora i l’obertura del logo n’és un símbol.
La creu que uneix els extrems del cor ens parla de ser veritable amor, que estar oberta al món no és simplement tenir un sentiment íntim o mirar als altres a distància. Hi ha una profunditat en l’amor que passa a través de la creu. Per a mi, aquest és el model de l’amor que Jesús ens va deixar i per això em parla de la comprensió de la meva vocació.
També sento que posa davant nostre la veritat del nostre misteri que és molt més del que fem i per aquesta raó continuem vivint-lo fins el dia de la nostra mort. A vegades, les rscj questionen el seu valor si ja no tenen un ministeri actiu. El cor envoltant el món ens parla de que el nostre ministeri és permanent, que mai l’abandonem.
Per a mi, personalment, la pregària d’intercessió ha arribat a ser important i està lligada a la nostra responsabilitat amb el món. Això pot sonar grandiós, però és vist desde la posició de la viuda i la seva contribució al Temple. Encara que sigui petit, és una resposta a la crida de descobrir i revelar l’amor amb el que hem estat regalades, un amor que enviem a través del món en la mesura que portem aquest món davant Déu que ens ha creat.

Bon dia i bona festa a tothom !!
Teresa

dimarts, 8 de juny de 2010

I ELS ANYS PASSEN DEPRESSA

Recordo un poema de Matí i Pol, musicat pel Lluis Llach que deia això: "I els anys passen depressa". Sempre ho he pensat: hi ha moments en els que sembla que el temps s'ha aturat, o que els segons no avancen, com per exemple el final d'un partit igualat, o un moment de màxim avorriment. Però els mesos, els anys... empaita'ls !! No sé què tenen, però volar és poc quan es tracta dels fulls del calendari.
Així, doncs, a lo tonto a lo tonto... aquest juny faig 25 anys de la sortida de l'escola. De fet, divendres passat es van reunir un grup d'antics companys per celebrar-ho, i gràcies al facebook he pogut contemplar que els anys no passen en va, tot i que a vegades costa de veure-ho en una mateixa. Així doncs, 25 anys de la selectivitat, del carnet de conduir, del primer any d'universitat. 25 anys de majoria d'edat i del dret a votar.
Tot veient les fotos, a les aules, al costat de Mater... em feia una mica la sensació que el fet de continuar vinculada a una escola del Sagrat Cor em manté unida a uns símbols que he fet meus i el treball a l'aula m'obliga a rejovenir el cor i l'esperit, a estar al dia, a viure intensament el moment present.
El pas del temps no és ni homogeni ni lineal, fins i tot a vegades sembla que reculi i tot. Des de la meva pròpia experiència, per damunt dels fets concrets, el que procuro és acompanyar-lo amb sentit i agraïment.
Teresa

diumenge, 6 de juny de 2010

RELIGIÓ I RES PUBLICA

Aquests darrers dies, amb motiu de la celebració del Corpus, ha tornat a les primeres planes un tema tan suat com el de la relació (o la intromissió) de la religió en l'esfera pública. I quan dic pública no vull dir el carrer sinó allò públic, allò que és de tots perquè ho paguem amb els nostres impostos, allò que pertany a l'Estat, i en el nostre sistema polític concret, un Estat no confessional.
Venim de la història que venim, d'una dictadura, d'un règim nacional catòlic que neix en una mena de creuada moderna. I n'arrosseguem, en la meva opinió, certs vicis que no per tradicionals s'han de conservar. Aquests dies estan sortint al carrer les processons del Corpus, i en alguns llocs ho fan al ritme de l'himne espanyol i custodiada per l'exèrcit... i no em sembla bé. Tot i que siguin voluntaris, tot i que es consideri una excepció a la llei que ho prohibeix, aquells uniformes, aquelles armes se suposa que no pertanyen a cap religió, però li rendeixen honors a un dels signes més representatius del catolicisme. Què deu tenir a veure el cos de Crist amb les armes, amb el poder militar?
Jo no em sento còmoda davant d'una escena com aquesta. Ja em va deixar garratibada quan la vaig presenciar a Granada quan hi feia el noviciat. I si es tracta només de conservar una tradició... gràcies a Déu tradicions molt més arrelades aque aquesta en la història de la humanitat han estat abandonades en la mesura que les hem considerades fora de lloc en el món civilitzat.
A punt de sortir de casa per anar a la processó del Corpus, crec que l'espai del cristià és el carrer, però no l'esfera d'allò que és públic en una societat diversa i interreligiosa, que és de tots perquè representa a tots.
Teresa

dimecres, 2 de juny de 2010

MÀRTIRS D'UGANDA

Demà 3 de juny, se celebra la festa dels Màrtirs d'Uganda. Per vincles d'amistat em sento lligada a aquest país i m'agrada saber-ne més coses. És una manera d'estar aprop de la gent que estimes.
L'evangelització ha estat una tasca dolorosa al llarg del segles. Des de Sant Esteve, primer màrtir cristià, fins al dia d'avui, on encara es documenten morts i persecucions en contra dels que professen el cristianisme. De fet, València no s'entén sense Sant Vicent ni Barcelona sense Santa Eulàlia, per molt que la rebategin com a Lali, oblidant-se del tot de les seves arrels cristianes.
I també ha provocat dolor... i si no que els ho preguntin als indígenes americans, als jutjats i condemnats a morir en una foguera o als musulmans caiguts al crit de "Déu ho vol" en temps de les creuades.
També l'Àfrica té la seva pròpia història, i tan ambigua com punyent. En concret, Uganda va ser evangelitzada pels Pares Blancs a finals del segle XIX. Ràpidament van aconseguir grans progressos, però també van topar amb el rey Mwanga que no els va ser gens favorable i va acabar perseguint-los. Així, el 3 de juny morien cremats Carles Lwanga i 21 companys més. Per la seva valentia van ser canonitzats el 1964.
Em diuen que demà es reuniran la Basílica dels Màrtirs d'Uganda, a Kampala, milers de persones vingudes de tot el país. Valents aleshores i valents ara, a Uganda se segueix lluitant contra la pobresa, la SIDA, l'oblit del món. Una espurna de llum per a qui vulgui mirar-la.

Teresa

dissabte, 29 de maig de 2010

ALEGRAR-SE AMB LES DESGRÀCIES ALIENES

Cada any, quan s'acosta el mes de juny, quan arriba la calor, ens retrobem amb una cita esportiva insustituïble, el Roland Garros. M'agrada el tennis, tot i que poques vegades veig un partit sencer: corres el perill de passar-te tota la tarda davant la televisió, i al preu que es cotitza el temps, no m'ho puc permetre.
Ahir vaig seguir una estona un partit i em venia al cap una cosa que sempre m'ha impressionat d'aquest esport: la seva extremada educació i respecte per l'adversari. De fet, crec que és l'únic esport on no s'aplaudeixen els errors del contrincant. Només s'aplaudeixen les pilotes bones. Amb les dolentes, siguin de qui siguin, es fa silenci.
Des de la meva pròpia experiència esportiva, no cal anar més lluny, moltíssimes vegades m'he alegrat dels errors dels altres, de les expulsions dels adversaris, d'una sanció que aparta el millor jugador de l'equip rival una temporada de la competició. En definitiva, m'he alegrat de les desgràcies alienes perquè afavorien els meus interessos. Això en l'esport.
Però, i a nivell quotidià? També ens passa? O si ens passa ningú s'atreveix a dir-ho? No quedaria bé. On s'és vist que algú faci festa amb els mals d'un altre?
Ni al tennis s'expressa ni al carrer es reconeix, però això no vol dir que no sigui una realitat humana a mig camí entre els gelos i la venjança. Tan senzill i tan real com dir: això que li ha passat, li està bé, s'ho mereixia.

Teresa

dimecres, 26 de maig de 2010

NOUS HORITZONS

Dia 25 de maig, festa de Santa Magdalena Sofia Barat, fundadora del Sagrat Cor. Dia de familia, dia de celebració, oportunitat per unir-nos al voltant del seu exemple i fer del seu testimoni una referència per al món d'avui.
A l'escola, els petits han disfrutat una tarda de jocs. Els grans han vist per classes un vídeo que ens ha enviat una escola del Congo, en concret, l'escola de primària de Righini. Des de ja fa un grapat d'anys, la nostra escola col·labora amb les escoles del Congo. Ens hi sentim units i compromesos.
Abans de veure el vídeo els he passat algunes imatges relacionades amb la festa que celebràvem. Entre elles, aquest mapamundi amb els països on hi ha religioses del Sagrat Cor. La primera reacció era de sorpresa. Tants països on Magdalena Sofia hi ha deixat petjada! Tants alumnes amb els que sentir-se companys! De sobte, el seu món afectiu se'ls ha eixamplat. El cor obert amb el món a dintre del nostre anagrama s'ha fet realitat una vegada més.

Teresa

dimecres, 19 de maig de 2010

QUÈ FEU MIRANT EL CEL?

De les lectures de la festa de Ascenció em va agradar aquest toc d'atenció als apòstols: què feu mirant el cel? Jesús se'ls ha aparescut i ells continuen embaladits per la seva presència, a la lluna de València, podriem dir avui... No sé si no se n'adonen o no volen adonar-se'n, però la presència de Jesús no és per a l'autocomplaença, sinó que és una força dinamitzadora de dins cap a fora, que els agafarà tot l'ésser i en molts dels casos, els durà fins i tot al martiri. La contemplació de Jesús no es fa mirant el cel, sinó ben arran de terra.
De la mateixa manera, quan avui la fe es confon amb una sensació física agradable, amb una pau interior relaxant, quan l'autorealització es posa per davant de tot... algú hauria de venir de nou per dir-nos: què feu perdent el temps en el que no toca? Oblideu-vos una mica de vosaltres mateixos, sortiu del vostre petit cercle i contempleu més aviat el vostre voltant. Potser aleshores comprendriem que l'Esperit bufa àllà on vol, ens treu d'allà on érem i en duu on potser no voldriem.

Teresa

divendres, 14 de maig de 2010

LLETRA PETITA

Sembla que ha arribat l'hora d'estrenyer-se el cinuró, i si cal, fer-hi un forat nou. Estem de en temps de crisi, cosa que ja sabíem, però ara, a més, molts ciutadans ho notaran en el sous, i això fa mal de veritat. He sentit tota mena de reaccions, i jo mateixa em sento dividida davant d'aquesta mesura totalment impopular però, sent on som, segurament necessària. Crec que és bo viure de manera austera, i la crisi ens hi ajuda. Reconèixer que no es pot tirar de veta tan alegrement i conscienciar que vivim en un món de recursos escassos. A nivell global aquesta realitat és clara, encara que no la sabem resoldre. A un nivell més local, com que aparentment no ens falta de res, l'austeritat és més ambigua. De fet, només ens falten els diners per fer-nos amb tot allò que omple a vessar botigues i grans magatzems. No és un problema de recursos materials sinó de liquiditat.
Una de les coses que em preocupa és qui pagarà de veritat aquestes mesures. Els mateixos que ja estan suportant com poden les conseqüències del daltabaix econòmic? Els acabarem castigant dues vegades? Vull pensar que tota decisió té la seva lletra petita, on es tenen en consideració els detalls i les excepecions, les persones més febles i desafavorides. Sinó seran unes mesures tan necessàries com injustes.
Teresa

dilluns, 10 de maig de 2010

EL CONCIERTO

Això dels deutes pendents deu ser una cosa ben humana. Tots en tenim. Allò que no vaig dir, allò que no vag fer, aquella vegada que hagués pogut... El temps s'esmuny de manera implacable i arrosseguem de per vida certes accions o omissions sense possibilitat de reconciliar-nos, ni amb elles ni amb nosaltres mateixos.
"El concierto", una pel·lícula francesa ben interessant sobre els allò que ha quedat inconclús. Sobre la capacitat de tancar una etapa de la pròpia vida sense rancúnies, per poder obrir-ne una altra com qui estrena una catifa que encara ningú no ha trepitjat. Una casualitat al despatx del director del Bolshoi reobre la vena artística d'un director d'orquestra defenestrat pel comunisme rus. Txaikovski, la seva vida, la seva oportunitat, allò que se li va negar i que el defineix.
Penso quanta gent necessitaria una nova oportunitat... el pintor fracassat, l'artista arraconat, la parella que un dia va dir-se massa coses... Perquè a vegades una sola ocasió és massa poc, i ens en cal una altra, per trobar unes paraules més escaients, unes notes més afinades. "El concierto" ens acompanya pel camí de la pròpia reconciliació i ens ensenya que assolir-la no és ni fàcil ni senzill.

Teresa

divendres, 7 de maig de 2010

PROPOSTA D'ESTIU

Ara que sí, ja sembla que la calor es vol quedar, que anem fent plans de cara al bon temps, que intentem concretar allò que durant l'any hem estat planejant... potser ara és el moment de fer un forat en el nostre estiu per a aquells dies de descans, de pregària, de convivència tranquila... aquells dies que mai acabes trobant i que tant necessitem.
Si tens ganes d'una dies de descobrir el teu interior escoltant els teus sentiments i les veus que l'habiten, les religioses del Sagrat Cor t'invitem a fer una experiència de pregària, de comunitat amb un grup de gent adulta, a entrar en la dinàmica del Regne, contemplant els sentiments de Jesús vers els més pobres.
Quan? Del 25 de juliol a l'1 d'agost. On? A Cercedilla, a la Sierra de Madrid.
Si t'interessa o creus que et pot interessar, escriu al nostre correu, pastoral@rscj.es
Si en tens ganes, no ho deixis passar !!

Teresa

dimecres, 5 de maig de 2010

ESTIL GUARDIOLA

Estic esperant el moment en que algú es decideixi a fer una tesi doctoral sobre el que s'anomena l'"estil Guardiola". De llibres ja n'hi ha algun i de comentaris, articles... a milers. Però és que cada roda de premsa és una lliçó sobre relacions humanes, de com hauriem d'anar per la vida traient el millor dels que ens envolten i a partir d'aquesta confiança, recollir-ne també els millors fruits. I és que el que ahir li vaig sentir, en relació als seus jugadors, em va emocionar: "Si perdem aquesta Llliga, encara els estimaré més". El fracàs més gros, després de l'èpica de la temporada passada, que seria quedar-nos amb un pam de nas i no guanyar cap títol, mereix el més gran dels elogis per part d'aquesta barreja de pare, mestre, savi i educador anomenat Pep Guardiola. La raó? Ells han fet tot el que han pogut, s'han esforçat fins el límit de les seves forces, és a dir, cap recriminació a fer. Tant de bo l'"estil Guardiola" fes escola a l'esport, a casa, als col·legis... tot i que no fossin del Barça.
Teresa

dijous, 29 d’abril de 2010

MORIR A 7.500 METRES

Alguna vegada us heu preguntat per qui donarieu la vida? Jo ho he fet amb els alumnes de 13-14 anys per posar-los exemples ben propers del que va ser la mort de Jesús. La majoria de les respostes, quasi sense necessitat de pensar van ser "per la meva família". La resposta és prou significativa en uns adolescents que, com toca, estan rebotats per tot. Per completar el tema vam veure un video del programa "Informe Robinson" sobre el l'intent de rescat el muntanyenc Iñaki Ochoa a l'Annapurna l'any 2008. I dic intent perquè malgrat es van mobilitzar 14 persones i van fer tot el possible, no hi havia res a fer.
Avui em llevo amb la notícia de la quasi bé segura mort d'un altre alpinista, en aquest cas, mallorquí, Tono Calafat, a la mateixa muntanya. Sense voler, recordo les imatges de fa dos anys i sobretot em vénen al cap els esforços que, tots els que eren per aquella zona, van fer per intentar arribar al lloc on era Iñaki, per moure'l, per salvar-li la vida. Un d'ells, un sherpa que va intentar accedir-hi amb helicòpter deia: "Iñaki no és un amic, és un germà".
Què fa la muntanya que genera aquests vincles tan profunds? Com sentir que qualsevol altre també pot ser germà nostre en la vida diària al nivell del mar?

Teresa

diumenge, 25 d’abril de 2010

FERIDES OBERTES

Assisteixo, com tants d'altres, amb preocupació a la reobertura de la ferida del franquisme. Jo que vaig néixer a les acaballes del règim, i que els únics records que en guardo són els tres dies sense classe de novembre de 1975 i unes llargues cues que es veien per televisió per honrar un fèretre, no puc deixar d'imaginar el que va suposar aquell període de repressió i segrest de les llibertats. Mort Franco, i després d'una transició pacífica i exemplar, quan semblava que la democràcia estava consolidada sobre una mena de "llei de punt final" no explícita, ara ens trobem que la ferida potser no estava tancada sinó que segueix sagnant, que milers de persones volen saber on han de plorar els seus morts, que són molts els que esperen més d'una democràcia que s'erigeix com a garantidora d'uns drets de dignitat que no prescriuen.
Com superar aquest escull? Em ve a la memòria el final dela pel·lícula "La vida dels altres". El dramaturg espiat accedeix als arxius de la policia secreta i descobreix la identitat de qui el va vigilar durant mesos i que, de fet, li va salvar la vida. No passa res més. Ni agraïments, ni revenges... però sí dades reals i històriques i, per damunt de tot, la veritat.
Crec que la veritat del que va passar no es pot amagar. Qui es vulgui reconciliar amb ell mateix, ha d'anar al fons de les seves idees i sentiments, i acceptar-los encara que no li agradin. En una societat, la veritat ha de prevaldre. Això sí, sense desig de venjança sinó amb afany de justícia, i sense manipulacions polítiques. Això, en el país del "tot val per un vot" és potser el que més por em fa, però no per això cal abandonar el que es considera just .
Teresa

dimecres, 21 d’abril de 2010

REVISTA "CATEQUISTAS"

Fa us dies m'arribava una proposta de la revista "Catequistas" que editen des de fa 25 anys el salesians. El que se'm demanava era un article per cada un dels números del curs que ve, vuit en total. Ho vaig dubtar una mica, però no gaire. El que se'm demanava era compartir algunes vivències pastorals a partir de la pròpia experiència, i això no em costa gaire, la veritat. Crec que pot ser interessant per arribar més enllà d'aquest bloc, entrar en el món dels catequistes que, com jo, amb il·lusió i tenacitat fem el que podem en el món de l'evangelització. M'agradarà tenir un cert feedback amb els lectors (tant de bo!) i anar aprenent de les meves reflexions i de l'intercanvi que en pugui sorgir. El tema general, que aniré concretant per entregues, és el dels aprenentatges associats a la meva feina entre els adolescents, perquè certament crec que cada dia aprenc moltes coses d'ells, i que duri. Saber-se aprenent, saber-se en camí ens fa sentir que la vida encara té alguna cosa a dir-nos.
Teresa

dissabte, 17 d’abril de 2010

A BALLAR!

El post d'avui pot ser titllat per molts de poca-soltada, o el vídeo considerat com un ball esbojarrat. Vaja, tot plegat, una pèrdua de temps. Si considerem que els minuts i les hores són dels béns més preuats del nostre segle XXI (us heu parat mai a pensar a quan cotitzarien en un hipotètic mercat del temps?) no tinc cap intenció de neguitejar a ningú i molt menys de malgastar un bé tan escàs. El vídeo que us presento ha aprofitat la moda de les coreografies col·lectives que arrassen internet, per una bona causa: la lluita contra el càncer de mama. Algú va tenir una bona pensada i tots els treballadors d'un Hospital de Portland (EEUU) es van unir en un ball en el que tots porten una guants de làtex roses (l'ambiguitat de la publicitat ens persegueix pertot, però han aconseguit el finançament solidari promès amb més de 9 milons de clics a youtube). Què m'agrada de la idea? Doncs que no importa l'edat, ni el talent ni tan sols el sentit del ridícul o del ritme per col·laborar amb una bona causa. I que abans que quedar-nos a casa lamentant-nos per tots els mals que en envolten, molt millor fer alguna cosa. Fes clic aquí, puja el volum i... a ballar !!
Teresa