divendres, 15 de gener de 2010

NÉIXER DE NOU

Deu ser que no recordem el moment del nostre naixement i per aixo hem suavitzat tot el significat d'aquesta expressió. Tots voldriem ser com Nicodem, néixer de nou, i no recordem el bé que s'estava en el sí de la nostra mare, ni som conscients dels nostres plors així que vam treure el cap (mai més ben dit) en aquest món extrany i complicat. Jo també m'havia apuntat als que consideraven la possibilitat d'un canvi radical de vida de manera bucòlica, ja fos de manera material o espiritual.
Però des d'ahir crec que val més anar tirant amb el que tinc, procurar rectificar en allò que estigui al meu abast i deixar-me de transformacions de soca arrel. Perquè ahir vaig nèixer de nou: per efecte de les fortes ventades que vam patir a València, una finestra gran de la sala on jo era va petar, convertint el menjador de casa en una estesa de vidres de tota mida. En sentir l'espetec vaig aixecar-me corrents i em vaig dirigir cap a la porta, vaig mirar enrera i encara no sóc capaç d'entendre com cap ni un d'aquells innumerables troços de vidre no em va fer mal. És ara, amb el pas de les hores, que constato la fragilitat de la vida, dels nostres plans, de tot allò que volem tenir controlat i apamat i que en un instant pot convertir-se en no res.
Ahir vaig néixer de nou i no em va agradar l'experiència. Si era un signe d'alguna mena, perfereixo un altre tipus de llenguatge, menys traumàtic i devastador. Si va ser cosa de l'atzar, no puc deixar de donar gràcies per poder-ho explicar.
Teresa

5 comentaris:

fina ha dit...

Benvolguda Teresa,
no era el seu moment, i m'en alegro com tothom que seguim el seu blog, perque aixì la podem continuar gaudint i reflexionant sobre les "experiències" que del fer diví i humá ens ofereix la vida.

Anònim ha dit...

Estimada Teresa: Benvinguda de nou a la vida! Et convido a celebrar-ho aquesta nit al nostre fogueró de sant Antoni (si tens un més a prop que Son Dameto, aprofita...).

Una abraçada ben forta.
Catimar.

PD.- Si no pots, no et preocupis: menjarem xulla, llonganissa i botifarró a la teva salut.

rscj ha dit...

Nunca escribo pero hoy me es tentacion Tresa, me has hecho sonreir al leerte "Si era un signe d'alguna mena, perfereixo un altre tipus de llenguatge, menys traumàtic i devastador" muchas veces los los signos nos vienen en el lenguaje que nos vienen... a lo mejor es justo eso, oportunidad para agradecer la vida tal cual,y valorar el momento presente. Asi que me uno a tu agradecimiento por tu vida.

G. Sergi d'Assís ha dit...

Teresa, celebro que no et passés res.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Potser t'ha passat perquè havies d'aturar-te i dir "que bé que estic aquí!"
A mi alguna vegada m'han passat coses d'aquestes, i fan pensar molt. Allò que diuen que s'ha de viure com si fos el darrer dia, és ben veritat. Cal vetllar i pregar, que no sabem el dia ni el moment.