divendres, 26 de febrer de 2010

BUDA VA EXPLOTAR PER VERGONYA

Ahir vaig poder participar a la darrera sessió del cicle "Menors i Drets Humans" que, organitzada per Amnistia Internacional València, va oferir durant sis setmanes diverses películes sobre aquesta temàtica. "Buda va explotar per vergonya" és una coproducció franco-iraní del 2008, filmada per una jove directora de 20 anys. Al llarg dels seus 81 minuts, en la línia del cinema que ens arriba d'aquells països, és una pelicula sense palla, on cada escena és cabdal i cada frase podria generar un petit cinefòrum.
Baktay, una nena de sis anys, vol fer realitat el seu somni d'anar a l'escola per aprendre històries boniques. Per aconseguir-ho haurà de començar per comprar un quadern i un llapis. Superada amb tossuderia i enginy la primera dificultat, camí de l'escola es veurà assetjada per un grup de nens que imiten els talibans i la retenen. Les armes són de joguina, les pedres, no.
Baktay viu en la seva pròpia pell el resultat d'un règim fonamentalista i intolerant, un sistema de pensament on no hi ha lloc per a la pluralitat i que, a més de condemnar-lo, personalment m'invita a descorir la meva pròpia intolerància i la defensa aferrissada de la meva petita veritat.
En un carreró sense sortida, la destrucció s'acaba convertint en una arma d'afirmació ideològica que mai duu enlloc. Impactant desenllaç, punyent missatge, contundent darrera frase: "Baktay, more't, si no et mors, no seràs lliure".

Teresa

dimecres, 24 de febrer de 2010

CATECUMENS

Dimecres passat, dimecres de Cendra, a l'eucaristia de l'escola una alumna de 16 anys va fer la primera comunió. Encara la recordo quan fa dos anys em va dir que volia confirmar-se, i el que podia haver estat una ventada (no seria ni la primera ni l'última) ha arribat a bon port, amb un compromís seriós amb el grup de confirmació i la seva decisió madurada de rebre els sagraments d'iniciació.
La seva opció m'ha fet pensar que aquesta mena de processos d'immersió en la fe per part de gent jove i adulta, com passava a les primeres comunitats, cada vegada seran més freqüents. En un temps en que molts pares no són referent de fe en la família, en que altres deixen absoluta llibertat als fills des de ben petits, i que els temps que corren no són propicis... amb tot aquest context no se'ns ha de fer extrany que la fe sigui una opció de maduresa, tal i com se'n prenen d'altres com l'elecció una carrera, buscar una feina o optar per estat de vida.
Dels meus mesos de Chicago, l'any 2002, recordo que a mitja missa un grup d'adults sortia per rebre instrucció a banda, igual que jo ho feia de petita als Caputxins de Pompeia a la missa del dissabte. Eren els catecumens, joves i adults, que es preparaven per a rebre el baptisme.
En aquestes circumstàncies, la iniciació cristiana haurà de prendre noves formes, acollir noves realitats, i sobretot, estar ben oberta a noves necessitats, les dels allunyats o convertits que busquen una Església que els parli de Jesús amb la seva vida, que aculli les seves situacions personals, que els faci sentir, d'una vegada per totes, a casa.

Teresa

divendres, 19 de febrer de 2010

EN EL DESERT DE LA NOSTRA VIDA QUOTIDIANA

Les temptacions, aquells moments de dubte, de confusió, de dispersió, el desig d'ambició i de poder... no van ser alienes a la vida de Jesús. A l'evangeli se'ns presenten juntes però sense dubte van aparèixer paulatinament en la vida de Jesús, igual que ens passa a nosaltres.
Els segles i la pèrdua del context les han enrarit: les pedres en pans, el pinacle del Temple, adorar el diable... avui no ens diuen gran cosa, però amaguen un missatge molt actual. Com expressar en paraules contemporànies termes que semblen caducs? Aquesta és una tasca permanent dels que ens creiem això de l'evangelització. De fet, moltes vegades he sentit: tenim el millor producte però no el sabem vendre. Potser és que tampoc el sabem viure... la qual cosa seria encara més greu, però posats a fer de traductor pastoral, les temptacions avui poden expressar-se de la següent manera:
1- Converteix les pedres en pans... o el poder del Mag que canvia la història i el seu esdevenir, tot i que a cada nova catàstrofe mundial o personal ja intuïm que la cosa no va per aquí, sinó que entremig apareix la llibertat, preuada i temuda alhora.
2.-Llença't des del pinacle del Temple... i aconseguiràs que tots reconeguin la teva vàlua, t'aplaudeixin, t'admirin i la teva fama destaqui per sobre la majoria de la gent, encara que si segueixes a Jesús aviat descobriràs que tota la seva vida va consistir en ser un de tants, sense trompetes ni afalacs de cap mena.
3.- Adora el diable... i tot el que es veu fins més enllà de l'horitzó serà teu, i ho podràs controlar, organitzar, governar, malgrat acabis descobrint que ni tan sols la teva vida et pertaný.
Viure i sobreviure a tantes trampes i enganys, tot forma part d'un mateix camí, d'un mateix esforç, d'una mateixa voluntat d'aixecar-se després de cada ensopegada i de compartir la nostra fragilitat humana amb la senzillesa i la naturalitat del qui se sap en les millors mans.

Teresa

dimecres, 17 de febrer de 2010

TEMPS DE QUARESMA

Quaresma 2010. Temps d'aturar-te, temps de respirar, temps de canviar, temps de perdonar, temps per a tu... i per als altres, per l'Altre, per tot allò que mai ocupa un lloc prioritari en la nostra agenda però que sabem ens és imprescindible. Temps per a viure, temps per a ser.
Teresa

diumenge, 14 de febrer de 2010

INVICTUS

Recordo que la primera vegada que vaig sentir parlar de Clint Eastwood va ser amb els llibres d'anglès de l'Institut d'Estudis Nord-americans. No el coneixia i no em va interessar gaire, perquè els westerns mai m'han cridat massa l'atenció. Des d'aleshores ha plogut molt, moltíssim. Amb els anys l'he descobert com un dels millors actors madurs i director incombustible. De fet, tot el que fa m'interessa. El seu nom és reclam de qualitat, profunditat, missatge, compromís. Així vaig anar al cinema a veure Million dollar baby i Gran torino. Les dues em van impressionar i sorprendre. En cap cas em van deixar indiferent.
Amb aquests previs vaig anar a veure Invictus. Després d'algunes decepcions cinematogràfiqes que us he estalviat (Up in the air, per exemple) necessitava retrobar cinema ben fet, històries que t'agafen de bon començament i que et duen més enllà de la mateixa pel·lícula. Invictus va complir perfectament el seu rol situant-se a mig camí entre un passatge clau de la història contemporània més recent, un testimoni humà impagable, una interpretació excel·lent (un Morgan Freeman que clava el personatge), un missatge clar i contundent: el futur de la humanitat, i en concret el de Sudàfrica, ha de ser inclosiu o fracassarà.
No pots deixar d'emocionar-te sabent que el fons de la pel·lícula és real i palpable, que el protagonista va quallar la seva personalitat durant 27 anys en una cel·la de cinc metres quadrats, on sovint recitava un poema de W. E. Henlley que conclou: sóc l'amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima. Tot un exemple de llibertat personal, de compromís vital. Un homenatge a un gran home viu.
Teresa

dimecres, 10 de febrer de 2010

PASSAR PÀGINA

Una de les múltiples tasques de la coordinació de la pastoral a l'escola consisteix en preparar les eucaristies, voluntàries, per l'ESO i el Batxillerat. Això implica anunciar la celebració penjant cartells nous... i llençant els vells. No deixa de ser una gest similar al d'anar arrencant fulls d'un calendari, i contemplar com es va aprimant, senyal de que anem passant l'any amb salut. Així, del braç, van passant el curs pastoral i acadèmic. Què ha tingut aquesta tasca rutinària d'extraordinari per merèixer un escrit al bloc? Doncs que els cartells que he retirat eren els referents a la crisi humanitària d'Haití, una invitació a no oblidar el drama de milers i milers de persones, i una crida a fer-nos solidaris amb les seves vides. Ja ho sabiem que Haití deixaria de ser portada un dia o altre. De fet, al cap d'un mes ja quasi no se'n parla. La quaresma també pot ser un temps per estar a prop d'Haití mitjançant la pregària solidària, l'almoina vers els necessitats, el dejú d'allò que no ens condueixi a la vida.

Teresa

dissabte, 6 de febrer de 2010

AVATAR

A vegades cal sacrificar els propis gustos o interessos per saber per on va el món. És a dir, en algunes ocasions es pot llegir l'ABC per captar l'ànima de la capital, escoltar Radio Intereconomía per endinsar-se en la dimensió desconeguda o fins i tot pagar set euros i ficar-se en un cinema per descobrir noves tendències, encara que no siguin les teves. Sempre ha estat ben vist tenir temes variats de conversa, i no en seré jo ara l'excepció.
Abans de les nou nominacions als Oscar, Avatar ja lluïa una extensa crítica favorable i un boca-orella definitiu. Calia anar-hi i poder-hi dir la meva, tot i que la ciència ficció, d'entrada, no és el que més m'atrau. Un cop disposada a passar-me 160 minuts dins un cinema (entrada super amortizada!) arribava el moment de ficar-me en la història o de mirar-la de lluny, amb un ull a la pantalla i un altre al rellotge.... Doncs, com acostuma a passar sovint, el que va triomfar va ser el pla B, és a dir, el del rellotge.
Avatar és una pel·lícula molt ben feta, amb uns mitjans tècnics d'animació espectaculars, amb uns efectes especials sorprenents... però amb una història tan fluixa, tan poc desenvolupada, tan de bons i dolents... que et dóna la sensació que el director ha volgut estirar com un xiclet un guió sense força i que de tant estirar-lo s'ha deformat del tot. És cert que hi ha idees interessants (la sociologia del poble indígena ho és, si més no per fer-ne un paral·lel amb el nostre món actual -la idea de divinitat, el vincle, la fidelitat, la interioritat...) però de cap manera em va resultar suficient per arribar a sentir-me involucrada per una història que, pel meu gust, no s'aguanta. Comprenc, en part, les nombroses nominacions, igual que comprenc que s'han de recuperar amb escreix els més de 200 milions de dòlars i els Oscar són un trampolí immillorable. No comprenc l'avatarmania, a no ser que, definitivament, aquest món ja no sigui el meu.
Teresa

dilluns, 1 de febrer de 2010

CAMINAR EN L'AMOR DE DÉU

Les religioses del Sagrat Cor, els mesos abans de la professió perpètua, dediquem un temps a preparar aquest compromís. Ho fem a Roma, en el sí d'un grup internacional. Tot i tenir una experiència prèvia de la diversitat de la nostra congregació, conviure diàriament amb companyes de Corea, Perú, USA, India, Egipte, Congo... és una escola de respecte, de paciència i de tolerància, que dóna per fruit una immensa riquesa i una vivència que guardes per tota la vida.
Ahir vaig arribar de passar uns dies a Roma per acompanyar algunes rscj amigues que ahir feien els seus vots perpetus. Només observant la fotografia de la celebració es pot captar la riquesa de la diversitat, la paciència dels diferents ritmes, el respecte pels diferents tarannàs. Cada una amb la seva manera de fer, i totes unides pel nom que els han atorgat com a grup: caminar en l'Amor de Déu.
Felicitats Blandine, Choi, Amira, Valeria, Olaya, Kathy, Ribinbella, Anita, Karla, Dorothée, Mari Carmen, Immaculate, Diana i Anna. Amb aquest nom com a consigna podeu arribar ben lluny !!
Teresa
Si voleu veure'n més fotos, enllaceu amb la web rscjinternational