dissabte, 6 de febrer de 2010

AVATAR

A vegades cal sacrificar els propis gustos o interessos per saber per on va el món. És a dir, en algunes ocasions es pot llegir l'ABC per captar l'ànima de la capital, escoltar Radio Intereconomía per endinsar-se en la dimensió desconeguda o fins i tot pagar set euros i ficar-se en un cinema per descobrir noves tendències, encara que no siguin les teves. Sempre ha estat ben vist tenir temes variats de conversa, i no en seré jo ara l'excepció.
Abans de les nou nominacions als Oscar, Avatar ja lluïa una extensa crítica favorable i un boca-orella definitiu. Calia anar-hi i poder-hi dir la meva, tot i que la ciència ficció, d'entrada, no és el que més m'atrau. Un cop disposada a passar-me 160 minuts dins un cinema (entrada super amortizada!) arribava el moment de ficar-me en la història o de mirar-la de lluny, amb un ull a la pantalla i un altre al rellotge.... Doncs, com acostuma a passar sovint, el que va triomfar va ser el pla B, és a dir, el del rellotge.
Avatar és una pel·lícula molt ben feta, amb uns mitjans tècnics d'animació espectaculars, amb uns efectes especials sorprenents... però amb una història tan fluixa, tan poc desenvolupada, tan de bons i dolents... que et dóna la sensació que el director ha volgut estirar com un xiclet un guió sense força i que de tant estirar-lo s'ha deformat del tot. És cert que hi ha idees interessants (la sociologia del poble indígena ho és, si més no per fer-ne un paral·lel amb el nostre món actual -la idea de divinitat, el vincle, la fidelitat, la interioritat...) però de cap manera em va resultar suficient per arribar a sentir-me involucrada per una història que, pel meu gust, no s'aguanta. Comprenc, en part, les nombroses nominacions, igual que comprenc que s'han de recuperar amb escreix els més de 200 milions de dòlars i els Oscar són un trampolí immillorable. No comprenc l'avatarmania, a no ser que, definitivament, aquest món ja no sigui el meu.
Teresa

3 comentaris:

Jordi Morrós ha dit...

Jo també veuré la pel·lícula només per raons de força major, ja que encara m'atrau menys que la cèlebre "Titànic" del mateix director.

Aquí trobareu una bona crítica d'aquest film, que per a mi més que una obra d'art (tècnicament ho deu ser sens dubte) és sobretot una operació financera de posar uns quants milions de dòlars i recuperar-los multiplicats per deu o per vint.

http://blogs.periodistadigital.com/cine-espiritual.php/2010/01/07/avatar-mucho-envoltorio-para-casi-nada#comments

Fins la propera.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Totalment d'acord amb tu!
És la història de Poca-hontas, però en 3D.
I a mi em fa pensar que tanta gent estigui entusiasmada (al cinema jo pensava que m'havien aixecat la camisa i tothom estava que babava).
Penso que és un reflex de la societat actual: un bon embolcall, molt ben presentat, però buit. Com aquestes pomes precioses que no tenen gust de res, o aquestes filosofies new-age de trascendència light que no et canvia la vida.

Anònim ha dit...

Fa dìes que l'havia d'anar veure, però per culpa d'un engripat ho he demorat. I el que m'he hagut de sentir: que si m'he perdut l'esència del cine, que si totes haurien de ser en aquest format, que les sensacions tècniques inmillorables, que lo millor de lo millor .... i m'he decebut perque no creieu que m'ho hagin dit persones molt joves o adolescents: sino persones que volen recuperar el temps perdut i tornar a la joventut(ara tenen entre 45-60 anys). Igual no volen admetre la seva realitat?
L'aniré a veure, sí, pero conscient del que sòc i on estic.