divendres, 26 de febrer de 2010

BUDA VA EXPLOTAR PER VERGONYA

Ahir vaig poder participar a la darrera sessió del cicle "Menors i Drets Humans" que, organitzada per Amnistia Internacional València, va oferir durant sis setmanes diverses películes sobre aquesta temàtica. "Buda va explotar per vergonya" és una coproducció franco-iraní del 2008, filmada per una jove directora de 20 anys. Al llarg dels seus 81 minuts, en la línia del cinema que ens arriba d'aquells països, és una pelicula sense palla, on cada escena és cabdal i cada frase podria generar un petit cinefòrum.
Baktay, una nena de sis anys, vol fer realitat el seu somni d'anar a l'escola per aprendre històries boniques. Per aconseguir-ho haurà de començar per comprar un quadern i un llapis. Superada amb tossuderia i enginy la primera dificultat, camí de l'escola es veurà assetjada per un grup de nens que imiten els talibans i la retenen. Les armes són de joguina, les pedres, no.
Baktay viu en la seva pròpia pell el resultat d'un règim fonamentalista i intolerant, un sistema de pensament on no hi ha lloc per a la pluralitat i que, a més de condemnar-lo, personalment m'invita a descorir la meva pròpia intolerància i la defensa aferrissada de la meva petita veritat.
En un carreró sense sortida, la destrucció s'acaba convertint en una arma d'afirmació ideològica que mai duu enlloc. Impactant desenllaç, punyent missatge, contundent darrera frase: "Baktay, more't, si no et mors, no seràs lliure".

Teresa

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta peli la vaig veure per casualitat y és veritat que et deixa fent un bon pensament...

Catimar.

Anònim ha dit...

Està bé, l'únic que les societats que exerceixen l'opressió de la quinta forca, de vegades tinc la sospita que amaguen una mica l'opressió propera.

L'opressió d'una dictadura és molt evident i denunciable, l'opressió d'una societat, marcada pels costums, el bon criteri, allò que més ens convé, exercida per persones que ens estimen, els pares, els germans, els amics, la dona o el marit, fins i tot els fills, els superiors a la feina o a l'Església o al partit, etc., és molt més complexa i difícil de deslliurar-se'n. Perquè, sovint, el preu és una certa soledat i desemparament.

Pensar per un mateix i viure segons els propis pensaments és un camí entrebancat. Entre altres coses, perquè el grau de manipulació que exercim (o ho pretenem) els uns sobre els altres és notable, sinó alt o molt alt. A canvi de companyia, amor, amistat, protecció, seguretat, autoconfiança, plaer, criteris clars, pertinença a un col·lectiu, etc.

La llibertat és espantosa (els graus de llibertat que un home pot arribar a aconseguir, esclar). Fa por i és amarga.

Enric