diumenge, 14 de febrer de 2010

INVICTUS

Recordo que la primera vegada que vaig sentir parlar de Clint Eastwood va ser amb els llibres d'anglès de l'Institut d'Estudis Nord-americans. No el coneixia i no em va interessar gaire, perquè els westerns mai m'han cridat massa l'atenció. Des d'aleshores ha plogut molt, moltíssim. Amb els anys l'he descobert com un dels millors actors madurs i director incombustible. De fet, tot el que fa m'interessa. El seu nom és reclam de qualitat, profunditat, missatge, compromís. Així vaig anar al cinema a veure Million dollar baby i Gran torino. Les dues em van impressionar i sorprendre. En cap cas em van deixar indiferent.
Amb aquests previs vaig anar a veure Invictus. Després d'algunes decepcions cinematogràfiqes que us he estalviat (Up in the air, per exemple) necessitava retrobar cinema ben fet, històries que t'agafen de bon començament i que et duen més enllà de la mateixa pel·lícula. Invictus va complir perfectament el seu rol situant-se a mig camí entre un passatge clau de la història contemporània més recent, un testimoni humà impagable, una interpretació excel·lent (un Morgan Freeman que clava el personatge), un missatge clar i contundent: el futur de la humanitat, i en concret el de Sudàfrica, ha de ser inclosiu o fracassarà.
No pots deixar d'emocionar-te sabent que el fons de la pel·lícula és real i palpable, que el protagonista va quallar la seva personalitat durant 27 anys en una cel·la de cinc metres quadrats, on sovint recitava un poema de W. E. Henlley que conclou: sóc l'amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima. Tot un exemple de llibertat personal, de compromís vital. Un homenatge a un gran home viu.
Teresa

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Teresa
Molt ben expressat!. Penso xom tu
Montse

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.