dijous, 29 d’abril de 2010

MORIR A 7.500 METRES

Alguna vegada us heu preguntat per qui donarieu la vida? Jo ho he fet amb els alumnes de 13-14 anys per posar-los exemples ben propers del que va ser la mort de Jesús. La majoria de les respostes, quasi sense necessitat de pensar van ser "per la meva família". La resposta és prou significativa en uns adolescents que, com toca, estan rebotats per tot. Per completar el tema vam veure un video del programa "Informe Robinson" sobre el l'intent de rescat el muntanyenc Iñaki Ochoa a l'Annapurna l'any 2008. I dic intent perquè malgrat es van mobilitzar 14 persones i van fer tot el possible, no hi havia res a fer.
Avui em llevo amb la notícia de la quasi bé segura mort d'un altre alpinista, en aquest cas, mallorquí, Tono Calafat, a la mateixa muntanya. Sense voler, recordo les imatges de fa dos anys i sobretot em vénen al cap els esforços que, tots els que eren per aquella zona, van fer per intentar arribar al lloc on era Iñaki, per moure'l, per salvar-li la vida. Un d'ells, un sherpa que va intentar accedir-hi amb helicòpter deia: "Iñaki no és un amic, és un germà".
Què fa la muntanya que genera aquests vincles tan profunds? Com sentir que qualsevol altre també pot ser germà nostre en la vida diària al nivell del mar?

Teresa

diumenge, 25 d’abril de 2010

FERIDES OBERTES

Assisteixo, com tants d'altres, amb preocupació a la reobertura de la ferida del franquisme. Jo que vaig néixer a les acaballes del règim, i que els únics records que en guardo són els tres dies sense classe de novembre de 1975 i unes llargues cues que es veien per televisió per honrar un fèretre, no puc deixar d'imaginar el que va suposar aquell període de repressió i segrest de les llibertats. Mort Franco, i després d'una transició pacífica i exemplar, quan semblava que la democràcia estava consolidada sobre una mena de "llei de punt final" no explícita, ara ens trobem que la ferida potser no estava tancada sinó que segueix sagnant, que milers de persones volen saber on han de plorar els seus morts, que són molts els que esperen més d'una democràcia que s'erigeix com a garantidora d'uns drets de dignitat que no prescriuen.
Com superar aquest escull? Em ve a la memòria el final dela pel·lícula "La vida dels altres". El dramaturg espiat accedeix als arxius de la policia secreta i descobreix la identitat de qui el va vigilar durant mesos i que, de fet, li va salvar la vida. No passa res més. Ni agraïments, ni revenges... però sí dades reals i històriques i, per damunt de tot, la veritat.
Crec que la veritat del que va passar no es pot amagar. Qui es vulgui reconciliar amb ell mateix, ha d'anar al fons de les seves idees i sentiments, i acceptar-los encara que no li agradin. En una societat, la veritat ha de prevaldre. Això sí, sense desig de venjança sinó amb afany de justícia, i sense manipulacions polítiques. Això, en el país del "tot val per un vot" és potser el que més por em fa, però no per això cal abandonar el que es considera just .
Teresa

dimecres, 21 d’abril de 2010

REVISTA "CATEQUISTAS"

Fa us dies m'arribava una proposta de la revista "Catequistas" que editen des de fa 25 anys el salesians. El que se'm demanava era un article per cada un dels números del curs que ve, vuit en total. Ho vaig dubtar una mica, però no gaire. El que se'm demanava era compartir algunes vivències pastorals a partir de la pròpia experiència, i això no em costa gaire, la veritat. Crec que pot ser interessant per arribar més enllà d'aquest bloc, entrar en el món dels catequistes que, com jo, amb il·lusió i tenacitat fem el que podem en el món de l'evangelització. M'agradarà tenir un cert feedback amb els lectors (tant de bo!) i anar aprenent de les meves reflexions i de l'intercanvi que en pugui sorgir. El tema general, que aniré concretant per entregues, és el dels aprenentatges associats a la meva feina entre els adolescents, perquè certament crec que cada dia aprenc moltes coses d'ells, i que duri. Saber-se aprenent, saber-se en camí ens fa sentir que la vida encara té alguna cosa a dir-nos.
Teresa

dissabte, 17 d’abril de 2010

A BALLAR!

El post d'avui pot ser titllat per molts de poca-soltada, o el vídeo considerat com un ball esbojarrat. Vaja, tot plegat, una pèrdua de temps. Si considerem que els minuts i les hores són dels béns més preuats del nostre segle XXI (us heu parat mai a pensar a quan cotitzarien en un hipotètic mercat del temps?) no tinc cap intenció de neguitejar a ningú i molt menys de malgastar un bé tan escàs. El vídeo que us presento ha aprofitat la moda de les coreografies col·lectives que arrassen internet, per una bona causa: la lluita contra el càncer de mama. Algú va tenir una bona pensada i tots els treballadors d'un Hospital de Portland (EEUU) es van unir en un ball en el que tots porten una guants de làtex roses (l'ambiguitat de la publicitat ens persegueix pertot, però han aconseguit el finançament solidari promès amb més de 9 milons de clics a youtube). Què m'agrada de la idea? Doncs que no importa l'edat, ni el talent ni tan sols el sentit del ridícul o del ritme per col·laborar amb una bona causa. I que abans que quedar-nos a casa lamentant-nos per tots els mals que en envolten, molt millor fer alguna cosa. Fes clic aquí, puja el volum i... a ballar !!
Teresa

dijous, 15 d’abril de 2010

CURA D'HUMILITAT

Diuen que a partir dels vint anys i escaig les neurones ja no es reprodueixen en la mateixa mesura que moren. Ja fa anys que sóc en aquesta fase vital, però avui me n'he fet plenament conscient: a l'hora que havia de coordinar una reunió de pastoral a l'escola... era a casa dinant, absolutament aliena al meu compromís professional previ.
Fa quasi un any vaig perdre un tren cap a Granada per un error a l'hora de comprar el bitllet. Com aleshores, avui em sentia donant una imatge que no era la meva. De fet, a una de les companyes que em coneix menys, en un intent de justificació li deia: "No et creguis que jo sóc així..."
I ara, ja al vespre i repassant el dia em pregunto quantes energies gastem inútilment en mantenir una imatge que ens ha costat mitja vida aconseguir, quantes preocupacions ens assalten per tal que els altres segueixin pensant de nosaltres el que sempre han pensat.
Darrerament, en situacions estressants, he après a fer-me aquesta pregunta: "I si passa, què passa?" No us arribeu ni a imaginar els efectes beneficiosos sobre el cos i l'ànima que produeix. De fet, què passa? Que sempre hi haurà un altre dijous per reunir-se.
Teresa

dimecres, 14 d’abril de 2010

LA SEMANA SANTA, LA FERIA Y LA CALOR

Recordo que, compartint comissió de treball amb una rscj que vivia a Sevilla, recollia amb aquesta frase que encapçala el post que a partir de setmana santa el curs es converteix en una mena de recta final que ja no es pot aturar. Aquesta sensació tinc jo ara que hem reprès l'escola i que ens queden deu setmanes de curs. Encara que som a l'abril, i per aquí portem dos dies ben grisos, així que aparegui la caloreta i que la roba es torni lleugera, no ens n'adonarem i ja estarà tot dat i beneït.
Un altre fet que m'ha portat a pensar en l'estiu és que ja vaig tenir la pimera reunió del Camp de Treball que farem en col·laboració amb el Casal Loiola. Com l'any passat, una quinzena sencera en que els nois i noies treballaran amb els nanos del Casal Escó del Raval, i on tindrem la tasca d'acompanyar cada vespre aquest procés de conèixer una nova realitat alhora que ho integren en la seva pròpia vida.
Jo que sóc previsora de mena, miro l'agenda de l'estiu i em pregunto qui m'ha enredat de nou en una activitat com aquesta. Jo, que a més de previsora, m'agradaria ser generosa i entusiasta en el que faig, sé que facilitar una experiència com aquesta a un grup de joves és una tasca urgent i que no s'hi val a inventar excuses irreals. Fa anys altres ho van fer amb mi i ara és el meu torn.

Teresa

diumenge, 11 d’abril de 2010

PELEGRINS TOTHORA

Pasada la Setmana Santa, celebrada la Pasqua, torno a casa i m'assec de nou davant del bloc. Li dic "nova entrada" i em disposo a compartir algún dels pensaments d'aquests dies. Sembla mentida però... han passat tantes coses! Els dies mai són iguals i la intensitat amb que els vius els converteix a cadascun d'ells en autèntiques capses de sorpreses.
Ahir vaig arribar de pasar uns dies a Galícia, on a més el sol ens va voler regalar un viatge del tot plaent. Era obligada la visita a Santiago, no sé si tant per guanyar el jubileu com perquè hi ha llocs que sempre mereixen repetir la visita. Passejant pels seus carrers vam topar-nos amb molta gent que acabava de concloure el seu pelegrinatge, molts d'ells des de llocs ben llunyans. Jo havia arribat en cotxe i la meva experiència era una altra, però malgrat això, sí vaig sentir que, d'una manera o altra, tots érem pelegrins... a Santiago, en la nostra vida, en les nostres recerques vitals, diferents segons edats i situacions. Em vaig sentir agermanada amb tots aquells que prenen motxil·les, bicicletes o camilles, que carreguen damunt seu la pròpia vida, acceptant-ne els dons i els límits, i que sempre tenen la seva meta més enllà de l'horitzó. Pelegrins en una terra que no és del tot nostra, pelegrins tothora.

Teresa

diumenge, 4 d’abril de 2010

ÉS VIU !

Ahir, molts de nosaltres celebràvem la festa avançada de la Pasqua. Aprofitant la riquesa litúrgica sentiem que la resurrecció és la llum que la foscor del nostre món necessita. Aquesta llum, i molta honradesa, alegria, paciència, austeritat, solidaritat, compassió... Tot allò que uneixi els que compartim la naturalesa humana, que ens uneixi entre nosaltres i amb el que ens envolta i configura, farà que la nostra mateixa vida transmeti, sense paraules, el que ahir celebràvem: el sepulcre és buit, Ell és viu!
Necessitem expressar en fets concrets aquesta promesa de vida. Cadascú se sabrà els seus personals (en forma de sentiments, propòsits, gestos...), però tots podem estar atents a aquells que passen al nostre voltant i ens són el més clar exemple de que la mort no té mai la darrera paraula. Jo em quedo amb un fet que no hauria de ser notícia però ho és: demà, les escoles d'Haití tornaran a obrir, potser no les portes perquè encara no n'hi ha, però sí la possibilitat de treballar amb els que abans del 12 de gener n'omplien les aules, i amb els que caldrà fer, com a primer pas, una intensa feina de reconstrucció personal. L'esperança del pais més pobre d'Amèrica es fa lloc entre les notícies d'aquest matí de Pasqua.
Teresa

dijous, 1 d’abril de 2010

SETMANA SANTA SENSE DÉU


Avui em sento una mica com aquesta imatge: a mig camí entre la celebració religiosa i el nostre món pagà, sense saber qui guanya o de tant saber-ho no m'ho vull ni preguntar. Escolto les dades de l'ocupació de les cases rurals, del apartaments de la costa, del afectats per la vaga de Renfe. Veig les recomanacions als conductors, les dades d'accidents a les carreteres, la previsió del temps. Segueixo algunes processons per la televisió, escolto saetas, agraeixo no ser al mig d'aquella gentada. Veig que hi ha un trasvals general... però és un trasvals que em resulta aliè. M'agrada viure aquests dies copsant el que celebrem. M'agrada saber que cada dia pot ser dijous sant, que cada dia podem aprendre a estimar. Agraeixo que algú em recordi els crucificats del nostre món. Celebro de tot cor que la mort no tingui mai l'última paraula. I em preocupa que enmig d'una crisi de valors tan profunda, seguim arraconant la fe com si no l'haguessim de menester més, com una etapa fa anys superada. Valoro la llibertat de creences, d'opinió, de consciència d'una societat... però un cop hem mort Déu, cap a on creiem que anem?
Teresa