dijous, 15 d’abril de 2010

CURA D'HUMILITAT

Diuen que a partir dels vint anys i escaig les neurones ja no es reprodueixen en la mateixa mesura que moren. Ja fa anys que sóc en aquesta fase vital, però avui me n'he fet plenament conscient: a l'hora que havia de coordinar una reunió de pastoral a l'escola... era a casa dinant, absolutament aliena al meu compromís professional previ.
Fa quasi un any vaig perdre un tren cap a Granada per un error a l'hora de comprar el bitllet. Com aleshores, avui em sentia donant una imatge que no era la meva. De fet, a una de les companyes que em coneix menys, en un intent de justificació li deia: "No et creguis que jo sóc així..."
I ara, ja al vespre i repassant el dia em pregunto quantes energies gastem inútilment en mantenir una imatge que ens ha costat mitja vida aconseguir, quantes preocupacions ens assalten per tal que els altres segueixin pensant de nosaltres el que sempre han pensat.
Darrerament, en situacions estressants, he après a fer-me aquesta pregunta: "I si passa, què passa?" No us arribeu ni a imaginar els efectes beneficiosos sobre el cos i l'ànima que produeix. De fet, què passa? Que sempre hi haurà un altre dijous per reunir-se.
Teresa

1 comentari:

Anònim ha dit...

No pateixis, que encara et queden prous neurones.

Això sí, que no et passés ser amable amb els que t'estimen.

L'amabilitat, més que l'amor -un concepte sobrevalorat-, és fonamental.

Una abraçada,

Enric