diumenge, 25 d’abril de 2010

FERIDES OBERTES

Assisteixo, com tants d'altres, amb preocupació a la reobertura de la ferida del franquisme. Jo que vaig néixer a les acaballes del règim, i que els únics records que en guardo són els tres dies sense classe de novembre de 1975 i unes llargues cues que es veien per televisió per honrar un fèretre, no puc deixar d'imaginar el que va suposar aquell període de repressió i segrest de les llibertats. Mort Franco, i després d'una transició pacífica i exemplar, quan semblava que la democràcia estava consolidada sobre una mena de "llei de punt final" no explícita, ara ens trobem que la ferida potser no estava tancada sinó que segueix sagnant, que milers de persones volen saber on han de plorar els seus morts, que són molts els que esperen més d'una democràcia que s'erigeix com a garantidora d'uns drets de dignitat que no prescriuen.
Com superar aquest escull? Em ve a la memòria el final dela pel·lícula "La vida dels altres". El dramaturg espiat accedeix als arxius de la policia secreta i descobreix la identitat de qui el va vigilar durant mesos i que, de fet, li va salvar la vida. No passa res més. Ni agraïments, ni revenges... però sí dades reals i històriques i, per damunt de tot, la veritat.
Crec que la veritat del que va passar no es pot amagar. Qui es vulgui reconciliar amb ell mateix, ha d'anar al fons de les seves idees i sentiments, i acceptar-los encara que no li agradin. En una societat, la veritat ha de prevaldre. Això sí, sense desig de venjança sinó amb afany de justícia, i sense manipulacions polítiques. Això, en el país del "tot val per un vot" és potser el que més por em fa, però no per això cal abandonar el que es considera just .
Teresa

1 comentari:

Soamnesico ha dit...

teresa me pareix que tens molta raó!
es una reflexió molt interessant!
un salut!