dissabte, 29 de maig de 2010

ALEGRAR-SE AMB LES DESGRÀCIES ALIENES

Cada any, quan s'acosta el mes de juny, quan arriba la calor, ens retrobem amb una cita esportiva insustituïble, el Roland Garros. M'agrada el tennis, tot i que poques vegades veig un partit sencer: corres el perill de passar-te tota la tarda davant la televisió, i al preu que es cotitza el temps, no m'ho puc permetre.
Ahir vaig seguir una estona un partit i em venia al cap una cosa que sempre m'ha impressionat d'aquest esport: la seva extremada educació i respecte per l'adversari. De fet, crec que és l'únic esport on no s'aplaudeixen els errors del contrincant. Només s'aplaudeixen les pilotes bones. Amb les dolentes, siguin de qui siguin, es fa silenci.
Des de la meva pròpia experiència esportiva, no cal anar més lluny, moltíssimes vegades m'he alegrat dels errors dels altres, de les expulsions dels adversaris, d'una sanció que aparta el millor jugador de l'equip rival una temporada de la competició. En definitiva, m'he alegrat de les desgràcies alienes perquè afavorien els meus interessos. Això en l'esport.
Però, i a nivell quotidià? També ens passa? O si ens passa ningú s'atreveix a dir-ho? No quedaria bé. On s'és vist que algú faci festa amb els mals d'un altre?
Ni al tennis s'expressa ni al carrer es reconeix, però això no vol dir que no sigui una realitat humana a mig camí entre els gelos i la venjança. Tan senzill i tan real com dir: això que li ha passat, li està bé, s'ho mereixia.

Teresa

dimecres, 26 de maig de 2010

NOUS HORITZONS

Dia 25 de maig, festa de Santa Magdalena Sofia Barat, fundadora del Sagrat Cor. Dia de familia, dia de celebració, oportunitat per unir-nos al voltant del seu exemple i fer del seu testimoni una referència per al món d'avui.
A l'escola, els petits han disfrutat una tarda de jocs. Els grans han vist per classes un vídeo que ens ha enviat una escola del Congo, en concret, l'escola de primària de Righini. Des de ja fa un grapat d'anys, la nostra escola col·labora amb les escoles del Congo. Ens hi sentim units i compromesos.
Abans de veure el vídeo els he passat algunes imatges relacionades amb la festa que celebràvem. Entre elles, aquest mapamundi amb els països on hi ha religioses del Sagrat Cor. La primera reacció era de sorpresa. Tants països on Magdalena Sofia hi ha deixat petjada! Tants alumnes amb els que sentir-se companys! De sobte, el seu món afectiu se'ls ha eixamplat. El cor obert amb el món a dintre del nostre anagrama s'ha fet realitat una vegada més.

Teresa

dimecres, 19 de maig de 2010

QUÈ FEU MIRANT EL CEL?

De les lectures de la festa de Ascenció em va agradar aquest toc d'atenció als apòstols: què feu mirant el cel? Jesús se'ls ha aparescut i ells continuen embaladits per la seva presència, a la lluna de València, podriem dir avui... No sé si no se n'adonen o no volen adonar-se'n, però la presència de Jesús no és per a l'autocomplaença, sinó que és una força dinamitzadora de dins cap a fora, que els agafarà tot l'ésser i en molts dels casos, els durà fins i tot al martiri. La contemplació de Jesús no es fa mirant el cel, sinó ben arran de terra.
De la mateixa manera, quan avui la fe es confon amb una sensació física agradable, amb una pau interior relaxant, quan l'autorealització es posa per davant de tot... algú hauria de venir de nou per dir-nos: què feu perdent el temps en el que no toca? Oblideu-vos una mica de vosaltres mateixos, sortiu del vostre petit cercle i contempleu més aviat el vostre voltant. Potser aleshores comprendriem que l'Esperit bufa àllà on vol, ens treu d'allà on érem i en duu on potser no voldriem.

Teresa

divendres, 14 de maig de 2010

LLETRA PETITA

Sembla que ha arribat l'hora d'estrenyer-se el cinuró, i si cal, fer-hi un forat nou. Estem de en temps de crisi, cosa que ja sabíem, però ara, a més, molts ciutadans ho notaran en el sous, i això fa mal de veritat. He sentit tota mena de reaccions, i jo mateixa em sento dividida davant d'aquesta mesura totalment impopular però, sent on som, segurament necessària. Crec que és bo viure de manera austera, i la crisi ens hi ajuda. Reconèixer que no es pot tirar de veta tan alegrement i conscienciar que vivim en un món de recursos escassos. A nivell global aquesta realitat és clara, encara que no la sabem resoldre. A un nivell més local, com que aparentment no ens falta de res, l'austeritat és més ambigua. De fet, només ens falten els diners per fer-nos amb tot allò que omple a vessar botigues i grans magatzems. No és un problema de recursos materials sinó de liquiditat.
Una de les coses que em preocupa és qui pagarà de veritat aquestes mesures. Els mateixos que ja estan suportant com poden les conseqüències del daltabaix econòmic? Els acabarem castigant dues vegades? Vull pensar que tota decisió té la seva lletra petita, on es tenen en consideració els detalls i les excepecions, les persones més febles i desafavorides. Sinó seran unes mesures tan necessàries com injustes.
Teresa

dilluns, 10 de maig de 2010

EL CONCIERTO

Això dels deutes pendents deu ser una cosa ben humana. Tots en tenim. Allò que no vaig dir, allò que no vag fer, aquella vegada que hagués pogut... El temps s'esmuny de manera implacable i arrosseguem de per vida certes accions o omissions sense possibilitat de reconciliar-nos, ni amb elles ni amb nosaltres mateixos.
"El concierto", una pel·lícula francesa ben interessant sobre els allò que ha quedat inconclús. Sobre la capacitat de tancar una etapa de la pròpia vida sense rancúnies, per poder obrir-ne una altra com qui estrena una catifa que encara ningú no ha trepitjat. Una casualitat al despatx del director del Bolshoi reobre la vena artística d'un director d'orquestra defenestrat pel comunisme rus. Txaikovski, la seva vida, la seva oportunitat, allò que se li va negar i que el defineix.
Penso quanta gent necessitaria una nova oportunitat... el pintor fracassat, l'artista arraconat, la parella que un dia va dir-se massa coses... Perquè a vegades una sola ocasió és massa poc, i ens en cal una altra, per trobar unes paraules més escaients, unes notes més afinades. "El concierto" ens acompanya pel camí de la pròpia reconciliació i ens ensenya que assolir-la no és ni fàcil ni senzill.

Teresa

divendres, 7 de maig de 2010

PROPOSTA D'ESTIU

Ara que sí, ja sembla que la calor es vol quedar, que anem fent plans de cara al bon temps, que intentem concretar allò que durant l'any hem estat planejant... potser ara és el moment de fer un forat en el nostre estiu per a aquells dies de descans, de pregària, de convivència tranquila... aquells dies que mai acabes trobant i que tant necessitem.
Si tens ganes d'una dies de descobrir el teu interior escoltant els teus sentiments i les veus que l'habiten, les religioses del Sagrat Cor t'invitem a fer una experiència de pregària, de comunitat amb un grup de gent adulta, a entrar en la dinàmica del Regne, contemplant els sentiments de Jesús vers els més pobres.
Quan? Del 25 de juliol a l'1 d'agost. On? A Cercedilla, a la Sierra de Madrid.
Si t'interessa o creus que et pot interessar, escriu al nostre correu, pastoral@rscj.es
Si en tens ganes, no ho deixis passar !!

Teresa

dimecres, 5 de maig de 2010

ESTIL GUARDIOLA

Estic esperant el moment en que algú es decideixi a fer una tesi doctoral sobre el que s'anomena l'"estil Guardiola". De llibres ja n'hi ha algun i de comentaris, articles... a milers. Però és que cada roda de premsa és una lliçó sobre relacions humanes, de com hauriem d'anar per la vida traient el millor dels que ens envolten i a partir d'aquesta confiança, recollir-ne també els millors fruits. I és que el que ahir li vaig sentir, en relació als seus jugadors, em va emocionar: "Si perdem aquesta Llliga, encara els estimaré més". El fracàs més gros, després de l'èpica de la temporada passada, que seria quedar-nos amb un pam de nas i no guanyar cap títol, mereix el més gran dels elogis per part d'aquesta barreja de pare, mestre, savi i educador anomenat Pep Guardiola. La raó? Ells han fet tot el que han pogut, s'han esforçat fins el límit de les seves forces, és a dir, cap recriminació a fer. Tant de bo l'"estil Guardiola" fes escola a l'esport, a casa, als col·legis... tot i que no fossin del Barça.
Teresa