dissabte, 29 de maig de 2010

ALEGRAR-SE AMB LES DESGRÀCIES ALIENES

Cada any, quan s'acosta el mes de juny, quan arriba la calor, ens retrobem amb una cita esportiva insustituïble, el Roland Garros. M'agrada el tennis, tot i que poques vegades veig un partit sencer: corres el perill de passar-te tota la tarda davant la televisió, i al preu que es cotitza el temps, no m'ho puc permetre.
Ahir vaig seguir una estona un partit i em venia al cap una cosa que sempre m'ha impressionat d'aquest esport: la seva extremada educació i respecte per l'adversari. De fet, crec que és l'únic esport on no s'aplaudeixen els errors del contrincant. Només s'aplaudeixen les pilotes bones. Amb les dolentes, siguin de qui siguin, es fa silenci.
Des de la meva pròpia experiència esportiva, no cal anar més lluny, moltíssimes vegades m'he alegrat dels errors dels altres, de les expulsions dels adversaris, d'una sanció que aparta el millor jugador de l'equip rival una temporada de la competició. En definitiva, m'he alegrat de les desgràcies alienes perquè afavorien els meus interessos. Això en l'esport.
Però, i a nivell quotidià? També ens passa? O si ens passa ningú s'atreveix a dir-ho? No quedaria bé. On s'és vist que algú faci festa amb els mals d'un altre?
Ni al tennis s'expressa ni al carrer es reconeix, però això no vol dir que no sigui una realitat humana a mig camí entre els gelos i la venjança. Tan senzill i tan real com dir: això que li ha passat, li està bé, s'ho mereixia.

Teresa

3 comentaris:

Anònim ha dit...

És just com ho dius, però crec que la direcció és la contrària.

Com que és una reacció natural en l'home -veure com el rival perd terreny, falla, abandona, etc.-, s'ha traslladat al món de l'esport.

La competitivitat en si no és dolenta.

En tot el que fem, des d'obtenir una feina, que és l'aconseguir aliment dels homes primitius, seduir una parella, erigir-te en cap de colla, etc., sempre exclous els altres candidats.

Per tant, si els altres fallen, és natural que te n'alegris interiorment. Una altra cosa és fer joc brut per fer fallar l'altre.

Tot depèn de les ambicions que tinguis i els esforços que fas per fer-les realitat.

Poder arribar-hi (d'una manera o una altra, vull dir, amb resultats no exactes de com t'havies imaginat), a allò que t'havies proposat: això és l'èxit.

Enric

Hotel Dilluns ha dit...

Hi torno un moment, eh?

És que no em sembla fruit dels gelos i la venjança, aquest sentiment, sinó fruit de la competivitat, ben saludable, per aconseguir uns objectius.

Quan no hi ha uns objectius comuns, i són realment gelos (jo mateix, que estigués gelós d'Obama, de Miquel Barceló, de Luz Casal, posem per cas), ja és més patològic i més pueril.

Ara bé, en el frec a frec del dia a dia (feina, amors, capacitat de dirigir, etc.), és un sentiment ben natural, que té la seva raó de ser. Una altra cosa és com el reconduïm.

Enric

Anònim ha dit...

Teresa,
jo no parlaré de les competicions sinó de la vida real. I en aquest aspecte, crec que tot moviment intern d'enveja és molt fàcil tenir-lo. Però quan, a base d'esforços continuats arribes a erradicar-ho de dins teu, has conquerit una victòria.
Montse.