dimarts, 29 de juny de 2010

ELS MÈRITS DEL CONSTITUCIONAL

No cal ser gaire experta per adonar-se'n que la sentència del Tribunal Consitucional ha superat quasi bé totes les expectatives. I no és d'extranyar, tant temps com l'hem esperada!
De fet, escolant una mica d'aquí i d'allà, sembla que no parlin de la mateixa notícia. Algunes reflexions en ple estat de confusió...
a.- els senyors jutges del Constitucional, després de quatre anys d'intensa activitat, han estat exemple per a tots els ciutadans a l'hora de millorar el rendiment i l'eficàcia a la feina. Està clar que són dels que treballen millor sota pressió. Admirables, però no imitables.
b.- la sentència dictada ha emprenyat, indignat un país. I no parlo només de Catalunya. A les Espanyes tambe s'ha reaccionat amb indignació, encara que sigui d'una altra mena. Seguim amb les espases alçades. Res no ha canviat.
c.- la reacció catalana, liderada per una institució tan prestigiosa com Òmnium Cultural, es farà pal·lesa al carrer el proper dissabte 10 de juliol. El Passeig de Gràcia, per unes hores, es confondrà amb la platja de la barceloneta, excepte pels para-sols.
d.- i el símptoma definitiu: aquesta nit, i ara parlem de futbol, Portugal es beneficiarà amb uns milers més d'aficionats catalans, cansats d'humiliacions i oprobis. I guanyi qui guanyi, sempre podrem trobar alguna emissora gens sospitosa que enyori l'Imperio en el que nunca se ponía el sol. I és que ja hi ha qui diu: "Con Carlos V vivíamos mejor".
Teresa

dilluns, 28 de juny de 2010

JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT

Ahir al vespre arribava de Madrid d'una nova reunió. En aquest cas, de començar a preparar la presència que com a Sagrat Cor volem tenir a la propera Jornada Mundial de la Joventut, a Madrid, l'estiu de 2011. Aquesta cita, que es convoca cada tres anys a nivell mundial, pot ser una oportunitat per a allò que en termes pastorals ens sembla tan important: joventut, fe, comunitat, identitat. En massa moments de la nostra vida ens sentim sols com a cristians, veient les parròquies mig buides i enyorant un relleu que no sabem si arribarà. I com que el desànim és la penúltima opció, volem aprofitar l'oportunitat de la JMJ per sentir-nos vius, per renovar la il·lusió, per encomanar-nos allò que alimenta el nostre sentit més profund.
Sabem que és una trobada molt plural i que no sintonitzem igual amb totes les formes. Per això mateix hi volem ser: l'espiritualitat del Sagrat Cor és un carisma més dins de l'Església i el volem comunicar sense complexos. Se'ns ha donat de franc i amb la mateixa gratuïtat el volem transmetre.
Teresa



dilluns, 21 de juny de 2010

TRES, DOS, UN....

Estem en ple compte enrera. De fet, em queden dos dies de classes: dimecres acabo. Tot un curs que ha passat, deixeu-me caure en el tòpic, volant. Sense adonar-me'n vaig començar el meu vuitè curs a València, sense adonar-me'n vam anar superant avaluacions, com qui salva esculls infranquejables, sense adonar-me'n arribo al juny, a les recuperacions, als deures d'estiu...
Un altre curs que s'esgota: diferent, incomparable, únic. Perquè ells són similars però mai els mateixos, perquè jo també canvio, aprenc, em platejo nous reptes. Perquè la vida ens condiciona a tots, perquè aprenem a conviure, perquè cada dia tenim l'oportunitat de créixer junts i això no té models ni normes fixes.
Acabem el curs, comencem vacances. Descansarem una mica, farem altres coses i farem reviure les forces i la i·lusió. I hi tornarem amb ganes renovades, ells més alts, jo una mica més experta.
Teresa

dijous, 17 de juny de 2010

MUNDIAL

Constato que el Mundial ens concedeix una extranya alegria a aquest mes de juny tan auster pels estudiants i els mestres. Encara que, en aquest campionat, no m'hi jugo res, el segueixo i em distreu. Els esports m'agraden de tota la vida, però si em poso a pensar quan partits he vist d'aquesta primera fase... crec que només l'Espanya-Suïssa d'ahir (per poder-ne parlar després) i no sencer. I d'aquí sorgeix la següent idea: m'agraden els esports però només segueixo realment aquells en els que tinc una implicació afectiva. És a dir, una final de tennis Federer-Djokovic..., una cursa de motos sense corredors catalans..., una final de Champions sense el Barça... no em faria perdre ni 10 minuts del meu temps.
Constato que m'agraden els esports, però només centren tot el meu interés quan hi estableixo una vinculació afectiva: quan juguen de balugrana, quan són "de casa", quan sento representada la meva identitat. De fet, vaig seguir la final de la Lliga francesa de rugbi i veure la derrota de l'USAP de Perpinyà em va doldre.
Deu ser que, en general, ens movem per afectes... i l'esport no n'és excepció.
Teresa

dimarts, 15 de juny de 2010

TUENTI

M'imagino la cara de sorpresa de més d'un amb el titol d'avui. Tuenti? Què deu ser això? El Tuenti és una xarxa social més, és a dir, un espai virtual on la gent es troba, xerra, comparteix fotos, vídeos... i una bona part del seu temps. Suposo que molts hi esteu avesats, i d'altres mig informats. Potser aquesta ens sona menys: Tuenti triomfa fora de Catalunya i de manera molt especial entre els adolescents. Així que allà on són els meus alumnes... alguna cosa m'hi crida. Algú t'hi ha d'invitar, i quan ho vaig dir a classe, aquella matexa tarda ja m'hi registrava. D'aquell dia fa un any i mig i hi tinc quasi 100 alumnes com a amics.
En aquest temps he tingut anècodotes de tota mena: alumnes que em pregunten les notes (evidentment, no és el canal escaient), que m'expliquen coses seves, que imagino avorrits a casa.. Avui m'hi passaré la tarda connectada: demà tenen examen els de 4rt i alguns ja m'han fet preguntes, fins i tot m'han demanat pistes sobre l'examen de demà!
I si no em vingués la son... a les nits te'ls trobes a tots. És la seva hora, és el seu espai, és la seva manera de viure avui l'oci i la comunicació. Potser algun dia, aquestes hores s'arribaran a considerar lectives-no presencials. Temps al temps.
Teresa

divendres, 11 de juny de 2010

SI LOGO

Recordo ja fa uns anys, un llibre que va fer furor entre el pensament plural i el moviment per una altra globalització: "No logo. El poder de les marques", de Naomi Klein. Passats als anys, veus que els logos s'extenen arreu, que són poderosos signes identitaris, que en temps de confusió necessitem visualitzar-los i creus que més que oposar-t'hi, els has de convertir en amics de la teva causa. Els nostres logos i simbols... diuen molt de nosaltres i ens fan sentir a casa.
Avui, festa del Sagrat Cor, vull verbalitzar el logo de la Societat del Sagrat Cor, tot i que, en aquest cas, possiblement les paraules sobrin. Mary Shanahan, rscj de la província d'Austràlia/Nova Zelanda, ho expressa d'aquesta manera:
El Sagrat Cor és l’amor que ens atrau i ens porta enfora i l’obertura del logo n’és un símbol.
La creu que uneix els extrems del cor ens parla de ser veritable amor, que estar oberta al món no és simplement tenir un sentiment íntim o mirar als altres a distància. Hi ha una profunditat en l’amor que passa a través de la creu. Per a mi, aquest és el model de l’amor que Jesús ens va deixar i per això em parla de la comprensió de la meva vocació.
També sento que posa davant nostre la veritat del nostre misteri que és molt més del que fem i per aquesta raó continuem vivint-lo fins el dia de la nostra mort. A vegades, les rscj questionen el seu valor si ja no tenen un ministeri actiu. El cor envoltant el món ens parla de que el nostre ministeri és permanent, que mai l’abandonem.
Per a mi, personalment, la pregària d’intercessió ha arribat a ser important i està lligada a la nostra responsabilitat amb el món. Això pot sonar grandiós, però és vist desde la posició de la viuda i la seva contribució al Temple. Encara que sigui petit, és una resposta a la crida de descobrir i revelar l’amor amb el que hem estat regalades, un amor que enviem a través del món en la mesura que portem aquest món davant Déu que ens ha creat.

Bon dia i bona festa a tothom !!
Teresa

dimarts, 8 de juny de 2010

I ELS ANYS PASSEN DEPRESSA

Recordo un poema de Matí i Pol, musicat pel Lluis Llach que deia això: "I els anys passen depressa". Sempre ho he pensat: hi ha moments en els que sembla que el temps s'ha aturat, o que els segons no avancen, com per exemple el final d'un partit igualat, o un moment de màxim avorriment. Però els mesos, els anys... empaita'ls !! No sé què tenen, però volar és poc quan es tracta dels fulls del calendari.
Així, doncs, a lo tonto a lo tonto... aquest juny faig 25 anys de la sortida de l'escola. De fet, divendres passat es van reunir un grup d'antics companys per celebrar-ho, i gràcies al facebook he pogut contemplar que els anys no passen en va, tot i que a vegades costa de veure-ho en una mateixa. Així doncs, 25 anys de la selectivitat, del carnet de conduir, del primer any d'universitat. 25 anys de majoria d'edat i del dret a votar.
Tot veient les fotos, a les aules, al costat de Mater... em feia una mica la sensació que el fet de continuar vinculada a una escola del Sagrat Cor em manté unida a uns símbols que he fet meus i el treball a l'aula m'obliga a rejovenir el cor i l'esperit, a estar al dia, a viure intensament el moment present.
El pas del temps no és ni homogeni ni lineal, fins i tot a vegades sembla que reculi i tot. Des de la meva pròpia experiència, per damunt dels fets concrets, el que procuro és acompanyar-lo amb sentit i agraïment.
Teresa

diumenge, 6 de juny de 2010

RELIGIÓ I RES PUBLICA

Aquests darrers dies, amb motiu de la celebració del Corpus, ha tornat a les primeres planes un tema tan suat com el de la relació (o la intromissió) de la religió en l'esfera pública. I quan dic pública no vull dir el carrer sinó allò públic, allò que és de tots perquè ho paguem amb els nostres impostos, allò que pertany a l'Estat, i en el nostre sistema polític concret, un Estat no confessional.
Venim de la història que venim, d'una dictadura, d'un règim nacional catòlic que neix en una mena de creuada moderna. I n'arrosseguem, en la meva opinió, certs vicis que no per tradicionals s'han de conservar. Aquests dies estan sortint al carrer les processons del Corpus, i en alguns llocs ho fan al ritme de l'himne espanyol i custodiada per l'exèrcit... i no em sembla bé. Tot i que siguin voluntaris, tot i que es consideri una excepció a la llei que ho prohibeix, aquells uniformes, aquelles armes se suposa que no pertanyen a cap religió, però li rendeixen honors a un dels signes més representatius del catolicisme. Què deu tenir a veure el cos de Crist amb les armes, amb el poder militar?
Jo no em sento còmoda davant d'una escena com aquesta. Ja em va deixar garratibada quan la vaig presenciar a Granada quan hi feia el noviciat. I si es tracta només de conservar una tradició... gràcies a Déu tradicions molt més arrelades aque aquesta en la història de la humanitat han estat abandonades en la mesura que les hem considerades fora de lloc en el món civilitzat.
A punt de sortir de casa per anar a la processó del Corpus, crec que l'espai del cristià és el carrer, però no l'esfera d'allò que és públic en una societat diversa i interreligiosa, que és de tots perquè representa a tots.
Teresa

dimecres, 2 de juny de 2010

MÀRTIRS D'UGANDA

Demà 3 de juny, se celebra la festa dels Màrtirs d'Uganda. Per vincles d'amistat em sento lligada a aquest país i m'agrada saber-ne més coses. És una manera d'estar aprop de la gent que estimes.
L'evangelització ha estat una tasca dolorosa al llarg del segles. Des de Sant Esteve, primer màrtir cristià, fins al dia d'avui, on encara es documenten morts i persecucions en contra dels que professen el cristianisme. De fet, València no s'entén sense Sant Vicent ni Barcelona sense Santa Eulàlia, per molt que la rebategin com a Lali, oblidant-se del tot de les seves arrels cristianes.
I també ha provocat dolor... i si no que els ho preguntin als indígenes americans, als jutjats i condemnats a morir en una foguera o als musulmans caiguts al crit de "Déu ho vol" en temps de les creuades.
També l'Àfrica té la seva pròpia història, i tan ambigua com punyent. En concret, Uganda va ser evangelitzada pels Pares Blancs a finals del segle XIX. Ràpidament van aconseguir grans progressos, però també van topar amb el rey Mwanga que no els va ser gens favorable i va acabar perseguint-los. Així, el 3 de juny morien cremats Carles Lwanga i 21 companys més. Per la seva valentia van ser canonitzats el 1964.
Em diuen que demà es reuniran la Basílica dels Màrtirs d'Uganda, a Kampala, milers de persones vingudes de tot el país. Valents aleshores i valents ara, a Uganda se segueix lluitant contra la pobresa, la SIDA, l'oblit del món. Una espurna de llum per a qui vulgui mirar-la.

Teresa