dilluns, 27 de setembre de 2010

VA DE LLIBRES

Tinc al davant dos llibres de temes similars: "Tot el que tinc ho duc al damunt" de Herta Müller, premi Nobel de Literatura i "Tendríamos que haber gritado" de Ch. Feldmann sobre Bonhoeffer. Tots dos parlen de totalitarismes, tant se val si és dels alemanys o dels russos, tots dos parlen de la supervivència, tots dos parlen dels límits humans, de la llibertat, de la dignitat.
El primer l'he hagut de deixar inacabat. No avançava i he cregut que era millor prendre una determinació. El segon m'ha agafat des de bon principi, potser arrossegada per l'admiració que la meva mare professa a Bonhoeffer, "un gran home" com ella sempre diu. En temps de mediocritat moral i de "casos Malaia", potser em cal deixar-me impregnar per testimonis com el seu.
Una persona gran em deia fa poc: "a mi abans m'agradaven molt les vides de sants. Ara, el que em queda de vida, només vull llegir sobre Jesús". Potser els anys ens fan aprofundir i centrar-nos en allò que és realment important, abans la vida no se'ns escoli del tot i acabem decepcionats de nosaltres mateixos.

Teresa

divendres, 24 de setembre de 2010

LLIURES I CAPTIUS

Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i defensora dels captius. Avui és dia gran per a molta gent, tot i que molts no sàpiguen que una advocació del segle XIII pot conectar perfectament amb el nostre món d'avui. De la reconquesta medieval ja no en queda res. No tenim presos per alliberar ni captius pels que oferir la pròpia llibertat. Se suposa que la llibertat és el valor suprem, el que es troba per sobre de tots els altres, fins i tot per sobre de l'honradesa o la fidelitat. Som lliures i ho exigim a cada moment. Però tanta llibertat ens incomoda, ens neguiteja, i busquem la manera de sentir-nos menys insegurs. De fet, més d'una vegada he sentit a algun dels meus alumnes més grans: "No m'agrada créixer perquè suposa assumir responsabilitats i prendre decisions". La lliberat és una responsabilitat, i de les grosses. I com compensar el neguit? Aferrant-nos a persones i objectes que ens facin sentir menys "a l'aire". Així, ens esclavitzem a la tecnologia, als fàrmacs, als afectes tiranitzants, al consumisme, a la publicitat... Busquem qui decideixi per nosaltres i fins i tot decidim viure a través d'atres vides abans que assumir la pròpia. I tot perquè la beneïda llibertat, l'autèntica, de la que ens omplim la boca no té el color rosa amb que molts, interessadament, ens la pinten.
Teresa

dilluns, 20 de setembre de 2010

ANGLICANISME VERSUS CATOLICISME

Sembla que algú s'ha confabulat per tal que la relació entre l'anglicanisme i el catolicisme fossin tema de debat durant tot l'estiu i sobretot aquesta darrera setmana. La sèrie "Els Tudor" que tan èxit d'audiència ha tingut les nits del dijous ens ha posat sobre la pista d'uns fets històrics que van marcar un Cisma. La visita del Papa a la Gran Bretanya, on els catòlics són un 10% del conjunt de la població, ha estat àmpliament coberta pels mitjans de comunicació, manifestacions en contra incloses. Potser és que el Cisma mai havia d'haver estat i només va ser una lluita de poder amb unes conseqüències religioses irreparables. Potser és que la visita del Papa amb la beatificació del Cardenal Newman (catòlic convertit) tampoc ha estat un signe de comunió amb el món anglicà.
Però si m'he de quedar amb alguna cosa, em quedo amb un home de principis, amb un home honest i conseqüent fins el final: em quedo amb Thomas More, que per la seva desavinença amb Enric VIII va ser empresonat i decapitat. Tant me fa de quin bàndol fos, perquè quan un s'alia amb els seus propis ideals i no s'agenollla davant la por, ens transmet molt més que una creença, ens transmet una manera exemplar de viure.
Teresa

dimecres, 15 de setembre de 2010

VORA LA CREU

La Patrícia, una amiga, comparteix la seva reflexió a partir del text de la Mare de Déu dels Dolors que avui celebrem.
“Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare”... La meva vida professional es desenvolupa a un centre oncològic... Dia rera dia em toca travessar amb moltes persones, joves i grans, el llindar que porta de la vida a la Vida, i caminar al costat de tantes mares, filles, esposes, germanes que romanen amb tant d’Amor fent suau aquest trànsit difícil i misteriós... I cada dia, a la nit, m’emociona fer memòria dels seus rostres i dels seus noms, de la seva fidelitat i fortalesa, i de la seva capacitat de posar vida en situacions on la mort imposa el seu domini.
Tots som posseïdors de la capacitat d’esperar, de romandre, de generar vida allí on sembla que no és possible cap signe d’esperança, però moltes vegades silenciem aquestes capacitats femenines amb les que tot cor és beneït.
Demanem avui a Maria l’aprenentatge de la fidelitat, de la mirada compassiva, de la mà estesa a tantes existències despullades. També la confiança ferma en l’Amor que va transformant les nostres pròpies vides encara que tinguem la sensació de foscor, de petitesa, de fragilitat... la nostra terra serà capaç de donar fruits abundants i d’obrir-se a d’altres vides, com Maria va rebre la de Joan.

Patrícia Hevia

dimarts, 14 de setembre de 2010

L'ESTIU BÉ, GRÀCIES

Sembla que ja es va acabant la fase de preguntar com ens han anat les vacances. Amb cada persona que feia temps no et veies sorgeix la pregunta: com ha anat l'estiu? I el que s'acostuma a dir, per pressa o per costum, l'estiu bé, gràcies. Davant de respostes tan protocolàries sempre em pregunto què hi ha realment al darrera. Realment, tots hem passat un bon estiu? Tots hem gaudit del descans? A ningú no li ha pesat la soledat o ha viscut moments d'angoixa? Tothom ha resolt sense problemes l'excés de temps lliure? Si anessim al fons, crec que l'estiu combina de manera equilibrada i segons les persones el millor i el pitjor: és temps de fer tot allò que sempre ens queda al final de la llista i també temps més que suficient de trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb la parella, amb els fills... trenta dies i trenta nits, sense escapatòria.
No renuncio a trobar algú, o fins i tot jo mateixa, que un dia expressi amb valentia: l'estiu m'ha anat regular, ha estat un temps difícil de pair, me n'alegro de tornar al ritme habitual.

Teresa

dimecres, 8 de setembre de 2010

NO OBLIDEM HAITÍ

El calendari de les catàstrofes ens marca el dia que van succeir. La nostra memòria ens diu el mitjà pel que vam ajudar. Al cap del temps, ningú es recorda de que encara hi ha molt per fer. Matilde Moreno, rscj de Granada que viu a Haití explicava a la revista "Vida Nueva" la situació del país després del terretrèmol i la tasca que hi duu a terme en aquests moments. El seu testimoni ens recorda que el compromís per la vida no té fronteres.
"Para estas gentes, acostumbradas a sobrevivir en medio de la más absoluta miseria, la vida continúa. Continúa milagrosamente, porque aquí siempre ha sido así. Porque para la mayoría del pueblo haitiano la vida se traduce en un constante vivir sin ni siquiera lo mínimo necesario. Y yo, religiosa del Sagrado Corazón, comparto mi vida desde hace ocho años con esta querida gente, aprendiendo de ellos toda su constancia y su tesón. (...) Yo continúo con mi trabajo. No es justo aquél en que me empleaba antes del 12 de Enero. Ese día todo cambió y mi vida también. Sigo comprometida en el campo de la educación , sí, pero ahora desde una urgente plataforma que la Conferencia Haitiana de Religiosos y Religiosas organizó desde el mes de Febrero. (...) Damos talleres de terapia a profesorado de los colegios para ayudarles a superar su trauma, y a la vez, les facilitamos herramientas para que puedan ayudar al alumnado. (...)
Y después (de un tiempo de corte en España) volveré a esta tierra, porque éste es también mi país y ésta es mi gente. Volveré porque nos espera el reto de construir un Haití nuevo. Volveré porque creo en el Resucitado, en que la vida siempre vence a la muerte".
Teresa

dilluns, 6 de setembre de 2010

PILOT AUTOMÀTIC

Avui vaig amb el pilot automàtic, com quan els avions van aparentment sols mentre els qui els piloten se'n despreocupen. Després d'uns dies intensos i imprevistos, amb cinc dies de retard ahir vaig arribar a València. En poques hores he hagut de canviar el xip de manera fulminant: vaig arribar amb l'últim tren, m'he llevat molt d'hora, he conduït d'esma per una ruta ben coneguda, he entrat al cole a la mateixa hora que les que netegen les aules, m'he posat a corregir els exàmens que els meus alumnes van fer la setmana passada... i han anat arribant els companys, més morenos, alguns més prims, altres no... tots atrafegats a punt de començar les avaluacions. Massa coses en poc temps, massa impactes en ben poca estona. Per sort, les tres hores de tren d'ahir em van servir per revisar l'estat amb que arribava a casa: el cor agraït, el cos una mica fatigat, molta satisfacció per un estiu variat i complet.
Així que descansi una mica podré treure l'automàtic i tornar a assaborir que matinar m'és sinònim d'aprofitar el dia, que en el meu camí a l'escola veig com es lleva la ciutat, que la salutació a la portera no és un ritual, que cada alumne que m'espera mereix tota la meva atenció. Així anirem passant els dies d'aquest nou curs com si fossin únics, perquè de fet ho són.
Teresa