dijous, 28 d’octubre de 2010

RUTINES EXTRAORDINÀRIES

Acabo de veure, un any més, "El club de los poetas muertos". Podria semblar que no ens podem alliberar de certes rutines i que any rera any fem el mateix. De fet, imagino que moltes feines pateixen aquesta situació. En algunes coses també la meva... però només en algunes, perquè de fet, no hi ha res igual d'un dia a l'altre, ni jo mateixa...
Com sortir del cercle de la repetició? Jo intento fixar-me en alguna cosa nova, algún petit descobriment. Aquesta petita escletxa fa que cada experiència sigui del tot diferent i cada dia sigui nou. El que sí que es repeteix aquests dies al vídeo, i no em fa res, és l'emoció de veure els meus alumnes "tocats" per una història sobre el sentit de la vida que té molt a veure amb la seva edat i la seva recerca personal. Aquests moments són els que fan extraordinària aquesta professió.
En aquesta línia, un fragment en relació amb la pel·lícula:
«...el dia d'avui no es tornarà a repetir. Viu intensament cada instant, que no significa esbojarradament, sinó mimant cada situació, escoltant a cada company, intentant realitzar cada somni positiu, buscant l'èxit de l'altre, examinant-te de l'assignatura fonamental: l'Amor. Per tal que un dia no lamentis haver malaguanyat egoistament la teva capacitat d'estimar i donar vida"

Teresa

dissabte, 23 d’octubre de 2010

LA RED SOCIAL

Ahir vaig anar al cinema. tenia ganes de veure "La red social" i alhora sabia que no hi podia anar amb qualsevol. De fet, una persona a la que vaig convidar em va preguntar: "Què és el facebook?" Definitivament, no hi podia anar amb qualsevol...
"La red social" descriu els origens convulsos d'aquesta xarxa social que, si fos pel nombre de persones registrades, seria el tercer país del món, només darrera de la Xina i l'Índia. Cinc-cents milions de persones no és qualsevol cosa, i vol dir que algú va captar una necessitat social i li va donar forma. Tant bé li va anar el negoci, que ara és el multimilionari més jove del planeta i els diners, i potser els maldecaps, li surten per les orelles.
La pel·lícula em va resultar molt interessant, amb un ritme frenètic que a vegades costava de seguir. El guió, del mateix de "El ala oeste de la Casa Blanca", em va semblar molt ben trabat. L'actor que fa el paper protagonista, molt aconseguit. I la trama... trepidant, perquè trepidant és el ritme d'avui, els avenços, la tecnologia i els interessos que s'hi juguen. D'una idea per passar l'estona a un dels negocis més fructífers del moment. I, tot plegat, nascut d'un noi que sense dubte treuria un "necessita millorar" en un examen d' habilitats socials.

Teresa

dilluns, 18 d’octubre de 2010

CONTRA EL SILENCI I CEGUESA

La vida, plena de contrastos, pot ser, si ho volem, una escola farcida d'aprenentatges. En aquest cas alliçonar no vol dir renyar sinó oferir-nos la possibilitat de ser una mica més savis. Què és sinó el fet de viure?
El llibre "Tendríamos que haber gritado" de Ch. Feldamnn ens acosta al personatge de Dietrich Bonhoeffer d'una manera profunda i molt amena alhora. Un jove pastor protestant, intel·lectual i just, es veu sobrepassat pel temp que li toca viure: l'ascens del nazisme i l'holocaust que se'n deriva. A partir d'un posicionament més aviat tebi, veurem com la teologia que fonamenta la seva vida el fa decantar-se per una acció directa i arriscada contra aquell moviment basat en l'odi i la destrucció de tot allo que se sortís dels seus paràmetres.
De la por i la cautela, Bonhoeffer va passar a posicions molt arriscades que li van costar la vida i un llarg patiment final. No podia romandre en silenci. El que succeia al seu voltant era massa colpidor. La fe en Jesús crucificat el va fer interpretar i acceptar la seva pròpia passió, una mort en comunió amb totes les morts injustes del seu voltant que no va voler ignorar.
Teresa

dijous, 7 d’octubre de 2010

NOBEL DE LA PAU

Demà divendres es coneixerà la persona guardonada amb el premi nobel de la pau. Per primera vegada sóc conscient de que en una sola setmana s'atorguen aquests premis en les seves cinc categories. Les tres primeres, tot i la seva importància, són més llunyanes als meus centres d'interès o capacitat intel·lectual, i no m'han despertat massa expectació. Avui sí, poc abans del migdia he entrat a la pàgina web de la Fundació Nobel i he pogut veure com el compte enrera del rellotge em deia que m'hauria d'esperar encara uns 40 minuts. No he pogut entretenir-m'hi.
Demà a la mateixa hora sabrem que succeeix a Obama en aquesta designació. Posats a desitjar... a mi m'agradaria que, per variar, fos una dona. Que no fos d'un pais dels més anomenats i que així, ens obrís a altres realitats menys conegudes. Que fos una persona ben nomal, amb la que ens hi poguessim identificar. Que no fos un premi polèmic, que hi hagués consens. I finalment, m'agradaria que fos algú, ja sigui home, dona o institució, d'aquí o d'allà, de qui ens en poguessim sentir orgullosos i estigués a l'alçada dels seus predecessors.

Teresa

diumenge, 3 d’octubre de 2010

NEGOCI ESPIRITUAL

Fa uns dies Martínez Camino es refereria a la propera visita a Santiago i Barcelona com un "negoci espiritual i negoci econòmic". Independentment de les campanyes desfermades contra aquesta visita i que setmanes abans ja omplen pàgines i articles d'opinió d'alguns diaris, sembla que el Secretari de la Conferència Espiscopal Espanyola encara no hagi après la suficient diplomàcia per entendre que hi ha paraules que no lliguen. Si del que es tracta la visita és d'afavorir una experiència eclesial entre els fidels dels llocs escollits i, en conseqüència, dels creients de tota l'Església, la paraula negoci no sembla la més escaient. Perquè un negoci, segons l'IEC, és un afer, assumpte, empresa, especialment comercial, de què s’espera obtenir avantatge, profit o beneficis. La connotació comercial enfonsa tot el sentit espiritual, religiós, de comunió que es pretén, tot i que no ens hem d'enganyar i està clar que qualsevol projecte comporta un preu econòmic.
Quan Jesús era posat a prova deia "Al Cèsar el que es del Cèsar i a Déu el que és de Déu" era prou conscient que ens costa separar les coses i que al llarg de segles es farien autèntiques barbaritats. El problema, per a mi, és que seguim sense entendre moltes coses però adoptem el posat de qui ho sap tot i no es morirà mai.

Teresa