divendres, 26 de novembre de 2010

MOMENT HISTÒRIC

Aquests propers dies viurem un moment que es pot titllar d'històric. De fet ja fa temps que estem tots plegats una mica neguitosos, que a vegades ens sembla que els dies passen massa a poc a poc, i ens agradaria trobar-nos ja al dia assenyalat. Anem complint amb les nostres obligacions i els deures quotidians, però de fet tenim el cap en un altre lloc i posem tots els esforços per tal que no se'ns noti massa, no fos cas que la nostra imatge de seriositat i professionals competents en quedés malmesa.
D'aquí a quatre o cinc dies tot tornarà a la normalitat. Seguirem amb la nostra vida, a l'aguait de noves fites que ens aportin una mica de color, aquell bri d'il·lusió que inunda el nostre cor i tenyeix subtilment tot allò que toca.
Ja ho sabeu: Montilla, Mas i Puigcercós... Messi, Iniesta i Puyol... copeu les nostres converses i els nostres desigs. Sou referents per a molta gent i aquesta responsabilitat no es dóna a qualsevol. Cadascú en el seu ofici feu-ho el millor que sabeu i no penseu tan sols en vosaltres. Només passen a la història els que han sabut fer-s'hi un forat per mèrits propis.

Teresa

dimecres, 17 de novembre de 2010

LA BUENANUEVA

Si estàs oberta a noves possibilitats, els alumnes sempre et sorprenen. Això sí, has de tenir temps per escoltar-los i una disposició favorable al que et puguin proposar. Jo mateixa més d'un cop els paro els peus, doncs et vénen amb propostes que no tenen més finalitat que no fer classe amb qualsevol excusa que comença amb la paraula podriem... I jo els dic: "podriem... però no ho farem". Forma part d'un estira i arronsa clàssic.
Però alhora que no baixes la guàrdia, cal estar molt atenta a les propostes que neixen d'un desig d'ampliar la temàtica, d'assolir noves mirades sobre el tema que estem tractant, de fer pensar, d'ajudar a dialogar. D'aquesta manera em va arribar la proposta d'un alumne de Batxillerat de veure "La Buena nueva", una pel·lícula de la que n'havia sentit parlar i que fa unes setmanes la van fer a la televisió. La curiositat de la petició em va fer comprar-la i descobrir una història real, paral·lela a la Guerra Civil, a l'interior de Navarra en la que es veu de manera molt clara que no tota l'Església es va decantar a favor de l'alzamiento, i que alguns capellans, volent ser fidels a l'evangeli, es van posicionar de manera clara i arriscada en pro dels més febles i perseguits, en aquest cas els republicans.
La pel·lícula em va agradar, tot i que està fet amb pocs mitjans i es nota. I em va fer descobrir una directora, Helena Taberna, una dona amb voluntat d'explicar la història per no caure en l'oblit. En aquesta línia té altres pel·lícules com "Yoyes" (ex etarra assassinada pels seus ex-companys) i una de recent "Nagore", sobre un cas de violència de gènere.
En definitiva, farem un forat a "La Buena nueva" dins el programa, ells contents i jo agraïda de que alguns es prenguin la matèria com un espai obert a les iniciatives raonables.

Teresa

dissabte, 13 de novembre de 2010

UNA MONEDA, DUES CARES

Rebo amb sorpresa i alegria la notícia de l'alliberament d'Aung San Suu Kyi, l'opositora birmana que ha estat alliberada del seu arrest domiciliari que l'ha tinguda reclosa a els darrer set anys i mig. Premi Nobel de la Pau l'any 1991, ha passat quinze dels darrers vint-i-un anys privada de llibertat. Filla de l'heroi de la independència de l'actual Myanmar, es va sentir hereva d'una tasca, d'una idea: "Com a filla del meu pare no podia romandre indiferent davant del que estava passant". Es va separar fa més de vint anys del seu marit i dels seus fills petits per quedar-se al seu país i lluitar per la seva democratització. El seu marit va morir sense tronar-se a veure.
Escolto amb admiració les paraules de l'esposa de Liu Xiaobo, Nobel de la Pau d'enguany, que tot i haver d'anar a la presó a comunicar-li al seu marit la concessió del guardó, va expressar que estava orgullosa del seu marit, malgrat la separació forçosa que estan patint: "No ens agrada viure així. Podriem haver marxat abans que el detinguessin però vam decidir que no ho fariem".
Una mateixa realitat: la manca dels drets civils més bàsics en ple segle XXI. I dues cares: la de la fràgil llibertat d'Aung San Suu Kyi i la ferma voluntat de Liun Xiao. Qui ha dit que vivim en un món sense valors quan hi ha gent que arrisca la vida pel bé dels seus compatriotes?
Teresa

divendres, 5 de novembre de 2010

JO SÍ T'ESPERO

Que voleu que us digui.... Partint de la llibertat d'expessió, estic una mica indignada amb l'allau de crítiques que estic sentint aquests dies amb la visita de Benet XVI a Barcelona per dedicar la Sagrada Família. Crec que són oportunistes i orquestrades, i em dolen.
Així.... jo dic: Benet XVI, jo sí t'espero
perquè crec que el lloc de l'Església és el carrer, perque ja ho va ser en els seus principis quan es predicava a les places, perque crec que el seu lloc és entre la gent del carrer i sé que molta gent de parròquies hi serà.
perquè hem viscut altres fenòmens que ens han estat aliens (algú recorda l'espectacle de Carlinhos Brown al Passeig de Gràcia?... les molèsties que va generar, el que va costar... i tot plegat, per a què?) i no hem dit res.
perquè tots vivim les nostres ambiguitats, i no per això ens amaguem a casa. La crítica i l'autocrítica (encara millor) a l'Església és del tot necessària, però també té dret a viure i reunir-se.
perquè la fe catòlica, com totes les religions, parteixen d'un desig d'una millor convivència, d'una fraternitat... i les expressions públiques en aquest sentit sempre tindran el meu suport. I l'aconfessionalitat de l'Estat no suposa, que jo sàpiga, fer callar les expressions religioses, que hi són i que ens permeten entendre qualsevol cultura.
Ja ho veieu... Mai m'hagués imaginat que aquest escrit sortiria de mi d'una manera tan espontània però no m'ho volia callar.
Teresa

dijous, 4 de novembre de 2010

EL QUE L'ART ENS ENSENYA

Fa uns dies, algú va centrar una pregària en aquesta imatge de Déu creant Adam, de la Catedral de Chartres. Aquesta persona està passant un moment difícil, una malaltia massa comuna i extesa l'ha obligat a aturar-se, a mirar-se la vida amb la serenor del repòs i el neguit de la incertesa. Déu, diguem-ho així, s'ha desdibuixat en aquest temps.
Ella ens explicava que el que l'ha resituat de nou ha estat contemplar aquesta imatge i posar-se ella mateixa en el lloc d'Adam, amb el caparró entre les mans de Déu i abandonar-s'hi totalment, esperant que tot allò dolent pasés i la tendresa de Déu l'embolcallés.
Penso que en moments de dificultat com aquests se'ns regala l'oportunitat d'anar al fons de la nostra vida i aquest viatge es converteix en una ocasió única per saber què volem, per expressar què ens importa, per donar testimoni de la nostra plenitud.

Teresa