dijous, 23 de desembre de 2010

BON NADAL I AQUESTES COSES QUE ES DIUEN

Ahir em van felicitar el Nadal d'una manera que em va sorprendre: Si no ens veiem, Bon Nadal i aquestes coses que es diuen. Què debia voler dir amb aquestes coses que es diuen? Potser és que ens felicitem de manera molt superficial, sempre amb la mateixa cantarella, sense posar-hi gaire èmfasi ni pensar de veritat en la persona que tenim al davant. Com quan a missa extens la mà per donar la pau i et trobes una mà flàcida, sense cap expressió ni intenció de res.
Què volem dir quan diem Bon Nadal o Bones Festes? Li desitgem el millor a aquella persona? Li destigem uns dies tranquils de família i descans? Li desitgem, si és creient, que aculli en el seu cor a Déu que es fa home i es compromet amb la humanitat sencera?
Tot aquests desitjos són lloables si ho fem conscientment. Abans, amb les felicitacions que omplien les cases tots havíem passat prèviament uns minuts elaborant un text, tot fent present en la nostra memòria a la persona escollida. Ara que ja no n'enviem (jo, por exemple, no en faig cap) i que a tot estirar fem un correu electrònic col·lectiu, hem perdut aquella estona d'estar amb cada persona. És per això que em forço a escriure (emails) de manera individual a persones concretes, que planifico algunes trucades, que vull estar atenta a gent que sé que agrairà el record, sobre tot perque és Nadal. És per això que vull felicitar-vos el Nadal a tots els que seguiu treient el cap per aquest bloc, quasi quatre anys després de començar-lo. Per un moment visualitzo noms, cares, comentaris, i fins i tot rostres que no conec i desitjo a cadascú allò que de veritat necessiteu, que aquests dies pogueu disfrutar de la família i que acolliu en el vostre cor al Déu amb nosaltres que fent-se home es compromet per sempre amb tota la humanitat.
Teresa

diumenge, 19 de desembre de 2010

MÉS QUE UN PROGRAMA

Diumenge al matí i jo davant la televisió. Si el Barça és més que un club, la Marató de TV3 és més que un programa. Mesos de preparació, milers de participants, hores i hores d'emissió per tal de posar rostre a una malaltia, cada any una patologia diferent, però sempre ben propera. Potser perquè s'apropa el Nadal, i ens agafa a tots més sensibles, però el cert és que la gent respon. La proximitat humana i la confiança en qui en fa la proposta ens dóna garanties. A més, els diners van a l'arrel del problema: la investigació científica.
No podem abusar de la solidaritat. Si cada setmana fessim una marató matariem la generositat. Val la pena concentrar la feina, les activitats, la participació popular. Un dia a l'any, o dos, o tres. Dies de mirar més enllà i descobrir altres realitats... menys afortunades? Avui escolto alguns testimonis i m'arriba el dolor una realitat que en forma de cadira de rodes va arribar sense avisar. Tampoc la voldria per a mi. Però també recordo un jove amb una malaltia visual degenerativa que em deia: "Avui no canviaria res de la meva vida". I aquesta acceptació del que ens toca, sigui el que sigui, n'és la clau. I tirar endavant. I saber-nos regalats.
Teresa

dilluns, 13 de desembre de 2010

SANTA LLÚCIA,ORA PRO NOBIS

Ja fa dies que volia escriure sobre la vista, aquest sentit que com tantes coses a la vida, donem per suposat i al que no li atorguem cap importància. De fet, l'evangeli d'ahir parlava de coixos... i cecs!, i avui és Santa Llúcia, patrona de cosidores i oculistes. Massa casualitats per no aprofitar-les!
D'un temps ençà, no podia llegir la lletra petita, ni del diari. De fet, pensava que les mateixes editorials escolars, any rera any, amb el seu afany estalviador, anaven reduint la lletra dels llibres. Sempre resulta més fàcil donar la culpa als altres, també a mi. Les etiquetes del supermercat s'havien convertit en un misteri imposible de resoldre, a l'alçada de les trames més fantàstiques de Dan Brown. Com que veia que m'estava perdent massa coses a la vida, vaig fer un cop de cap i l'oculista va certificar el diagnòstic esperat: Teresa, ja necessites ulleres.
Més contenta que un gínjol, les meves ulleres noves m'han obert a un munt de possibilitats, sobretot des de que no se m'escapa el pes net i el pes escorregut de les llaunes d'olives, que no es pot ser una ingènua en aquesta vida. I m'han confirmat en una petita convicció: tot allò que creies que mai et passaria, et pot passar més aviat del que et penses, digues-li esquinç, digues-li ulleres. Tot plegat, un signe de normalitat i una lliçó d'humilitat.
Ull viu! i que Santa Llúcia ens conservi la vista a tots plegats !
Teresa

dijous, 9 de desembre de 2010

SILENCI, SILENCI, SILENCI

Aquests dies d'abans de Nadal toca parlar als meus alumnes de 15-16 anys de la vida religiosa. El programa dedica un tema de la història de l'Església a St Benet, l'aparició dels monestirs, la vida religiosa avui... i no vull perdre l'oportunitat d'explicar-los una dimensió que ningú més els explicarà de manera seriosa. En sentiran acudits, llegiran alguns titulars als diaris... però poques vegades, potser cap, podran apropar-se a l'opció de vida religiosa sense que algú la titlli de vajanada en ple segle XXI.
Hem llegit un text sobre la comunitat de monges de Sigena, hem treballat en paral·lel la vida de molts missioners que, en nom del mateix Jesús, porten un estil de vida ben diferent i hem acabat visualitant uns 20 minuts de la pel·lícula "El gran silenci", rodada al monestir de la Cartoixa proper a Grenoble (França).
I ara que ja ha passat l'experiència amb la primera classe (me'n falten tres, i sempre es poden rectificar coses, aquest sort tinc...) exclamo sense donar-me per vençuda del tot: Què dificil que és intentar transmetre la importància del silenci a joves que viuen permanentment connectats a tota mena de dispositius electrònics! Què difícil convencer-los del valor de la l'austeritat en plena campanya comercial de Nadal!
Puc entendre que la vida religiosa avui es fa difícil d'explicar i més a un grup d'adolescents, però més em preocupa que els valors que viuen no inclouen ni per equivocació la del silenci i la soledat, imprescindibles per madurar i arribar a viure, algún dia, de manera adulta. Potser només és qüestió de temps i de procés. Potser.
Teresa

dijous, 2 de desembre de 2010

TROBA LA DIFERÈNCIA

¿No sou aficionats als enreteniments que consisteixen en buscar un nombre determinat de diferències entre dos dibuixos? Jo mai he estat bona per a aquestes coses, ni pels mots encreuats, ni per les sopes de lletres ni menys pel sudoku. De fet veig que alguna gent molt propera a mi s'ha enganxat a aquest joc. Jo, per si de cas, no m'hi acosto.
Buscar la diferència entre dos dibuixos exigeix molta concentració, atenció i bona vista, i a mi aquesa darrera comença a fallar-me. Res extraordinari, el que toca. Però de cara a aquest Advent recentment estrenat, em proposo buscar i facilitar algunes diferències entre la meva vida habitual i aquest temps en el que se'ns convida a l'espera joiosa. La primera és la corona d'Advent que tenim a la capella i que ens recorda que l'arribada de Jesús a la nostra vida és progressiva, que no va arribar de cop, que el vam anar descobrint i que així que es va anar apropant, va il·luminar la nostra vida. La segona també té a veure amb la llum: l'estona diària de pregària la faig des de fa uns dies amb una espelma encesa. Un petit signe que converteix l'espai quotidià en un espai nou, sagrat. Per sort les propostes mai s'esgoten i cadascú pot triar la seva. Petits rituals, petits canvis, signes litúrgics que fan la diferència.

Teresa