dilluns, 13 de desembre de 2010

SANTA LLÚCIA,ORA PRO NOBIS

Ja fa dies que volia escriure sobre la vista, aquest sentit que com tantes coses a la vida, donem per suposat i al que no li atorguem cap importància. De fet, l'evangeli d'ahir parlava de coixos... i cecs!, i avui és Santa Llúcia, patrona de cosidores i oculistes. Massa casualitats per no aprofitar-les!
D'un temps ençà, no podia llegir la lletra petita, ni del diari. De fet, pensava que les mateixes editorials escolars, any rera any, amb el seu afany estalviador, anaven reduint la lletra dels llibres. Sempre resulta més fàcil donar la culpa als altres, també a mi. Les etiquetes del supermercat s'havien convertit en un misteri imposible de resoldre, a l'alçada de les trames més fantàstiques de Dan Brown. Com que veia que m'estava perdent massa coses a la vida, vaig fer un cop de cap i l'oculista va certificar el diagnòstic esperat: Teresa, ja necessites ulleres.
Més contenta que un gínjol, les meves ulleres noves m'han obert a un munt de possibilitats, sobretot des de que no se m'escapa el pes net i el pes escorregut de les llaunes d'olives, que no es pot ser una ingènua en aquesta vida. I m'han confirmat en una petita convicció: tot allò que creies que mai et passaria, et pot passar més aviat del que et penses, digues-li esquinç, digues-li ulleres. Tot plegat, un signe de normalitat i una lliçó d'humilitat.
Ull viu! i que Santa Llúcia ens conservi la vista a tots plegats !
Teresa

1 comentari:

Anònim ha dit...

Teresa, Després de llegir el teu bloc, me'n adono que encara no he anat a Sta. Llúcia (Catedral) i me'n hi vaig. Gràcies per recordar-me el que jo t'havia ensenyat de petita.I em sentiré scompanyada per tu. La mare.