dissabte, 6 de febrer de 2010

AVATAR

A vegades cal sacrificar els propis gustos o interessos per saber per on va el món. És a dir, en algunes ocasions es pot llegir l'ABC per captar l'ànima de la capital, escoltar Radio Intereconomía per endinsar-se en la dimensió desconeguda o fins i tot pagar set euros i ficar-se en un cinema per descobrir noves tendències, encara que no siguin les teves. Sempre ha estat ben vist tenir temes variats de conversa, i no en seré jo ara l'excepció.
Abans de les nou nominacions als Oscar, Avatar ja lluïa una extensa crítica favorable i un boca-orella definitiu. Calia anar-hi i poder-hi dir la meva, tot i que la ciència ficció, d'entrada, no és el que més m'atrau. Un cop disposada a passar-me 160 minuts dins un cinema (entrada super amortizada!) arribava el moment de ficar-me en la història o de mirar-la de lluny, amb un ull a la pantalla i un altre al rellotge.... Doncs, com acostuma a passar sovint, el que va triomfar va ser el pla B, és a dir, el del rellotge.
Avatar és una pel·lícula molt ben feta, amb uns mitjans tècnics d'animació espectaculars, amb uns efectes especials sorprenents... però amb una història tan fluixa, tan poc desenvolupada, tan de bons i dolents... que et dóna la sensació que el director ha volgut estirar com un xiclet un guió sense força i que de tant estirar-lo s'ha deformat del tot. És cert que hi ha idees interessants (la sociologia del poble indígena ho és, si més no per fer-ne un paral·lel amb el nostre món actual -la idea de divinitat, el vincle, la fidelitat, la interioritat...) però de cap manera em va resultar suficient per arribar a sentir-me involucrada per una història que, pel meu gust, no s'aguanta. Comprenc, en part, les nombroses nominacions, igual que comprenc que s'han de recuperar amb escreix els més de 200 milions de dòlars i els Oscar són un trampolí immillorable. No comprenc l'avatarmania, a no ser que, definitivament, aquest món ja no sigui el meu.
Teresa