dissabte, 29 de maig de 2010

ALEGRAR-SE AMB LES DESGRÀCIES ALIENES

Cada any, quan s'acosta el mes de juny, quan arriba la calor, ens retrobem amb una cita esportiva insustituïble, el Roland Garros. M'agrada el tennis, tot i que poques vegades veig un partit sencer: corres el perill de passar-te tota la tarda davant la televisió, i al preu que es cotitza el temps, no m'ho puc permetre.
Ahir vaig seguir una estona un partit i em venia al cap una cosa que sempre m'ha impressionat d'aquest esport: la seva extremada educació i respecte per l'adversari. De fet, crec que és l'únic esport on no s'aplaudeixen els errors del contrincant. Només s'aplaudeixen les pilotes bones. Amb les dolentes, siguin de qui siguin, es fa silenci.
Des de la meva pròpia experiència esportiva, no cal anar més lluny, moltíssimes vegades m'he alegrat dels errors dels altres, de les expulsions dels adversaris, d'una sanció que aparta el millor jugador de l'equip rival una temporada de la competició. En definitiva, m'he alegrat de les desgràcies alienes perquè afavorien els meus interessos. Això en l'esport.
Però, i a nivell quotidià? També ens passa? O si ens passa ningú s'atreveix a dir-ho? No quedaria bé. On s'és vist que algú faci festa amb els mals d'un altre?
Ni al tennis s'expressa ni al carrer es reconeix, però això no vol dir que no sigui una realitat humana a mig camí entre els gelos i la venjança. Tan senzill i tan real com dir: això que li ha passat, li està bé, s'ho mereixia.

Teresa