dimecres, 28 de desembre de 2011

CRIADAS Y SEÑORAS

Acabo de veure un excel·lent pel·lícula: "Criadas y señoras". M'ho van proposar sense saber massa què anava a veure. La primera dada era que la sala (petita) del cinema era plena de gom a gom. Gent cansada de família? Gent farta de comprar? Potser una mica de tot això i de persones amb ganes de veure bon cinema, que sempre n'hi ha.


La pel·lícula es situa en els anys 1960 a l'Estat de Carolina del Sud, als EEUU. La segregació racial és un fet, els rebrots del ku-kux-klan són esporàdics però letals... i enmig d'aquesta realitat, un grup de dones de servei, filles de criades i nétes d'esclaves, exposen les seves vides per tal que el que estan vivint i patint algun dia arribi a ser història passada.

M'ha resultat un argument molt equilibrat entre el drama contingut i el somriure a estones, amb una protagonista que travessarà els límits de la segregació per explicar-ne les vergonyes: humiliacions, silencis, resignació. Una fotografia esplèndida, una ambientació molt acurada i el regal d'unes interpretacions excel·lents que et fan passar els 137 minuts d'una volada.

Qui n'explica el fets té molt mèrit, però més encara les que els va patir en primera persona, generació rera generació, fins que la mateixa història es va negar a justificar aquella barbàrie.

Teresa

divendres, 23 de desembre de 2011

BON NADAL

Faig meves les paraules de Pere Casaldàliga, en el poema que ha fet per a aquest Nadal 2011.
Amb ell us desitjo de tot cor unes molt bones festes. Fins ben aviat. Teresa

Nadal, un Nadal altre:
per descobrir, acollir i anunciar
el Déu-amb-nosaltres, avui, aquí;
segons Mateu, capítol 25.
Qui s'entén amb els pobres
pot entendre's amb Déu.

Només així, fet infant,
fet Déu vingut a menys,
podríem trobar-te,
diàriament nostre,
entre Betlem i la Pasqua,
Jesús, el de Natzaret.

Any Nou, Temps Nou,
alternatiu
en Política, en Economia, en Religió.
Contra els grans projectes de mort,
el gran projecte de la Vida.
Contra el consumisme depredador
entre armes i agrotòxics,
consumim indignació
amb tendresa i militància.
Visquem en Sumak Kawsay.

Terra i Pau pel Poble Palestí,
pel Poble Kaiowá Guarani,
per tots els pobles indígenes i quilombolas,
per totes les migracions del món,
pels milions de gent humana
condemnada a la fam...

Malgrat totes les crisis,
si podem bressar Déu
entre els braços de Maria i Josep,
no hi ha motiu per tenir por.
Déu és a l'abast
de la nostra Esperança.

divendres, 16 de desembre de 2011

FELIÇOS, MALGRAT TOT

Ho comentàvem l'altre dia. Amb cert optimisme alguns afirmaven que si, que a grans trets érem feliços. Que si sortiem al carrer, la gent amb la que ens trobariem eren gent fonamentalment feliç. I jo, em vaig quedar amb l'interrogant al cor, potser una mica experimentada en la vida i observadora de la realitat. Al vespre em feia la pregunta: si de veritat som feliços... perquè l'abús d'alcohol? perquè el consum de drogues? perquè l'àmplia prescripció d'ansiolítics? Crec que alguna cosa ens diu que no acabem de saber viure i necessitem algunes vies de fugida de la realitat... senyal inequívoc que no tot va tan bé.
Ara que ho penso... les riuades de compradors d'aquestes dates nadalenques també són un signe d'on posem massa vegades la felicitat: fora de nosaltres, en objectes que ens són aliens, en experiències que impacten en la nostra persona i que generen més inestabilitat que altra cosa.


El meu desig: que vivim des del cor aquest dies finals d'advent, que sapiguem descobrir l'esperança que s'amaga en una menjadora.


Teresa

dissabte, 3 de desembre de 2011

HABEMUS PAPAM

Parlar de l'Església o reflexionar sobre la seva significativitat en el món d'avui sempre és una oportunitat per als cristians. Si aquesta reflexió es fa amb respecte, en podem parlar d'igual a igual. Si l'expressió és insultant o grollera, tanquem les portes a qualsevol diàleg. I això en qualsevol tema.

Ahir vaig anar a veure "Habemus papam". Em va sorprendre el tema: què passaria si el papa recent escollit no es veiés amb cor de liderar una Església necessitada de canvis profunds i renunciés al seu pontificat? Darrera aquesta trama crec que s'amaga un crit a favor de nous aires a l'Església, barrejat amb un humor molt ben trobat i una direcció que ha mimat les escenes i els seus personatges, molts d'ells cardenals retinguts al Vaticà fins que el Sant Pare no surti al balcó i es faci públic el seu nom. Una cosa em va sorprendre del començament: en el moment de l'elecció, la majoria d'ells expressen internament que no volen ser escollits per al càrrec. I em pregunto... aquest aparent signe d'humilitat (o comoditat...) és real en el nostre món d'avui, per molt seguidors de Crist que siguin? Crec que a vegades ens creiem que els cristians estem fora del món, però poques vegades és així. De fet, el que ens toca és ser part de la història, i això només es fa si tenim els peus ben plantats al nostre món, un món també ple de gelosia, afany de poder i autocomplaença. O algú crec que per ser cristians n'estem alliberats?


Teresa

divendres, 25 de novembre de 2011

GRAN RECAPTE

Avui i demà, el Banc del Aliments, organitza l'anomenat "gran recapte". Durant dos dies, a mercats i supermercats de tot Catalunya, tindrem l'oportunitat, de manera senzilla i efectiva, de posar el nostre granet de sorra per alleugerir la situació de fam i precarietat de moltes famílies de casa nostra. Sabem que la crisi ha colpejat fins i tot famílies que fa uns anys no podien preveure patir problemes econòmics i que avui es troben en el grup dels anomenats "pobres". El nombre de persones necessitades s'ha disparat, i les donacions... han minvat.
Massa sovint sento dir que no ens refiem de les entitats que recullen les nostres ajudes econòmiques. És cert que hi ha hagut casos de malbaratament i engany que han fet molt mal als qui de bona fe hi havien col·laborat. Però quan davant d'aquestes situacions ens pleguem de braços... no estem fent cap favor als destinataris de la nostra solidaritat. És per això que la iniciativa del Banc dels Aliments, i sobretot la seva feina continuada, em resulta tan interessant fins i tot per a butxaques amb pocs recursos. Qui no pot col·laborar avui i demà amb un quilo de llenties o d'arròs? Només cal que, quan faci la meva compra, agafi algun producte més i l'entregui al punt de recollida. I si m'és possible, faci aquest gest de manera periòdica, perquè les necessitats bàsiques no s'esgoten amb el Nadal. Ben fàcil, ben senzill, ben eficaç.

Teresa

dilluns, 21 de novembre de 2011

BENEÏDA CONFIANÇA

21 de novembre de 1800: quatre noies fan els seus vots en un petit pis de Paris. Entre elles, Magdalena Sofia Barat, la més jove de totes elles i l'única que es mantindrà en aquesta opció. El foc, que ja l'havia acompanyat en el seu naixement, de nou va ser protagonista en un petit descuit sense conseqüències. El foc del cor i les ganes d'extendre la seva crida van fer d'aquella noieta una dona forta de conviccions, fràgil de salut i ferma en la confiança. Avui, 211 anys després, aquella flama continua encesa i som molts i moltes que estem de festa perquè la Societat del Sagrat Cor segueix donant forma a aquella petita intuïció: escoles, acompanyament, exercicis espirituals, publicacions, acció social, teologia, pastoral... Allà on som tenim la crida de "descobrir i manifestar l'Amor del Cor de Jesús" en un món tan necessitat com el nostre d'un bri de llum i d'esperança.

dilluns, 7 de novembre de 2011

MOSTRA DE CINEMA ESPIRITUAL

Per primera vegada puc gaudir d'aquesta proposta que sabia que existia a BCN des de ja fa vuit anys. M'agrada la seva línia i m'agrada que es faci en un cinema com l'Alexandra, que amb els anys ha anat optant per un cinema diferent, amb personalitat, allunyant-se de les pel·lícules més comercials que omplen els multicines de totes les ciutat i pobles. Suposo que no és casualitat que aquest cinema hagi prioritzat aquesta Mostra de bon cinema alternatiu.
Tot i que ja fa tres dies que està en marxa, pot ser una bona opció per quelsevol d'aquests dies, fins el 13 de novembre. Feu clic aquí per consultar-ne la programació.
Teresa

diumenge, 30 d’octubre de 2011

PROMESES


La permanent campanya electoral en la que ens trobem descaredita certes promeses. A vegades tens la sensació de que el paper tot ho aguanta i com si en els nostres temps no quedés tot registrat, els uns i els altres llancen tota mena d'eslògans de dificil compliment. La darrera promesa ha estat la de la felicitat. Sentir-la m'ha fet pensar en una botigueta que hi ha aprop de casa de tota mena de merchandising "new age" i que, com no podia ser d'una altra manera, ens condueix de ben segur cap a la felicitat. No sé si la política ha de vetllar per la nostra felicitat. Sí ha de procurar el nostre benestar, en el que incloc una feina, un sostre, una bona educació... però tampoc només aixo. La felicitat necessita unes condicions mínimes, però per damunt d'aquestes caldrà que cadascú es marqui unes fites, desenvolupi uns recursos personals i tingui uns ideals de vida. Alguns seran feliços enganxats tot el dia a Tele 5 o Intereconomía. Que els aprofiti. Altres gaudiran de la natura, dels amics, de la colla castellera, del bàsquet o del futbol... o d'una mica de tot això. Però fins i tot aquestes espurnes de felicitat tampoc ens asseguren un estat de felicitat, si és que aquest existeix. Potser es tracta que els que fan promeses se n'oblidin dels seus interressos, deixin de dir bestieses i es posin a fer la seva feina.
Teresa

divendres, 21 d’octubre de 2011

BONES NOTÍCIES

Potser a més de previsible era probable, però el comunicat d'ahir d'ETA en que proclamava el cessament definitiu de la violència em va provocar una barreja d'alegria i incredulitat. He viscut tres anys al País Basc i com a catalana, la sento una terra germana. Em dol la violència, però també em dol l'anomenat conflicte basc. Sense dubtes, era una situació molt complexa, amb molts fronts ideològics, i encara ho és... però ara sense trets, sense bombes, sense la por que paralitza l'ànima.
M'il·lusiona el procés que ha fet l'esquerra abertzale i la majoria del poble basc. És aquesta evolució la que ha derrotat ETA. Es poden defensar unes idees sense fer ús de la violència, i a més, és així com s'ha de fer. Ha calgut molt de temps, massa, però ho han entès.
Bones notícies com les d'avui haurien d'omplir els diaris més sovint. Jo encara n'espero alguna més: un remei contra el càncer, un millor repartiment dels béns que eviti morts injustes, l'abolició de la pena de mort... A qui li sembli que és fer volar coloms... que repassi les portades dels diaris d'avui.
Teresa

divendres, 14 d’octubre de 2011

30 ANYS

Acabo d'arribar d'una celebració. 30 anys de molta feina, algunes intuicions, moltes persones i encara més projectes de futur... 30 anys de Cristianisme i Justícia, una entitat de la Companyia de Jesús de Catalunya on vaig treballar durant quatre anys. Una celebració ben preparada, un repàs a la seva història i un horitzó engrescador. Em sento contenta d'haver-hi aportat un granet de sorra, i de tot el que hi vaig aprendre. La primera experiència professional sempre és un repte que cal superar. Jo hi estic agraïda i m'hi sento vinculada.
Entre les paraules d'aquesta nit, cançons en directe de Luis Guitarra. Us en deixo una mostra. Val la pena conèixe'l.
Teresa


diumenge, 9 d’octubre de 2011

CORRESPONSABLES DEL MÓN

Davant de les noves mobilitzacions socials que estem seguint aquests dies, i amb l'horitzó de la convocatòria del 15 d'octubre, us comparteixo un fragment de "Terra dels homes" de Saint-Exupéry que he llegit recentment. En una frase, que de senzilla no en té res: responsables de la nostra feina, corresponsables del món.
"... La seva veritable qualitat, però no és aquesta. La seva grandesa és sentir-se responsable. Responsable d'ell, del correu i dels companys que l'esperen. Ell té a les mans l'alegria o la pena de tots ells. Responsable de tot allò que és bastit de nou allà baix, en el món dels vivents: coses en les quals ell ha de participar. Responsable una mica, del destí dels homes en la mesura del seu treball.
Ell forma part d'aquests ésser amplis que accepten cobrir amplis horitzons amb el seu fullatge. Ser home és, precisament, ser responsable. És conèixer una vergonya davant una misèria que no semblava pas dependre d'un mateix. És estar orgullós d'una victòria que han obtingut els companys. És sentir, en posar la pròpia pedra, que es contribueix a construir el món".
Teresa

dimecres, 5 d’octubre de 2011

DONES EXEMPLARS

Com que ja m'ho sé, sempre manipulo una mica la tria. A l'hora de parlar a classe de gent admirable, l'experiència em diu que sortiran els noms de sempre. Un top ten encapçalat per Gandhi, seguit d'aprop per Martin L. King. Fins aquí tot previsible. Potser la novetat d'aquesta any seria el Pep Guardiola... i ja m'estaria bé, si no fos que vull gent nova, diferent, desconeguda. I posats a triar, que siguin dones.
Els parlaré, i ells treballaran després, sobre dones que han arriscat la vida pel que creien, que han trencat amb els paràmetres del seu temps, que podien haver passat desapercebudes però que la història ha fet justícia amb elles, a curt o a llarg plaç. En aquest tema sempre m'agrada citar la Premi Nobel de la Pau de l'any 2004, Wangari Maathai. Que una dona africana arribi als grans mitjans de comunicació, té molt mèrit. I que ho faci com a reconeixement per la seva dedicació a la protecció del medi ambient com a camí cap a la l'eradicació de la pobresa, encara més. Fa uns dies em va sorprendre la notícia de la seva mort. No n'he sentit gaire cosa més. Un càncer se l'ha emportat, com a tanta gent que coneixem i estimem. Una mort ben normal per a una dona extraordinària.
Teresa
PD: sembla que l'Acadèmia dels Nobel aquest any pensa com jo...

dimecres, 28 de setembre de 2011

PURA POESIA

Amb una mica de retard, ahir vaig anar a veure "El árbol de la vida". Anava diposada a tot, perquè alguns comentaris reconec que em feien enrera. Però sempre m'ha agradat parlar per mi mateixa i per fer-ho cal tenir dades. Em vaig asseure en un cinema gran i espaiós, i em vaig preparar pel que fos.

Durant més de dues hores em vaig sentir contemplant pura poesia. I la poesia a vegades no s'entén del tot, però el seu so et captiva. Déu i el món, la seva creació, la gràcia i la retribució, l'amor incondicional lluitant contra el mal, saber-se en les seves mans en tot moment, descobrir-lo en les situacions difícils... Un conjunt d'experiències humanes concentrades en una història d'un matrimoni i tres fills. Una història d'exigència i tendresa, com el mateix Déu. Proper i distant alhora, fidel en tot moment.

Un música excel·lent, una fotografia extrardinària, una manera de rodar ben diferent. Un director que fa una pel·lícula cada vuit anys i que va presentar aquesta amb un any de retard. Una peça per deixar-se emportar, sense voler lligar-ho tot. Com la mateixa vida.

Teresa

dilluns, 26 de setembre de 2011

AGAFAR EL TREN

De tots els mitjans de transport, el que més m'agrada és el tren. De fet, aquest mateix matí arribava a Barcelona de quasi dotze hores de tren, que ahir, pels pèls, vaig agafar a Granada. El tren em permet relaxar-me, dormir, llegir el diari, veure (a vegades) bon cinema, menjar... Em deixa en plena ciutat, a peu de metro o d'autobús. M'explica històries de famílies que van de vacances o a un casament, d'homes i dones que tanquen negocis, d'estudiants que repassen la lliçó...

En aquest darrer viatge fins i tot he fet relacions. Jo que no sóc de parlar amb desconeguts, tant a l'anada com a la tornada he coincidit amb una senyora que coneixia a les monges del Sagrat Cor de l'antiga comunitat de l'Hospitalet. Sempre sorprenen certes coincidències, però el que m'ha tocat de veritat ha estat l'agraïment que tenia aquesta dona amb el Sagrat Cor. Me l'imagino de jove, nouvinguda en un barri desconegut, apropant-se a una parròquia amb unes monges que li van guanya el cor. Anys després, fins que aquelles monges van anar morint, seguia visitant-les, a Barcelona i Pamplona. Agraïda i fidel. Un exemple per a mi en les meves relacions diàries.

Teresa

dissabte, 17 de setembre de 2011

EL ARBOL DE LA VIDA

Proposta pel cap de setmana. Cinema del bo, diuen. Palma d'or al darrer Festival de Cannes. Jo hi vull anar aquesta setmana, paraula! Teresa

divendres, 16 de setembre de 2011

LA FAMÍLIA BÉ, GRÀCIES

Antonia San Juan, actriu del selecte "club Almodóvar", es quedava ben tranquil·la fa uns dies afirmant: "La família com a institució és decadent i no aporta res a l'individu". Ja sabem que el paper tot ho aguanta i gràcies a la llibertat d'expressió podem esplaiar-nos a tort i a dret sense conseqüències. Em pregunto quina és la seva experiència personal que l'ha dut a fer aquestes declaracions. I encara més, no vull ni pensar la cara que faran els que comparteixin amb ella el dinar de Nadal... sempre que aquesta celebració no li resulti passada de moda.
Aquesta setmana he escoltat els meus alumnes adolescents parlar de les persones que els eren més significatives. La família ha aparescut en lloc molt destacat: avis, pares, germans. Perque em donen consells, perque m'eduquen, perque m'estimen, perque m'escolten... En plena edat de trencar amb tot, la família, complexa però essencial, sembla que manté el seu paper protagonista.



Teresa

diumenge, 11 de setembre de 2011

FENT EQUILIBRIS

Aquests primers dies post-estiuencs, a estones em sento una equilibrista. Les vacances m'han permès un ritme diferent, uns espais més serens... i ara toca tornar a una vida plena d'obligacions i nous reptes. L'equilibri es juga entre assumir amb responsabilitat i eficàcia les noves tasques i trobar els espais que em permetin viure-ho tot plegat amb sentit, fins i tot quan vagin maldades. L'eterna tensió entre la contemplació i l'acció. Entre fer i ésser.
Quan sembla que tot m'empeny cap enfora.... caldrà cuidar especialment la vida interior. Al Sagrat Cor en diem "totalment contemplatives i totalment apostòliques". En definitiva, una manera de viure integrades en la història.

Teresa

dimarts, 6 de setembre de 2011

SANT TORNEM-HI

Tornar a començar amb totes les possibilitats que se'ns ofereixen. Tant si no en vam saber prou, si ens vam equivocar, o ens va faltar bona voluntat... sempre se'ns dóna una nova oportunitat. Perquè som limitats, perquè mai hi arribarem del tot... I jo que me'n alegro de les limitacions. Ens humanitzen i ens apropen. Ens fan topar amb la nostra realitat. Quan les experimento, sóc capaç d'entendre millor els altres. Cadascú les seves, però totes plenament humanes. Teresa

dimecres, 27 de juliol de 2011

ESTRÈS A L'ESTIU?

Reconec que tinc mala consciència, i en els propers minuts me'n vull alliberar. Fa quasi un mes que no obro aquest bloc. Això no vol dir que, tot sovint, no me'n recordi, però sempre en moments poc realistes: al tren, sense ordinador, fora de casa... Això són les vacances: fer coses diferents a les habituals. I el bloc no se n'escapa, vull dir, que com que és habitual... no forma part ara mateix d'aquest temps de la meva vida.
M'hagués agradat escriure de l'aniversari de Nelson Mandela, de la tristesa de la fam a Somàlia, de la preparació de la JMJ, del meu retorn a Barcelona... Les notícies del món sempre m'interessen i la reflexió sobre la meva pròpia vida també. Però les vacances guanyen, i els viatges, i les cases sense internet, i el descans, i el plaer de cuinar, i una bona pel·lícula... Un temps diferent per a viure'm de manera diferent també.
En aquest temps poc habitual, i sempre curt, la vida em diu que necessito descansar una mica del bloc... I tornar amb forces i il·lusions renovades. Com tots, com en totes les tasques que duem entre mans.
Bon estiu. Aprofiteu el temps de les vacances... o malbarateu-lo. Però torneu renovats !!
Teresa

dissabte, 2 de juliol de 2011

LLEUGERA D'EQUIPATGE?

Definitivament, no. M'agradaria poder dir que he fet els paquets en un tres i no res, que no he necessitat recaptar caixes de cartró per l'escola i el barri, que en vaig tenir prou amb una tarda per fer la tria pertinent (ho llenço?, ho dono?, m'ho emporto?). Això de fer un trasllat (i només es tracta duna habitació petita!) és tota una aventura on et retrobes amb papers i objectes que ni sospitaves que encara tenies. Un criteri de tria: Teresa, si això no ho has necessitat en nou anys... és que definitiament no ho necessites !
Fa uns dies vaig escriure a la pissarra de la cuina : lleugeres d'equipatge. Ahir a la nit, després de tancar caixes, hi vaig afegir un interrogant. Com m'agradaria tenir menys coses!! Seria senyal que no necessito acumular, que tinc menys necessitats per viure, que sóc més lliure.

Tant se val. Així sóc. Això tinc. La meva vida és molt més que quinze paquets mal comptats.

Teresa

dilluns, 13 de juny de 2011

TANCANT CERCLES

Estic en fase de tancar etapa, d'organitzar el final del meu temps a València. Hi vaig arribar fa nou anys i me'n vaig amb el cabàs ben ple d'una collita que ha estat abundosa. M'emporto l'escola de Godella al cor amb l'esperança de continuar desenvolupant la meva tasca educadora amb una il·lusió similar. Aquesta vegada és la mestra que s'autoevalua i els resultats ho diuen tot: progresso en estimació a cada alumne, en creativitat, en aprendre de les errades. He de seguir millorant en la dedicació als més conflictius i menys motivats. El resultat global és un munt d'experiències que m'han fet la que sóc ara mateix i sense les quals no sóc incapaç d'imaginar-me.

Mai sabem el que ens hauriem perdut si.... Sabem el que som i com hi hem arribat. Jo, en aquest moment de la meva vida, em sento regalada.

Teresa

dijous, 2 de juny de 2011

DONES EXEMPLARS

Fa un parell d'anys vaig fer una sortida familiar a la Catalunya Nord. La meva mare, inquieta com ella sola, tenia molt interès en que coneguessim la maternitat d'Elna. En un continent tan vell com el nostre, són moltes les petjades que la història hi ha deixat. I Elna és un símbol d'humanitat enmig d'una gran guerra. En aquesta maternitat, Elizabeth Eidenbenz, va facilitar que centenars de dones espanyoles i jueves hi poguessin tenir els seus fills, lluny dels camps de concentració dels alemanys. En total, hi van néixer 597 criatures.

M'agrada fixar-me en el que considero vides exemplars. Gent que ofereix el que té. I que no dóna cap importància als fets que se'ls reconeixen. Com Paul Rusesabaguina ("Hotel Rwanda"), Irena Sendler o Elizabeth Eidenbenz. Per sort, en aquests casos, el món ha pogut conèixer una dedicació heroica com la seva i els ho podem agrair.

Elizabeth Eidenbenz va morir el 23 de maig passat als 97 anys. El 2006 se li va concedir la Creu de Sant Jordi i hi ha un llibre en català que en recull el testimoni: "La maternitat d'Elna. El bressol dels exiliats" d'Assumpta Montellà. Ara llibres. 2006.
Teresa

diumenge, 22 de maig de 2011

MIDNIGHT IN PARIS

Fa uns dies va arribar l'última pel·lícula de Woody Allen. Fins i tot pels que no som incondicionals d'aquest director, amant del clarinet, hipocondríac i jueu per tradició, la seva obra se'ns ofereix com un dels aconteixements de l'any. Reconec que "Viky, Cristina, Barcelona" em va decebre molt. La vaig trobar ensopida, i només salvable pel paper esbojarrat d'una Penélope Cruz que es va reivindicar com una gran actriu quan té entre es mans un bon paper. De nou volia veure la darrera de Woody Allen i poder-hi dir la meva, sense crítics pel mig. "Midnight in Paris" és la faula de la Ventafocs al revés: quan toquen les dotze campanades, un escriptor americà veu acomplert el seu somni: trobar-se immers en plens anys 20 a la capital fracesa, on farà amistat amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Dalí... El món que ell admira es fa realitat, i enmig d'aquesta realitat pot desenvolupar el seu do creatiu i tota la seva persona.
Qui va dir que el temps que ens toca és el millor temps possible? De la mateixa manera, qui va dir que tot temps passat és millor? Potser ni una cosa ni una altra, sinó que certes faules passen només al cinema, als llibres o a la nostra imaginació. I al final, el que tenim és el que ens ha tocat i no cal donar-hi gaires voltes. Encara que, ben mirat, qui no ha volgut ser per un moment Cleopatra, Maria Antonieta o Joana d'Arc? Això si, posats a imaginar, jo proposo un final més convencional.

Teresa

dimecres, 18 de maig de 2011

INDIGNEU-VOS

Podriem pensar que aquest anomenat moviment del 15-M, aquests joves que estan acampant al centre d'algunes ciutats de l'Estat Espanyol, són fills del llibre "Indigneu-vos", del francès Stéphane Hessel, super vendes aquesta darrera temporada al nostre país. Persones que l'han llegit em diuen que el llibre és simple, sense grans profunditats, però que apel·la a la pròpia responsabilitat i la participació política, sobretot ara que el sistema ha fet fallida.

El que no té cap sentit és veure com en una situació tan greu com la que estem patint, ens quedem a casa i contemplem la realitat a través de la televisió, mentre aquest país acumula milions d'aturats i les famílies sense ingressos, els desnonaments, les cues als menjadors socials.... es multipliquen dia a dia sense remei aparent.

Diuen que no ens movem per res. Que jo sàpiga, quasi 100.000 culés (i molts més sense carnet) frisaven per una entrada el dia 28 al nou estadi de Wembley. Que Shakira omplirà de gom a gom el Palau Sant Jordi d'aquí pocs dies. Que aquest cap de setmana totes les platges faran el seu agost...

Ja que la vida són quatre dies mal comptats, indignem-nos o il·lusionem-nos per alguna cosa que valgui la pena.

Teresa

dimarts, 10 de maig de 2011

SI ENS DEIXÉSSIM...

Si ens deixéssim... si no calculéssim tant i obríssim el nostre cor en tota la seva potencialitat. Si deixéssim aflorar aquests bons sentiments que de tant en tant envaeixen el nostre ser. Si no ens importés el què diran. Si la vida esclatés amb tota la seva força i la deixéssim fluir... la nostra vida no dependria d'una aprovació o una crítica. Sentiríem la suavitat del vent i seríem més lliures. Tot al nostre voltant seria més amable i nosaltres, sense dubte, més feliços.

Teresa Gomà, rscj

dijous, 5 de maig de 2011

NO TOT S'HI VAL

Visc amb molta ambigüitat els esdeveniments que ens relaten les notícies des de la mort d'Osama Bin Laden. Em sento alleugerida per la seva desaparició, però no sé si ho he de celebrar. Valoro l'esforç dels qui l'han localitzat, però hagués preferit que l'haguessin detingut. La seva mort em sona a execució, cruel i sense judici. Al seu propi estil, vaja.

Tampoc sé si el món està més tranquil ara mateix. La sang crida venjança, i d'això ni els més guardonats se'n salven. La democràcia té els seus propis mecanismes legals i els reus bé es mereixen l'oportunitat de defensar-se. Així és l'Estat de dret, i ens ha costat molt aconseguir-lo.

Una adolescent ahir em deia: "Jo hagués preferit que l'haguessin detingut... així l'haguessin pogut torturar". El final de la frase em va deixar glaçada. Com deia Gandhi: "Ull per ull... i tots acabarem cecs".


Teresa

dimarts, 3 de maig de 2011

I AVUI, QUÈ EM POSO?

Mai he sabut massa què és això del "fons d'armari". Potser perquè tota la meva habitació és petita i l'armari és proporcional a l'espai disponible. I a part, el tema roba m'interessa ben poc. Crec que té a veure amb les peces de vestir necessàries que cal tenir sempre disponibles i que ens evitaran aquella desagradable sensació de pensar que no tenim res per posar-nos. Peces combinables entre sí i que ens aportaran la solució justa per a cada ocasió: la feina, un sopar, una entrevista important....
Aquests dies, fent de turista per Catalunya, me n'he adonat que molts catalans guardem en el fons del nostre armari alguna peça de roba plenament identitària. Hi ha esdeveniments que reclamen una senyera, d'altres una samarreta amb els colors del nostre equip, d'altres una bufanda amb l'escut. Aquests dies tots tirem de fons d'armari, d'aquelles peces que ens solucionen la vida en un moment donat. Ens agrada sortir al carrer i reconèixer-nos part d'una gran família, d'una fraternitat capaç d'unir les persones més heterogènies en nom d'un sentiment. En una paraula: ens en sentim cofois.

Jo, per si de cas, estic preparant la bufanda i la meva senyera casolana. No la duré pel carrer, que fins aquí m'arriba el sentit del ridícul, però la penjaré al costat de la televisió... I quan marxi de València vindran amb mi, com em van acompanyar a Granada, Bilbao, Roma... El meu fons d'armari té la roba justa que necessito per viure.


Teresa

dissabte, 16 d’abril de 2011

EN UN MUNDO MEJOR

Després d'algunes experiències decebedores, ahir vaig anar de nou al cinema. Un Oscar i un Globus d'Or em semblaven garantia suficient, a més de les bones crítiques, per arriscar-me amb En un mundo mejor (Susanne Bier, Dinamarca, 2010). La vaig reservar entre les meves prioritats, i tot i que sabia que era una cinta dura, no em vaig fer enrerra.

Tota la pel·lícula ens posa davant el dilema entre el perdó o la venjança. I no és pura teoria: un fill que pateix bulling a l'escola, un pare "metge sense fronteres" en un país remot marcat per la violència més salvatge... són algunes de les històries que hauren de posicionar-se: perdó o venjança? La resposta sembla fàcil, però quan et trobes atrapat com una aranya en la seva xarxa en el cercle de la violència i la incomunicació, sortir-ne, fer un pas endavant i optar, no sempre és senzill ni ben vist. La resposta més primària et duu de nou al principi, i cada vegada la bola es fa més gran: una mentida, un insult, una conversa mai tinguda, una empenta, un cop de puny... poden ser l'origen de les grans barbaritats humanes de les que tan ens lamentem. Però, i què hem fet nosaltres per aturar-les en el nostre cercle més proper?

Val la pena veure aquesta pel·lícula, arriscar-se a sentir-se trabalsat i sortir del cinema amb el cor encongit, però amb l'esperança de que tots sense excpecions podem fer aquest pas endavant en favor d'un món millor.

Teresa

dijous, 7 d’abril de 2011

EL MÓN EN MINIATURA

Arribo cansada a casa. Classes, reunions, assaig de la confirmació... M'entretinc amb l'ordinador mentre recupero l'alè. Demà posarem els nois de la Jornada Mundial de la Joventut un vídeo: "el món en miniatura" o "com seria la terra si només tingués 100 habitants?" Sortir de nosaltres, descobrir la pluralitat, saber-nos minoria serà un exercici que no ens farà cap mal i ens donarà un toc de realisme. Ni tothom pot tenir dos cotxes, ni obrir l'aixeta de l'aigua calenta, ni anar al metge amb regularitat. El món és molt més gran del que ens creiem, i en la seva amplitud tots hi cabem. I també hi cap la nostra solidaritat i el sentit de justícia.

Teresa



dissabte, 2 d’abril de 2011

LA PARAULA DEL MES

Algunes empreses, que jo sàpiga als EEUU, cada mes premien un dels empleats amb el títol de l'empleat del mes. És una recompensa testimonial que reconexi els mèrits d'un dels seus treballadors a l'eficàcia i el compromís. En aquesta vida, tot incentiu és vàlid.

Fa dies que me n'adono que he batejat una paraula com "la paraula de mes". A vegades, en certes circumtàncies, hi ha mots que es repeteixen i que et semblen claus pel el moment que vius. Acompanyen molts dels teus diàlegs i s'acaben convertint en un rerafons al conjunt de la teva vida, com un decorat a tot el que vius. En el meu cas, aquesta paraula és il·lusió.

La il·lusió és una sensació que no et deixa enfonsar-te i que ningú pot cultivar per tu. Neix del teu cor i t'impulsa sempre endavant. S'encomana amb facilitat i es perd també amb relativa rapidesa. S'ha de cuidar i no pots permetre que res ni ningú te la robi. És un color ben viu que il·limina tot el que fas, i sense ella, la vida seria gris i monòtona.

Sovint dic que tinc il·lusió per tot el que faig. Potser no estic davant la paraula del mes, sinó de la meva vida. I que duri.

Teresa

dilluns, 21 de març de 2011

FER-SE GRAN

La Montserrat Ribas, la meva mare, està d'enhorabona. Com que no podia ser d'altra manera en aquesta família, li agrada escriure. Diversos escrits per als més propers on ha recollit alguns dels seus records i vivències van donar pas a un bloc que actualitza amb freqüència. El pas de l'espai privat a l'espai públic no s'ha quedat aquí. Un d'aquest reculls, barreja de reflexió i experiència pròpia, veurà la llum en forma de llibre: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el trancurs de la meva vida" (Ed. L'Albí). I la posada de llarg serà el dijous 31 de març a la sala La Cuina de l'espai Francesca de Bonnemaison, Barcelona.
Una ocasió única per descobrir la seva particular saviesa i manera de viure, la que recull els fruits d'un camí viscut plenament i no li sap greu compartir-ho amb els altres. I nosaltres, joves i grans, amics i família, ens en sentim orgullosos

Teresa

dimecres, 16 de març de 2011

IMMIGRANTS, TEMA DELICAT

Hi ha temes que són delicats de per sí. En certs àmbits és millor no parlar ni de política ni de religió, sino volem acabar de mala manera una conversa que ha començat d'allò més pacífica. En altres ambients, serà recomanable no parlar de futbol, sobretot per no ferir la sensibilitat dels que no estan acostumats a perdre i els costa veure's arraconats aquests darrers anys. Cal ser considerats.
Aquests darrers dies he volgut parlar del tema del immigrants a classe. Els alumnes, de 16-17 anys, se'm van llençar a sobre el primer dia. Vaig sentir-me frases que em van doldre, però que he d'acceptar que són opinions del carrer, i cada vegada ho seran més. La consciència de que necessitem els immigrants (si toquem el nivell eogista) ja no té la força de fa uns anys: la crisi fa que mirem de reüll el que tenim al costat, el que creiem que es treu la feina i s'emporta els beneficis del nostre Estat del benestar. Les mateiexes frases, i moltes de pitjors, les sentim ja en boca de partits democràtics i respectables. La por a flor de pell dóna vots i d'aquí a dos mesos passem per les urnes.
Abans de deixar un debat tan important a mans de reaccions tan viscerals, i amb ganes d'escoltar-los a tots (qui gosa alçar la mà davant de quatre opinions tan agressives?) vaig voler acostar-me a les diverses classes d'immigrants (ho seria o no ho seria Cristiano Ronaldo?), a les raons per a la marginació (no és el mateix segons el lloc de procedència, la raça o la cultura) i fins i tot vam parlar dels immgrants que coneixem. Els immigrants amb nom i cognoms s'allunyen del tòpics, es tornen persones humanes com tots nosaltres. Perquè si de topics es tracta, i també en vam analitzar, els espanyols són baixets, bruts, toreros, monolingües, barroers.... Hi estariem tots d'acord? Jo no... Doncs el mateix amb els que són de fora i vénen a guanyar-se la vida.
Teresa

dijous, 10 de març de 2011

QUINZE BONES NOTÍCIES

Avui estem de sort. Si hi ha dies que ens costa trobar una sola bona notícia a les portades dels diaris, avui en tenim quinze. No és que la portada vingui en format XXL, sinó que quinze persones estan d'enhorabona perquè se'ls ha reconegut el dret a la vida, que no pot ser manllevat en nom de l'Estat ni de la justícia. El Governador de l'estat d'Illinois (EEUU) ha firmat l'abolició de la pena de mort, que estava en suspensió des de l'any 2000. Una idea molt discutida, un debat que cap candidat a president d'aquell país, ni tan sols Obama, ha posat mai en el seu programa electoral. Saben que la pena capital té molts defensors, i cada defensor és un vot.
La commutació per la cadena perpètua que s'ha aplicat els quinze condemnats a mort segueix sent un càstig suficientment exemplar. Ningú pot dir que queden desprotegits enfront dels assassins ni que la societat estigui en perill.
Illionis no aboleix la pena de mort perquè consideri que és injusta, ni perquè no cregui que molts condemnats se la mereixen. Aboleix la pena de mort perquè són conscients que a les darreres dècades s'ha executat a inocents i no volen que aixì es torni a repetir. Potser no és la primera raó que jo defensaria, però el fet és el que compta i el resultat és el mateix. Com diuen per aquí, tota pedra fa paret.
Teresa

diumenge, 6 de març de 2011

PROHIBIR

Fa dies que m'indigna la demagògia barata que sento i llegeixo. L'acte de governar és l'acte de posar normes i limitar les accions dels ciutadans. Del que es tracta és que els límits siguin raonables i busquin sempre el bé comú, més enllà d'interessos particulars o partidistes.
Els bars es posen en peu de guerra perquè no s'hi pot fumar a dins, sense valorar el bé pels no fumadors, pels que ho volen deixar i per tots aquells als que el tabac pot estar ara matant. L'oposició espanyola s'exclama de la rebaixa de velocitat a les autopistes. Jo, de fet, rebaixaria la velocitat a 90 km/h, que és quan el cotxe menys consumeix a velocitat fixa. I m'estalviaria algunes decisions de cara a l'aparador, com la del 5% en rodalies Renfe (i els retards?, i les línies obsoletes?, i el metro, i el bus?)
La bona convivència s'assegura posant normes i les normes comporten sancions per a qui no les compleix. I això ho saben molt bé tots els que governen, en qualsevol àmbit.
I les normes d'un estat de dret ajuden a vertebrar un estil de vida, de respecte, corresponsabilitat i maduresa social. I al contrari... la llibertat entesa com un sí a tot acaba generant una societat immadura, com un adolescent al qui ningú li ha dit mai prou, i es creu que tot s'hi val, fins que un dia es doni una autèntica clatellada, potser massa tard per rectificar.
Teresa

dilluns, 28 de febrer de 2011

L'ALTRA CARA DE LA VERITAT

Si ningú ens hagués dit el contrari, creuríem que la lluna és plana. Ben mirat, i deixant de banda els seu encant, se'ns escapa la seva forma autèntica. La lluna és plana, el sol també i qualsevol caiguda dins l'àrea és un penal a favor nostre.
Quan anem al metge per una cosa grossa necessitem un segon diagnòstic. Quan es tracta d'analitzar un fet rellevant, necesitem una opinió contrastada. El nosre parer se'ns queda curt i estret.
Recordeu el darrer anunci de la coca-cola? Intel·ligent i ben intencionat, aconsegueixen crear un univers on tenir una ampolla de coca-cola a les mans ens fa sentir milors persones. Uns nens, una música d'un grup mític (Oasis) i un missatge: malgrat tot, el món és millor gràcies a persones com tu. Fa Uns dies en vaig descobrir "l'altra cara de la veritat" i em va ajudar a treure les meves pròpies conclusions. Us l'ofereixo com a segona opinió contrastada, una mirada des del Sud de la realitat del Nord.
Teresa


divendres, 25 de febrer de 2011

L'HORA DE LA VERITAT

Hi ha coses que fan especial mandra, petits ritus que fem de manera quotidiana i que sempre se'ns presenten com una pèrdua de temps, però obligatòria. No ens els podem saltar, però quan passen, ens sentim alleugerits En el meu cas, aquests darrers dies n'he afrontat dos dels que més mandra em fan però que em deixen més satisfeta: passar la ITV (no sé perquè m'ho prenc com un examen personal) i anar a la perruqueria (un dia comptaré els dies que passen des de que en detecto la necessitat fins que, per fi, em marco dia i hora).
Un tercer gest habitual, però no per això menys pesat, es fer benzina. Pot semblar una bestiesa, però jo que pel matí vaig amb el temps comptat, aturar-me a la benzinera em suposa uns cinc minuts perduts. Aturar-me, pagar, servir-me la benzina... D'aquí una estona hi hauré d'anar i d'avui no passa. A més, els preus han pujat encara més. L'agulla del dipòsit cada dia s'immuta menys davant els meus 30 euros habituals, senyal que ja han agafat confiança. Vaja, que quan vegi que no arriba ni als tres quarts de dipòsit em preguntaré si aquestes revoltes nordafricanes, la de Líbia en concret, em van igual de bé a la consciència que a la cartera. Perquè ja dic jo que la llibertat i la democràcia són valors absoluts, però quan ens toquen la butxaca, els absoluts s'empetiteixen.
Teresa

dimecres, 23 de febrer de 2011

MATÈRIA FRÀGIL

Com una rosa, que t'admira només de veure-la i segons com t'hi acostes et punxa, tinc l'experiència de que treballar amb joves de 16-17 anys és tota una prova de delicadesa. Tan aviat et vénen ganes de mirarte'ls de lluny com et desperten una absoluta tendresa, intuint els drames que els toca viure o les pors que els paralitzen. Són matèria delicada, immensament fràgils, tot i que aparenten seguretat i sembla que s'hagin de menjar el món. Són com jo a la seva edat, bé, potser diferents, però no els manca la il·lusió, ni la generositat. I quan intueixes que les coses no van bé, t'agraeixen un gest d'amistat, saber que algú se n'adona del seu patiment i, fugint dels seus absoluts, sense fer-ne un drama, se'ls acosta mentre els diu: sé que t'ho passes malament, ja veuràs com tot anirà millor.
Teresa

dimarts, 22 de febrer de 2011

TOT TÉ SEU TEMPS

Diumenge vespre, AVE Madrid-València. Tres dies de feina intensa amb rscj de tot Europa. Molt cansada. Sensació de no arribar a tot. Muntanyes que ens fem al cap i que s'esllavissen damunt nostre. Sensació d'ofec, d'incapacitat, de feblesa.
Dilluns matí. Molta son. Classes i feina pendent de la JMJ: correus, converses. Comprar, cuinar. Una estona per caminar i cap a casa.
Dimarts tarda. Sis hores de classe, alguns conflictes per resoldre. Celebració d'aniversari a casa. Preparació. Dia complert.
Jornades intenses, on sents la vida en pura tensió. Projectes entre mans, idees que brollen i un missatge pacificador: res del que tens entre mans depèn només de tu. Una cosa darrera l'altra. Tot té seu temps.

Teresa

dimarts, 15 de febrer de 2011

EXPERIÈNCIA SOBRENATURAL

Aquests propers mesos tindré una segona casa a Madrid. Bé, passaré molts caps de setmana entre Barcelona i Madrid, i seguiré amb la feina i la comunitat a València. Una mica estressant, però alhora una experiència que em dóna vida, perquè canviar d'ambients, veure gent diferent, treballar amb altres persones, encetar nous projectes... sempre m'ha agradat.
Des de fa cosa de dos mesos, els viatges València-Madrid han canviat radicalment. Diumenge passat, per posar un exemple, acabava una reunió a Madrid a les 13h i dinava a casa, aixó sí, una mica tard. El viatge en tren que abans costava quasi quatre hores ha passat a només 95 minuts, a una velocitat de vertigen (300 km/h) que quasi preferiria ni saber.
La relació espai/temps ha canviat radicalment. I fins i tot el bitllet, mentre hi hagi ofertes a dojo, em surt més econòmic. Tot semblen avantatges, quasi bé tot ho són.
Però... de dilluns a dijous arribo a la feina per un antic camí entre camps. Estret i poc transitat, has de parar compte perquè en algun punt no hi passen dos cotxes. Però té el seu encant: la sortida del sol, les taronges i les carxofes ara a l'hivern, les hortalisses amb el bon temps. Els immigrants treballant de bon matí, els camps llaurats, sempre perfectes.
M'agrada la velocitat, la tecnologia que m'estalvia temps i em descansa. Però em sento més meu el ritme de la terra, el creixement lent i segur, el pas natural de la vida que ens assegura una bona collita.
Teresa

divendres, 11 de febrer de 2011

SENYOR OBAMA

Benvolgut senyor Obama: ahir, tot veient les notícies, van conectar en directe amb la plaça Tahrir i vam poder escoltar alhora que els manifestants, els egipcis, el món sencer, les paraules del president Mubarak. Estavem expectants perquè tots volem una sortida ràpida i en clau d'esperança de la situació que s'està vivit en aquell pais, i per ara, tot el que en traiem són morts i incertesa. Bé, tot no. Fa uns dies una alumne deia que malgrat els morts, una revolta significa desig de llibertat. Benvinguda sigui.
Però on vull incidir és en el seu paper de sheriff del món, aquest paper protagonista que ja fa anys correspon a qui ocupa el seu càrrec. He de dir que em vaig alegrar molt de la seva victòria electoral. Les rscj amigues meves dels Estats Units esperaven molt d'algú com vostè, venien d'una llarga i penosa travessa del desert. Em vaig llevar de matinada i vaig seguir amb emoció el seu discurs des de Chicago. Alguna cosa començava a canviar en aquell país. Després, les polítiques concretes i una minsa majoria política han fet trontollar el seu programa. No hi fa res, crec que és un home de bé i cal mantenir la confiança. Però quan fa uns dies el sentia demanant una sortida immedita del Sr Mubarak, em va recordar els temps en els que el seu país posava i treia presidents com si fossin titelles d'una representació mundial. I no se n'estaven de res: cops d'estat, atemptats, assassinats... Ara tot sembla més civilitzat, però els governants que vostès van posar s'han aferrat al poder i s'han tornat desobedients. Els presidents als que van afavorir per mantenir els seus interessos estratègics ja no els semblen tan amics. No s'esvaloti amb el discurs d'ahir, Mubarak se sent el pare d'Egipte perquè algú li va fer creure que ho era. I si no, que li demanin a Sadam Hussein, encara que ja no podran fer-ho.
Teresa

diumenge, 6 de febrer de 2011

JO TAMPOC HE LLEGIT MAI LA BÍBLIA

De tant en tant, alguns alumnes encuriosits em pregunten: i tu, has llegit mai la Bíblia sencera? I com que no m'agrada dir mentides, la meva resposta és negativa. No he llegit mai la Bíblia, només alguns fragments que, tenint en compte les seves dimensions, és només una petita part del conjunt d'aquesta vasta obra. I si a més, alguna vegada descobreixo que els textos són molt més rics del que en reté la meva memòria (cosa que passa tot sovint).... tot plegat hi veig una invitació a una lectura més atenta del text. Perquè ¿qui de vosaltres, parlant del text del fill pròdig, recorda el petit però important detall que el pare reparteix l'herència entre els dos fills des bon principi?. Molts haurieu afirmat que només el més jove rep el que li pertoca. Vaja, que a més de llegir poc la Bíblia, la llegim malament.
Potser algun dia m'hi hauria de posar. De mica en mica, amb la poca o molta teologia que he après, podria ser una tasca ben profitosa. De fet, m'acabo de llegir un llibre de més de 600 pàgines, i com que no volia que s'eternitzés entre les meves mans, em vaig proposar avançar 50 pàgines cada dia. Una mica de constància i fita assolida!
Qui sap si no seria més complicat que això i ja no hauria d'arronsar les espatlles davant d'algunes preguntes incòmodes dels meus estimats alumnes.
Teresa

divendres, 28 de gener de 2011

MITES

Diuen que Nelon Mandela està greu. Noranta-dos anys i una hospitalitzció inesperada han despertat les alarmes. La seva mort no ens ha de sorprendre tot i que amb ell se'n va un mite del segle XX, una d'aquestes persones que voldriem que no fossin úniques.
Aquests dies a les diverses classes estan sortint alguns testimonis que han canviat el nostre món. Rosa Parks, aquella dona negra que, desobeint la llei, no es va aixecar d'un autobus per cedir el seu seient a un blanc. Mohamed Bouazizi, l'home tunissià que en plena desesperació per la pobresa i la corrupció del seu país es va cremar i va ser l'origen de les revoltes que han obligat al president Ben Ali a exiliar-se. Nelson Mandela, que després de 27 anys a la presó va actuar de lider de la reconciliació nacional en el context d'una marcada d'hostilitat racial .
Homes i dones que mai van creure's herois, però que la vida (i la mort) els ha convertit en mites.
Jo, per si de cas, tinc a punt la pel·lícula "Invictus". Les noves generacions tenen el dret a encomanar-se el somni d'un futur millor.
Teresa

dilluns, 24 de gener de 2011

ATREVEIX-TE A CANVIAR

L'evangeli de diumenge parlava de la conversió. La necessitat de convertir-se expressa que alguna cosa no va prou bé. Qui se sent cofoi no es planteja cap canvi, però qui és conscient de la seva limitació, sap que alguns aspectes de la seva vida reclamen un canvi de rumb.
Beneïts vosaltres que us sabeu imperfectes. Beneïts nosaltres que aspirem a ser millors. Si se'ns ofereix la possibilitat de canviar és que algú confia en nosaltres, és que l'esperança no és una paraula bonica sinó una realitat que ens espera.

Teresa

dijous, 20 de gener de 2011

SENSE JUSTÍCIA NO HI HA PAU

Ens apropem un any més al Dies Escolar de la Pau i la No Violència. Aniversari de l'assassinat de Gandhi, el 30 de gener ens recorda que treballar per la pau és avui una tasca prioritària. Fins i tot sense cap conflicte armat a la vora, el grau de violència al carrer, de tensió política, la realitat de la pobresa endèmica... són un reclam suficient per posar-nos d'acord en una cosa: volem la pau. I un altre cop ha calgut posar-se a pensar: i aquest any, què fem?
Doncs el que farem amb els grans és participar en una acció urgent d'Amnistia Internacional. Milers i milers de cartes (entre elles les nostres) , faxs i emails arribaran al president del Yemen per tal que no executi a dos joves que eren menors d'edat en el moment de cometre els assassinats dels que se'ls acusa. Adolescents com els nostres alumnes que, ara com ara, no arribaran a vells, perquè un jutge, al marge de la legislació internacional, ha decidit que un noi de 16 anys és madur com un adult i ha d'assmir per igual les conseqüències dels seus actes. Un disbarat en nom de l'Estat. Un altre assassinat en tota regla.
El Dia de la Pau ens recorda que encara queda molta feina per fer.

Teresa

dimecres, 12 de gener de 2011

PROPÒSITS

Ara que ja podem mirar el nou any amb una certa distància, que els bons propòsits del primer dia han topat amb la nostra limitada realitat, ara que ja som capaços de reconèixer que deixar de fumar, aprimar-se o fer exercici no és tan fàcil, és quan podem fer de veritat els propòsits pel nou any, o pel nou mes, o potser només pel cada dia. Potser així, des del realisme personal, podrem dur a bon port els bons desitjos de cada any. Ni jo seré diferent d'un dia per l'altre ni els del meu voltant canviaran, ni les grans transformacions es fan mai externament a la meva persona. Cansada d'esperar la sorpresa sempre em queda l'opció d'acceptar el que sóc. No és aquest l'autèntic miracle? Mirar-me al mirall i reconèixer la persona que hi veig, serà el començament del canvi i el final de la lluita, on perdem tantes energies que es podrien aprofitar per a tantes altres coses...
No hi ha any nou, no hi ha bons propòsits. Hi ha el cada dia dels intents. I el tornem-hi.

Teresa