dilluns, 28 de febrer de 2011

L'ALTRA CARA DE LA VERITAT

Si ningú ens hagués dit el contrari, creuríem que la lluna és plana. Ben mirat, i deixant de banda els seu encant, se'ns escapa la seva forma autèntica. La lluna és plana, el sol també i qualsevol caiguda dins l'àrea és un penal a favor nostre.
Quan anem al metge per una cosa grossa necessitem un segon diagnòstic. Quan es tracta d'analitzar un fet rellevant, necesitem una opinió contrastada. El nosre parer se'ns queda curt i estret.
Recordeu el darrer anunci de la coca-cola? Intel·ligent i ben intencionat, aconsegueixen crear un univers on tenir una ampolla de coca-cola a les mans ens fa sentir milors persones. Uns nens, una música d'un grup mític (Oasis) i un missatge: malgrat tot, el món és millor gràcies a persones com tu. Fa Uns dies en vaig descobrir "l'altra cara de la veritat" i em va ajudar a treure les meves pròpies conclusions. Us l'ofereixo com a segona opinió contrastada, una mirada des del Sud de la realitat del Nord.
Teresa


divendres, 25 de febrer de 2011

L'HORA DE LA VERITAT

Hi ha coses que fan especial mandra, petits ritus que fem de manera quotidiana i que sempre se'ns presenten com una pèrdua de temps, però obligatòria. No ens els podem saltar, però quan passen, ens sentim alleugerits En el meu cas, aquests darrers dies n'he afrontat dos dels que més mandra em fan però que em deixen més satisfeta: passar la ITV (no sé perquè m'ho prenc com un examen personal) i anar a la perruqueria (un dia comptaré els dies que passen des de que en detecto la necessitat fins que, per fi, em marco dia i hora).
Un tercer gest habitual, però no per això menys pesat, es fer benzina. Pot semblar una bestiesa, però jo que pel matí vaig amb el temps comptat, aturar-me a la benzinera em suposa uns cinc minuts perduts. Aturar-me, pagar, servir-me la benzina... D'aquí una estona hi hauré d'anar i d'avui no passa. A més, els preus han pujat encara més. L'agulla del dipòsit cada dia s'immuta menys davant els meus 30 euros habituals, senyal que ja han agafat confiança. Vaja, que quan vegi que no arriba ni als tres quarts de dipòsit em preguntaré si aquestes revoltes nordafricanes, la de Líbia en concret, em van igual de bé a la consciència que a la cartera. Perquè ja dic jo que la llibertat i la democràcia són valors absoluts, però quan ens toquen la butxaca, els absoluts s'empetiteixen.
Teresa

dimecres, 23 de febrer de 2011

MATÈRIA FRÀGIL

Com una rosa, que t'admira només de veure-la i segons com t'hi acostes et punxa, tinc l'experiència de que treballar amb joves de 16-17 anys és tota una prova de delicadesa. Tan aviat et vénen ganes de mirarte'ls de lluny com et desperten una absoluta tendresa, intuint els drames que els toca viure o les pors que els paralitzen. Són matèria delicada, immensament fràgils, tot i que aparenten seguretat i sembla que s'hagin de menjar el món. Són com jo a la seva edat, bé, potser diferents, però no els manca la il·lusió, ni la generositat. I quan intueixes que les coses no van bé, t'agraeixen un gest d'amistat, saber que algú se n'adona del seu patiment i, fugint dels seus absoluts, sense fer-ne un drama, se'ls acosta mentre els diu: sé que t'ho passes malament, ja veuràs com tot anirà millor.
Teresa

dimarts, 22 de febrer de 2011

TOT TÉ SEU TEMPS

Diumenge vespre, AVE Madrid-València. Tres dies de feina intensa amb rscj de tot Europa. Molt cansada. Sensació de no arribar a tot. Muntanyes que ens fem al cap i que s'esllavissen damunt nostre. Sensació d'ofec, d'incapacitat, de feblesa.
Dilluns matí. Molta son. Classes i feina pendent de la JMJ: correus, converses. Comprar, cuinar. Una estona per caminar i cap a casa.
Dimarts tarda. Sis hores de classe, alguns conflictes per resoldre. Celebració d'aniversari a casa. Preparació. Dia complert.
Jornades intenses, on sents la vida en pura tensió. Projectes entre mans, idees que brollen i un missatge pacificador: res del que tens entre mans depèn només de tu. Una cosa darrera l'altra. Tot té seu temps.

Teresa

dimarts, 15 de febrer de 2011

EXPERIÈNCIA SOBRENATURAL

Aquests propers mesos tindré una segona casa a Madrid. Bé, passaré molts caps de setmana entre Barcelona i Madrid, i seguiré amb la feina i la comunitat a València. Una mica estressant, però alhora una experiència que em dóna vida, perquè canviar d'ambients, veure gent diferent, treballar amb altres persones, encetar nous projectes... sempre m'ha agradat.
Des de fa cosa de dos mesos, els viatges València-Madrid han canviat radicalment. Diumenge passat, per posar un exemple, acabava una reunió a Madrid a les 13h i dinava a casa, aixó sí, una mica tard. El viatge en tren que abans costava quasi quatre hores ha passat a només 95 minuts, a una velocitat de vertigen (300 km/h) que quasi preferiria ni saber.
La relació espai/temps ha canviat radicalment. I fins i tot el bitllet, mentre hi hagi ofertes a dojo, em surt més econòmic. Tot semblen avantatges, quasi bé tot ho són.
Però... de dilluns a dijous arribo a la feina per un antic camí entre camps. Estret i poc transitat, has de parar compte perquè en algun punt no hi passen dos cotxes. Però té el seu encant: la sortida del sol, les taronges i les carxofes ara a l'hivern, les hortalisses amb el bon temps. Els immigrants treballant de bon matí, els camps llaurats, sempre perfectes.
M'agrada la velocitat, la tecnologia que m'estalvia temps i em descansa. Però em sento més meu el ritme de la terra, el creixement lent i segur, el pas natural de la vida que ens assegura una bona collita.
Teresa

divendres, 11 de febrer de 2011

SENYOR OBAMA

Benvolgut senyor Obama: ahir, tot veient les notícies, van conectar en directe amb la plaça Tahrir i vam poder escoltar alhora que els manifestants, els egipcis, el món sencer, les paraules del president Mubarak. Estavem expectants perquè tots volem una sortida ràpida i en clau d'esperança de la situació que s'està vivit en aquell pais, i per ara, tot el que en traiem són morts i incertesa. Bé, tot no. Fa uns dies una alumne deia que malgrat els morts, una revolta significa desig de llibertat. Benvinguda sigui.
Però on vull incidir és en el seu paper de sheriff del món, aquest paper protagonista que ja fa anys correspon a qui ocupa el seu càrrec. He de dir que em vaig alegrar molt de la seva victòria electoral. Les rscj amigues meves dels Estats Units esperaven molt d'algú com vostè, venien d'una llarga i penosa travessa del desert. Em vaig llevar de matinada i vaig seguir amb emoció el seu discurs des de Chicago. Alguna cosa començava a canviar en aquell país. Després, les polítiques concretes i una minsa majoria política han fet trontollar el seu programa. No hi fa res, crec que és un home de bé i cal mantenir la confiança. Però quan fa uns dies el sentia demanant una sortida immedita del Sr Mubarak, em va recordar els temps en els que el seu país posava i treia presidents com si fossin titelles d'una representació mundial. I no se n'estaven de res: cops d'estat, atemptats, assassinats... Ara tot sembla més civilitzat, però els governants que vostès van posar s'han aferrat al poder i s'han tornat desobedients. Els presidents als que van afavorir per mantenir els seus interessos estratègics ja no els semblen tan amics. No s'esvaloti amb el discurs d'ahir, Mubarak se sent el pare d'Egipte perquè algú li va fer creure que ho era. I si no, que li demanin a Sadam Hussein, encara que ja no podran fer-ho.
Teresa

diumenge, 6 de febrer de 2011

JO TAMPOC HE LLEGIT MAI LA BÍBLIA

De tant en tant, alguns alumnes encuriosits em pregunten: i tu, has llegit mai la Bíblia sencera? I com que no m'agrada dir mentides, la meva resposta és negativa. No he llegit mai la Bíblia, només alguns fragments que, tenint en compte les seves dimensions, és només una petita part del conjunt d'aquesta vasta obra. I si a més, alguna vegada descobreixo que els textos són molt més rics del que en reté la meva memòria (cosa que passa tot sovint).... tot plegat hi veig una invitació a una lectura més atenta del text. Perquè ¿qui de vosaltres, parlant del text del fill pròdig, recorda el petit però important detall que el pare reparteix l'herència entre els dos fills des bon principi?. Molts haurieu afirmat que només el més jove rep el que li pertoca. Vaja, que a més de llegir poc la Bíblia, la llegim malament.
Potser algun dia m'hi hauria de posar. De mica en mica, amb la poca o molta teologia que he après, podria ser una tasca ben profitosa. De fet, m'acabo de llegir un llibre de més de 600 pàgines, i com que no volia que s'eternitzés entre les meves mans, em vaig proposar avançar 50 pàgines cada dia. Una mica de constància i fita assolida!
Qui sap si no seria més complicat que això i ja no hauria d'arronsar les espatlles davant d'algunes preguntes incòmodes dels meus estimats alumnes.
Teresa