dimarts, 15 de febrer de 2011

EXPERIÈNCIA SOBRENATURAL

Aquests propers mesos tindré una segona casa a Madrid. Bé, passaré molts caps de setmana entre Barcelona i Madrid, i seguiré amb la feina i la comunitat a València. Una mica estressant, però alhora una experiència que em dóna vida, perquè canviar d'ambients, veure gent diferent, treballar amb altres persones, encetar nous projectes... sempre m'ha agradat.
Des de fa cosa de dos mesos, els viatges València-Madrid han canviat radicalment. Diumenge passat, per posar un exemple, acabava una reunió a Madrid a les 13h i dinava a casa, aixó sí, una mica tard. El viatge en tren que abans costava quasi quatre hores ha passat a només 95 minuts, a una velocitat de vertigen (300 km/h) que quasi preferiria ni saber.
La relació espai/temps ha canviat radicalment. I fins i tot el bitllet, mentre hi hagi ofertes a dojo, em surt més econòmic. Tot semblen avantatges, quasi bé tot ho són.
Però... de dilluns a dijous arribo a la feina per un antic camí entre camps. Estret i poc transitat, has de parar compte perquè en algun punt no hi passen dos cotxes. Però té el seu encant: la sortida del sol, les taronges i les carxofes ara a l'hivern, les hortalisses amb el bon temps. Els immigrants treballant de bon matí, els camps llaurats, sempre perfectes.
M'agrada la velocitat, la tecnologia que m'estalvia temps i em descansa. Però em sento més meu el ritme de la terra, el creixement lent i segur, el pas natural de la vida que ens assegura una bona collita.
Teresa

2 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Això del TGV és un afaitapagesos. Una idea radial d'Espanya, per potenciar Madrid, que trinxa tot el que es troba davant. Una fortuna que ha costat, mentre els rodalies i mitges distàncies fan pena. Els trens que agafen milions de passatgers cada dia, mentre el TGV només l'agafen quatre, sobretot els benestants -la proporció és escandalosa-.

I això de l'obsessió de la velocitat, a mi em fa fàstic: "¡Lo que nunca se vio, comer en Barcelona y cenar en Mataró!", deien irònics quan es va inaugurar el tren Barcelona-Mataró el 1848.

Caminar entre els camps és molt més saludable que anar a fer l'índio a l'altre cap de món. Trepitjar el teu entorn, conèixe'l, apreciar-lo. Per això tenim el país que tenim, que és una merda: tot deixat, escrostonat, brut. Això sí, tots amb TGV, l'engany del segle.

Enric