dilluns, 21 de març de 2011

FER-SE GRAN

La Montserrat Ribas, la meva mare, està d'enhorabona. Com que no podia ser d'altra manera en aquesta família, li agrada escriure. Diversos escrits per als més propers on ha recollit alguns dels seus records i vivències van donar pas a un bloc que actualitza amb freqüència. El pas de l'espai privat a l'espai públic no s'ha quedat aquí. Un d'aquest reculls, barreja de reflexió i experiència pròpia, veurà la llum en forma de llibre: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el trancurs de la meva vida" (Ed. L'Albí). I la posada de llarg serà el dijous 31 de març a la sala La Cuina de l'espai Francesca de Bonnemaison, Barcelona.
Una ocasió única per descobrir la seva particular saviesa i manera de viure, la que recull els fruits d'un camí viscut plenament i no li sap greu compartir-ho amb els altres. I nosaltres, joves i grans, amics i família, ens en sentim orgullosos

Teresa

dimecres, 16 de març de 2011

IMMIGRANTS, TEMA DELICAT

Hi ha temes que són delicats de per sí. En certs àmbits és millor no parlar ni de política ni de religió, sino volem acabar de mala manera una conversa que ha començat d'allò més pacífica. En altres ambients, serà recomanable no parlar de futbol, sobretot per no ferir la sensibilitat dels que no estan acostumats a perdre i els costa veure's arraconats aquests darrers anys. Cal ser considerats.
Aquests darrers dies he volgut parlar del tema del immigrants a classe. Els alumnes, de 16-17 anys, se'm van llençar a sobre el primer dia. Vaig sentir-me frases que em van doldre, però que he d'acceptar que són opinions del carrer, i cada vegada ho seran més. La consciència de que necessitem els immigrants (si toquem el nivell eogista) ja no té la força de fa uns anys: la crisi fa que mirem de reüll el que tenim al costat, el que creiem que es treu la feina i s'emporta els beneficis del nostre Estat del benestar. Les mateiexes frases, i moltes de pitjors, les sentim ja en boca de partits democràtics i respectables. La por a flor de pell dóna vots i d'aquí a dos mesos passem per les urnes.
Abans de deixar un debat tan important a mans de reaccions tan viscerals, i amb ganes d'escoltar-los a tots (qui gosa alçar la mà davant de quatre opinions tan agressives?) vaig voler acostar-me a les diverses classes d'immigrants (ho seria o no ho seria Cristiano Ronaldo?), a les raons per a la marginació (no és el mateix segons el lloc de procedència, la raça o la cultura) i fins i tot vam parlar dels immgrants que coneixem. Els immigrants amb nom i cognoms s'allunyen del tòpics, es tornen persones humanes com tots nosaltres. Perquè si de topics es tracta, i també en vam analitzar, els espanyols són baixets, bruts, toreros, monolingües, barroers.... Hi estariem tots d'acord? Jo no... Doncs el mateix amb els que són de fora i vénen a guanyar-se la vida.
Teresa

dijous, 10 de març de 2011

QUINZE BONES NOTÍCIES

Avui estem de sort. Si hi ha dies que ens costa trobar una sola bona notícia a les portades dels diaris, avui en tenim quinze. No és que la portada vingui en format XXL, sinó que quinze persones estan d'enhorabona perquè se'ls ha reconegut el dret a la vida, que no pot ser manllevat en nom de l'Estat ni de la justícia. El Governador de l'estat d'Illinois (EEUU) ha firmat l'abolició de la pena de mort, que estava en suspensió des de l'any 2000. Una idea molt discutida, un debat que cap candidat a president d'aquell país, ni tan sols Obama, ha posat mai en el seu programa electoral. Saben que la pena capital té molts defensors, i cada defensor és un vot.
La commutació per la cadena perpètua que s'ha aplicat els quinze condemnats a mort segueix sent un càstig suficientment exemplar. Ningú pot dir que queden desprotegits enfront dels assassins ni que la societat estigui en perill.
Illionis no aboleix la pena de mort perquè consideri que és injusta, ni perquè no cregui que molts condemnats se la mereixen. Aboleix la pena de mort perquè són conscients que a les darreres dècades s'ha executat a inocents i no volen que aixì es torni a repetir. Potser no és la primera raó que jo defensaria, però el fet és el que compta i el resultat és el mateix. Com diuen per aquí, tota pedra fa paret.
Teresa

diumenge, 6 de març de 2011

PROHIBIR

Fa dies que m'indigna la demagògia barata que sento i llegeixo. L'acte de governar és l'acte de posar normes i limitar les accions dels ciutadans. Del que es tracta és que els límits siguin raonables i busquin sempre el bé comú, més enllà d'interessos particulars o partidistes.
Els bars es posen en peu de guerra perquè no s'hi pot fumar a dins, sense valorar el bé pels no fumadors, pels que ho volen deixar i per tots aquells als que el tabac pot estar ara matant. L'oposició espanyola s'exclama de la rebaixa de velocitat a les autopistes. Jo, de fet, rebaixaria la velocitat a 90 km/h, que és quan el cotxe menys consumeix a velocitat fixa. I m'estalviaria algunes decisions de cara a l'aparador, com la del 5% en rodalies Renfe (i els retards?, i les línies obsoletes?, i el metro, i el bus?)
La bona convivència s'assegura posant normes i les normes comporten sancions per a qui no les compleix. I això ho saben molt bé tots els que governen, en qualsevol àmbit.
I les normes d'un estat de dret ajuden a vertebrar un estil de vida, de respecte, corresponsabilitat i maduresa social. I al contrari... la llibertat entesa com un sí a tot acaba generant una societat immadura, com un adolescent al qui ningú li ha dit mai prou, i es creu que tot s'hi val, fins que un dia es doni una autèntica clatellada, potser massa tard per rectificar.
Teresa