dissabte, 16 d’abril de 2011

EN UN MUNDO MEJOR

Després d'algunes experiències decebedores, ahir vaig anar de nou al cinema. Un Oscar i un Globus d'Or em semblaven garantia suficient, a més de les bones crítiques, per arriscar-me amb En un mundo mejor (Susanne Bier, Dinamarca, 2010). La vaig reservar entre les meves prioritats, i tot i que sabia que era una cinta dura, no em vaig fer enrerra.

Tota la pel·lícula ens posa davant el dilema entre el perdó o la venjança. I no és pura teoria: un fill que pateix bulling a l'escola, un pare "metge sense fronteres" en un país remot marcat per la violència més salvatge... són algunes de les històries que hauren de posicionar-se: perdó o venjança? La resposta sembla fàcil, però quan et trobes atrapat com una aranya en la seva xarxa en el cercle de la violència i la incomunicació, sortir-ne, fer un pas endavant i optar, no sempre és senzill ni ben vist. La resposta més primària et duu de nou al principi, i cada vegada la bola es fa més gran: una mentida, un insult, una conversa mai tinguda, una empenta, un cop de puny... poden ser l'origen de les grans barbaritats humanes de les que tan ens lamentem. Però, i què hem fet nosaltres per aturar-les en el nostre cercle més proper?

Val la pena veure aquesta pel·lícula, arriscar-se a sentir-se trabalsat i sortir del cinema amb el cor encongit, però amb l'esperança de que tots sense excpecions podem fer aquest pas endavant en favor d'un món millor.

Teresa

dijous, 7 d’abril de 2011

EL MÓN EN MINIATURA

Arribo cansada a casa. Classes, reunions, assaig de la confirmació... M'entretinc amb l'ordinador mentre recupero l'alè. Demà posarem els nois de la Jornada Mundial de la Joventut un vídeo: "el món en miniatura" o "com seria la terra si només tingués 100 habitants?" Sortir de nosaltres, descobrir la pluralitat, saber-nos minoria serà un exercici que no ens farà cap mal i ens donarà un toc de realisme. Ni tothom pot tenir dos cotxes, ni obrir l'aixeta de l'aigua calenta, ni anar al metge amb regularitat. El món és molt més gran del que ens creiem, i en la seva amplitud tots hi cabem. I també hi cap la nostra solidaritat i el sentit de justícia.

Teresa



dissabte, 2 d’abril de 2011

LA PARAULA DEL MES

Algunes empreses, que jo sàpiga als EEUU, cada mes premien un dels empleats amb el títol de l'empleat del mes. És una recompensa testimonial que reconexi els mèrits d'un dels seus treballadors a l'eficàcia i el compromís. En aquesta vida, tot incentiu és vàlid.

Fa dies que me n'adono que he batejat una paraula com "la paraula de mes". A vegades, en certes circumtàncies, hi ha mots que es repeteixen i que et semblen claus pel el moment que vius. Acompanyen molts dels teus diàlegs i s'acaben convertint en un rerafons al conjunt de la teva vida, com un decorat a tot el que vius. En el meu cas, aquesta paraula és il·lusió.

La il·lusió és una sensació que no et deixa enfonsar-te i que ningú pot cultivar per tu. Neix del teu cor i t'impulsa sempre endavant. S'encomana amb facilitat i es perd també amb relativa rapidesa. S'ha de cuidar i no pots permetre que res ni ningú te la robi. És un color ben viu que il·limina tot el que fas, i sense ella, la vida seria gris i monòtona.

Sovint dic que tinc il·lusió per tot el que faig. Potser no estic davant la paraula del mes, sinó de la meva vida. I que duri.

Teresa