diumenge, 22 de maig de 2011

MIDNIGHT IN PARIS

Fa uns dies va arribar l'última pel·lícula de Woody Allen. Fins i tot pels que no som incondicionals d'aquest director, amant del clarinet, hipocondríac i jueu per tradició, la seva obra se'ns ofereix com un dels aconteixements de l'any. Reconec que "Viky, Cristina, Barcelona" em va decebre molt. La vaig trobar ensopida, i només salvable pel paper esbojarrat d'una Penélope Cruz que es va reivindicar com una gran actriu quan té entre es mans un bon paper. De nou volia veure la darrera de Woody Allen i poder-hi dir la meva, sense crítics pel mig. "Midnight in Paris" és la faula de la Ventafocs al revés: quan toquen les dotze campanades, un escriptor americà veu acomplert el seu somni: trobar-se immers en plens anys 20 a la capital fracesa, on farà amistat amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Dalí... El món que ell admira es fa realitat, i enmig d'aquesta realitat pot desenvolupar el seu do creatiu i tota la seva persona.
Qui va dir que el temps que ens toca és el millor temps possible? De la mateixa manera, qui va dir que tot temps passat és millor? Potser ni una cosa ni una altra, sinó que certes faules passen només al cinema, als llibres o a la nostra imaginació. I al final, el que tenim és el que ens ha tocat i no cal donar-hi gaires voltes. Encara que, ben mirat, qui no ha volgut ser per un moment Cleopatra, Maria Antonieta o Joana d'Arc? Això si, posats a imaginar, jo proposo un final més convencional.

Teresa

dimecres, 18 de maig de 2011

INDIGNEU-VOS

Podriem pensar que aquest anomenat moviment del 15-M, aquests joves que estan acampant al centre d'algunes ciutats de l'Estat Espanyol, són fills del llibre "Indigneu-vos", del francès Stéphane Hessel, super vendes aquesta darrera temporada al nostre país. Persones que l'han llegit em diuen que el llibre és simple, sense grans profunditats, però que apel·la a la pròpia responsabilitat i la participació política, sobretot ara que el sistema ha fet fallida.

El que no té cap sentit és veure com en una situació tan greu com la que estem patint, ens quedem a casa i contemplem la realitat a través de la televisió, mentre aquest país acumula milions d'aturats i les famílies sense ingressos, els desnonaments, les cues als menjadors socials.... es multipliquen dia a dia sense remei aparent.

Diuen que no ens movem per res. Que jo sàpiga, quasi 100.000 culés (i molts més sense carnet) frisaven per una entrada el dia 28 al nou estadi de Wembley. Que Shakira omplirà de gom a gom el Palau Sant Jordi d'aquí pocs dies. Que aquest cap de setmana totes les platges faran el seu agost...

Ja que la vida són quatre dies mal comptats, indignem-nos o il·lusionem-nos per alguna cosa que valgui la pena.

Teresa

dimarts, 10 de maig de 2011

SI ENS DEIXÉSSIM...

Si ens deixéssim... si no calculéssim tant i obríssim el nostre cor en tota la seva potencialitat. Si deixéssim aflorar aquests bons sentiments que de tant en tant envaeixen el nostre ser. Si no ens importés el què diran. Si la vida esclatés amb tota la seva força i la deixéssim fluir... la nostra vida no dependria d'una aprovació o una crítica. Sentiríem la suavitat del vent i seríem més lliures. Tot al nostre voltant seria més amable i nosaltres, sense dubte, més feliços.

Teresa Gomà, rscj

dijous, 5 de maig de 2011

NO TOT S'HI VAL

Visc amb molta ambigüitat els esdeveniments que ens relaten les notícies des de la mort d'Osama Bin Laden. Em sento alleugerida per la seva desaparició, però no sé si ho he de celebrar. Valoro l'esforç dels qui l'han localitzat, però hagués preferit que l'haguessin detingut. La seva mort em sona a execució, cruel i sense judici. Al seu propi estil, vaja.

Tampoc sé si el món està més tranquil ara mateix. La sang crida venjança, i d'això ni els més guardonats se'n salven. La democràcia té els seus propis mecanismes legals i els reus bé es mereixen l'oportunitat de defensar-se. Així és l'Estat de dret, i ens ha costat molt aconseguir-lo.

Una adolescent ahir em deia: "Jo hagués preferit que l'haguessin detingut... així l'haguessin pogut torturar". El final de la frase em va deixar glaçada. Com deia Gandhi: "Ull per ull... i tots acabarem cecs".


Teresa

dimarts, 3 de maig de 2011

I AVUI, QUÈ EM POSO?

Mai he sabut massa què és això del "fons d'armari". Potser perquè tota la meva habitació és petita i l'armari és proporcional a l'espai disponible. I a part, el tema roba m'interessa ben poc. Crec que té a veure amb les peces de vestir necessàries que cal tenir sempre disponibles i que ens evitaran aquella desagradable sensació de pensar que no tenim res per posar-nos. Peces combinables entre sí i que ens aportaran la solució justa per a cada ocasió: la feina, un sopar, una entrevista important....
Aquests dies, fent de turista per Catalunya, me n'he adonat que molts catalans guardem en el fons del nostre armari alguna peça de roba plenament identitària. Hi ha esdeveniments que reclamen una senyera, d'altres una samarreta amb els colors del nostre equip, d'altres una bufanda amb l'escut. Aquests dies tots tirem de fons d'armari, d'aquelles peces que ens solucionen la vida en un moment donat. Ens agrada sortir al carrer i reconèixer-nos part d'una gran família, d'una fraternitat capaç d'unir les persones més heterogènies en nom d'un sentiment. En una paraula: ens en sentim cofois.

Jo, per si de cas, estic preparant la bufanda i la meva senyera casolana. No la duré pel carrer, que fins aquí m'arriba el sentit del ridícul, però la penjaré al costat de la televisió... I quan marxi de València vindran amb mi, com em van acompanyar a Granada, Bilbao, Roma... El meu fons d'armari té la roba justa que necessito per viure.


Teresa