diumenge, 22 de maig de 2011

MIDNIGHT IN PARIS

Fa uns dies va arribar l'última pel·lícula de Woody Allen. Fins i tot pels que no som incondicionals d'aquest director, amant del clarinet, hipocondríac i jueu per tradició, la seva obra se'ns ofereix com un dels aconteixements de l'any. Reconec que "Viky, Cristina, Barcelona" em va decebre molt. La vaig trobar ensopida, i només salvable pel paper esbojarrat d'una Penélope Cruz que es va reivindicar com una gran actriu quan té entre es mans un bon paper. De nou volia veure la darrera de Woody Allen i poder-hi dir la meva, sense crítics pel mig. "Midnight in Paris" és la faula de la Ventafocs al revés: quan toquen les dotze campanades, un escriptor americà veu acomplert el seu somni: trobar-se immers en plens anys 20 a la capital fracesa, on farà amistat amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Dalí... El món que ell admira es fa realitat, i enmig d'aquesta realitat pot desenvolupar el seu do creatiu i tota la seva persona.
Qui va dir que el temps que ens toca és el millor temps possible? De la mateixa manera, qui va dir que tot temps passat és millor? Potser ni una cosa ni una altra, sinó que certes faules passen només al cinema, als llibres o a la nostra imaginació. I al final, el que tenim és el que ens ha tocat i no cal donar-hi gaires voltes. Encara que, ben mirat, qui no ha volgut ser per un moment Cleopatra, Maria Antonieta o Joana d'Arc? Això si, posats a imaginar, jo proposo un final més convencional.

Teresa