dimecres, 28 de setembre de 2011

PURA POESIA

Amb una mica de retard, ahir vaig anar a veure "El árbol de la vida". Anava diposada a tot, perquè alguns comentaris reconec que em feien enrera. Però sempre m'ha agradat parlar per mi mateixa i per fer-ho cal tenir dades. Em vaig asseure en un cinema gran i espaiós, i em vaig preparar pel que fos.

Durant més de dues hores em vaig sentir contemplant pura poesia. I la poesia a vegades no s'entén del tot, però el seu so et captiva. Déu i el món, la seva creació, la gràcia i la retribució, l'amor incondicional lluitant contra el mal, saber-se en les seves mans en tot moment, descobrir-lo en les situacions difícils... Un conjunt d'experiències humanes concentrades en una història d'un matrimoni i tres fills. Una història d'exigència i tendresa, com el mateix Déu. Proper i distant alhora, fidel en tot moment.

Un música excel·lent, una fotografia extrardinària, una manera de rodar ben diferent. Un director que fa una pel·lícula cada vuit anys i que va presentar aquesta amb un any de retard. Una peça per deixar-se emportar, sense voler lligar-ho tot. Com la mateixa vida.

Teresa

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies Teresa per l'explicació que en fas! Deu ser que la poesia no és el meu fort. Vam anar-hi a la sessió de la nit i el meu home va dormir força, però jo que acostumo a dormir-me ràpid si la cosa no té molt interès, sobretot a aquelles hores, no ho vaig fer, crec que em vaig passar les més de dues hores esperant a entendre alguna cosa, potser sí que com la vida mateixa.
Marta

Anònim ha dit...

Més que una pel·lícula, és una pregària: per això ens ve tan de nou, perquè no estem acostumats a veure una pregària projectada en una pantalla en una sala de cinema.

Els que us dediqueu a la pastoral i altres com jo mateix, que no m'hi dedico, estaria molt bé que aconseguíssim el monòleg en off que obre la pel·lícula (el camí de la divinitat i el camí de la natura) i el que tanca la pel·lícula (sobre la redempció que trobem en l'acte d'estimar).

Mai ningú m'havia filmat la Creació, aquell impuls bategant, enèrgic, furiós, per existir i sobreviure, perpetuar-se en la descendència, seguir. Sempre ho penso, el més admirable són les nostres cèl·lules, dedicades només a ser i continuar sent.

I un dels moments més bonics de la pel·lícula: l'aparició de la compassió... Entre dos dinosaures! Un dinosaure malalt ajagut a la riba d'un riu i un altre depredador que va per atacar-lo i menjar-se'l, quan de sobte es tomba i se n'allunya: se'n compadeix. Només per aquest moment val tota la pel·lícula.

Potser m'he enrotllat una mica. Disculpin o, com es deia abans, dissimulin.

Enric

Lectura y Café ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu Teresa. Jo crec que es una pel.lícula amb quantitat de valors: compasió, amor, perdó...