dimecres, 28 de desembre de 2011

CRIADAS Y SEÑORAS

Acabo de veure un excel·lent pel·lícula: "Criadas y señoras". M'ho van proposar sense saber massa què anava a veure. La primera dada era que la sala (petita) del cinema era plena de gom a gom. Gent cansada de família? Gent farta de comprar? Potser una mica de tot això i de persones amb ganes de veure bon cinema, que sempre n'hi ha.


La pel·lícula es situa en els anys 1960 a l'Estat de Carolina del Sud, als EEUU. La segregació racial és un fet, els rebrots del ku-kux-klan són esporàdics però letals... i enmig d'aquesta realitat, un grup de dones de servei, filles de criades i nétes d'esclaves, exposen les seves vides per tal que el que estan vivint i patint algun dia arribi a ser història passada.

M'ha resultat un argument molt equilibrat entre el drama contingut i el somriure a estones, amb una protagonista que travessarà els límits de la segregació per explicar-ne les vergonyes: humiliacions, silencis, resignació. Una fotografia esplèndida, una ambientació molt acurada i el regal d'unes interpretacions excel·lents que et fan passar els 137 minuts d'una volada.

Qui n'explica el fets té molt mèrit, però més encara les que els va patir en primera persona, generació rera generació, fins que la mateixa història es va negar a justificar aquella barbàrie.

Teresa

divendres, 23 de desembre de 2011

BON NADAL

Faig meves les paraules de Pere Casaldàliga, en el poema que ha fet per a aquest Nadal 2011.
Amb ell us desitjo de tot cor unes molt bones festes. Fins ben aviat. Teresa

Nadal, un Nadal altre:
per descobrir, acollir i anunciar
el Déu-amb-nosaltres, avui, aquí;
segons Mateu, capítol 25.
Qui s'entén amb els pobres
pot entendre's amb Déu.

Només així, fet infant,
fet Déu vingut a menys,
podríem trobar-te,
diàriament nostre,
entre Betlem i la Pasqua,
Jesús, el de Natzaret.

Any Nou, Temps Nou,
alternatiu
en Política, en Economia, en Religió.
Contra els grans projectes de mort,
el gran projecte de la Vida.
Contra el consumisme depredador
entre armes i agrotòxics,
consumim indignació
amb tendresa i militància.
Visquem en Sumak Kawsay.

Terra i Pau pel Poble Palestí,
pel Poble Kaiowá Guarani,
per tots els pobles indígenes i quilombolas,
per totes les migracions del món,
pels milions de gent humana
condemnada a la fam...

Malgrat totes les crisis,
si podem bressar Déu
entre els braços de Maria i Josep,
no hi ha motiu per tenir por.
Déu és a l'abast
de la nostra Esperança.

divendres, 16 de desembre de 2011

FELIÇOS, MALGRAT TOT

Ho comentàvem l'altre dia. Amb cert optimisme alguns afirmaven que si, que a grans trets érem feliços. Que si sortiem al carrer, la gent amb la que ens trobariem eren gent fonamentalment feliç. I jo, em vaig quedar amb l'interrogant al cor, potser una mica experimentada en la vida i observadora de la realitat. Al vespre em feia la pregunta: si de veritat som feliços... perquè l'abús d'alcohol? perquè el consum de drogues? perquè l'àmplia prescripció d'ansiolítics? Crec que alguna cosa ens diu que no acabem de saber viure i necessitem algunes vies de fugida de la realitat... senyal inequívoc que no tot va tan bé.
Ara que ho penso... les riuades de compradors d'aquestes dates nadalenques també són un signe d'on posem massa vegades la felicitat: fora de nosaltres, en objectes que ens són aliens, en experiències que impacten en la nostra persona i que generen més inestabilitat que altra cosa.


El meu desig: que vivim des del cor aquest dies finals d'advent, que sapiguem descobrir l'esperança que s'amaga en una menjadora.


Teresa

dissabte, 3 de desembre de 2011

HABEMUS PAPAM

Parlar de l'Església o reflexionar sobre la seva significativitat en el món d'avui sempre és una oportunitat per als cristians. Si aquesta reflexió es fa amb respecte, en podem parlar d'igual a igual. Si l'expressió és insultant o grollera, tanquem les portes a qualsevol diàleg. I això en qualsevol tema.

Ahir vaig anar a veure "Habemus papam". Em va sorprendre el tema: què passaria si el papa recent escollit no es veiés amb cor de liderar una Església necessitada de canvis profunds i renunciés al seu pontificat? Darrera aquesta trama crec que s'amaga un crit a favor de nous aires a l'Església, barrejat amb un humor molt ben trobat i una direcció que ha mimat les escenes i els seus personatges, molts d'ells cardenals retinguts al Vaticà fins que el Sant Pare no surti al balcó i es faci públic el seu nom. Una cosa em va sorprendre del començament: en el moment de l'elecció, la majoria d'ells expressen internament que no volen ser escollits per al càrrec. I em pregunto... aquest aparent signe d'humilitat (o comoditat...) és real en el nostre món d'avui, per molt seguidors de Crist que siguin? Crec que a vegades ens creiem que els cristians estem fora del món, però poques vegades és així. De fet, el que ens toca és ser part de la història, i això només es fa si tenim els peus ben plantats al nostre món, un món també ple de gelosia, afany de poder i autocomplaença. O algú crec que per ser cristians n'estem alliberats?


Teresa