dimecres, 28 de setembre de 2011

PURA POESIA

Amb una mica de retard, ahir vaig anar a veure "El árbol de la vida". Anava diposada a tot, perquè alguns comentaris reconec que em feien enrera. Però sempre m'ha agradat parlar per mi mateixa i per fer-ho cal tenir dades. Em vaig asseure en un cinema gran i espaiós, i em vaig preparar pel que fos.

Durant més de dues hores em vaig sentir contemplant pura poesia. I la poesia a vegades no s'entén del tot, però el seu so et captiva. Déu i el món, la seva creació, la gràcia i la retribució, l'amor incondicional lluitant contra el mal, saber-se en les seves mans en tot moment, descobrir-lo en les situacions difícils... Un conjunt d'experiències humanes concentrades en una història d'un matrimoni i tres fills. Una història d'exigència i tendresa, com el mateix Déu. Proper i distant alhora, fidel en tot moment.

Un música excel·lent, una fotografia extrardinària, una manera de rodar ben diferent. Un director que fa una pel·lícula cada vuit anys i que va presentar aquesta amb un any de retard. Una peça per deixar-se emportar, sense voler lligar-ho tot. Com la mateixa vida.

Teresa